Palma, Sóller, Pollença i Campos: poblacions amb risc d’inundació

PalmaA Mallorca hi ha identificades com a Àrees de Risc Potencial Significatiu d’Inundació (ARPSI) les zones al voltant de les lleres de deu torrents, i a Eivissa, una. Els trams de torrents que es podrien desbordar en episodis com el del 9 d’octubre al llevant de Mallorca passen per Peguera i Santa Ponça al ponent, l’àrea metropolitana de Palma, Campos al sud, Sant Llorenç del Cardassar i l’Illot, com s’ha pogut comprovar, i finalment, Sóller, Pollença i la ciutat d’Eivissa.

El sistema informàtic del Govern, conegut com Infraestructura de Dades Espacials de les Illes Balears (IDEIB), permet visualitzar escenaris aproximats que podrien ser afectats per una coincidència de factors, com va passar a Sant Llorenç. Encara que el calcul és aproximat i no arriba a ser tan precís com podria ser, segons han indicat fonts especialitzades en la matèria a l’ARA Balears, l’eina és oficial i fiable.

A més, cal destacar que les previsions que feia sobre les zones afectades del llevant són molt semblants amb el desastre posterior que es va originar als torrents de les Planes i el Riuet.

Gestió del risc

Maurici Ruiz és professor de la UIB i membre del Servei de Sistemes d’Informació Geogràfica i Teledetecció. És autor de la tesi “Vulnerabilitat territorial i avaluació de danys postcatàstrofe: una aproximació des de la geografia del risc”, en què prenia Mallorca com a referència. El geògraf considera que “a la cultura dels riscos es desplega un conjunt de conceptes i processos que no sempre són suficientment coneguts”. Per això, Ruiz explica que el risc se sol definir per la combinació de tres components: el perill o l’amenaça, l’exposició i la vulnerabilitat.

D’aquesta manera, el perill fa referència al fenomen natural o a l’impacte humà que provoca un episodi destructiu, que pot tenir una etiologia molt diversa, com ara inundacions, terratrèmols i incendis. Pel que fa a l’exposició, el geògraf es refereix als elements del territori i als éssers vius susceptibles de rebre l’efecte del perill i, finalment, la vulnerabilitat descriu les característiques dels elements exposats respecte de la seva sensibilitat a patir pèrdues. Tot i que Ruiz aclareix que els instruments de planificació dels riscos, com el pla Inunbal en el cas de les Illes Balears, compten amb cartografies i indiquen les zones i les persones exposades als perills, “l’anàlisi de la vulnerabilitat real de les persones i els seus béns sol ser el tema manco considerat”, afirma.

Segons explica Ruiz, la planificació del risc és una activitat necessària, atès que “l’objectiu és construir un territori i una societat resilient als perills naturals, que sàpiga com reaccionar i que eviti que els fenòmens naturals o antròpics es puguin convertir en catàstrofes”. Per al geògraf, la clau rau en el “desenvolupament de sistemes primerencs d’alerta eficaços, que permetin avisar la població de l’arribada d’un esdeveniment, com pot ser el monitoratge de les conques de drenatge”.

Ruiz creu que s’ha de “reduir l’exposició al perill per part de les persones i els seus béns, tot evitant els assentaments en àrees inundables i tenint una bona mobilitat en fases d’emergència”. El professor també proposa que es promocionin activitats formatives i simulacres, per desenvolupar una estratègia que permeti conviure amb els perills i evitar-ne els efectes.

Cultura i memòria de l’aigua

Caterina Amengual és tècnica de medi ambient de l’Ajuntament d’Artà i ha conegut les destrosses causades per la torrentada, sobretot al municipi artanenc i a la Colònia de Sant Pere, de primera mà.

“S’ha de tenir consciència que vivim en un indret amb un clima que produeix aquests tipus de fenòmens cada cert temps. Necessitam una cultura ciutadana sobre els torrents”, explica Amengual. Segons la tècnica, Artà té una extensa xarxa de torrents amb un sistema muntanyós que canalitza tota la pluja, i en el cas del darrer desastre, “l’aigua s’ha distribuït per tot el municipi”.

Fa cent anys, explica Amengual, les terres eren conreades pels pagesos que també cuidaven el tros de torrent que passava per la seva parcel·la i els mantenien nets. “Aquesta tasca tan minuciosa i complexa ha passat a càrrec de l’administració”, afegeix. Actualment, en l’opinió d’Amengual, “no es pot fer com ho feien els pagesos”.

Per aquesta raó, creu que “hem de crear més mecanismes, com passa amb la xarxa de carreteres del Consell, que està ben mantinguda”, reflexiona. Per a ella, “s’hauria d’aconseguir alguna cosa similar per a la gestió dels torrents”. Però, a més d’un control exhaustiu per part de les administracions, insisteix a promoure una cultura del risc. “Com a ciutadans ens costa molt detectar que estam en perill”, explica. Segons Amengual, es podrien posar sirenes als campanars per poder avisar la gent que ha de seguir una sèrie de mesures preventives perquè es causi el menys impacte possible. “Als països anglosaxons es practica molt aquesta cultura del risc i prevenció”, afirma.

Així i tot, per a la tècnica artanenca, calen altres canvis a les ciutats i pobles, atès que “les zones urbanes han crescut com mai havia passat i s’ha impermeabilitzat sense tenir en compte el pas de l’aigua”. Amengual creu que “s’ha de començar a veure la ciutat com un ecosistema que necessita tenir més permeabilitat per drenar l’aigua acumulada, com en el seu temps aconseguiren fer els àrabs en aquesta mateixa zona de Mallorca”, conclou.

Menys ciment i més vegetació

Enric Batlle és professor titular del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori de la Universitat Politècnica de Catalunya, a més, dirigeix el màster en Arquitectura del Paisatge de la UPC BarcelonaTech. Ha dedicat temps i estudi a analitzar com pal·liar els efectes de les torrentades al Maresme i és molt crític amb les canalitzacions de formigó.

Batlle vol ser rigorós i per això destaca que les particularitats geogràfiques de cada torrent i riu condicionen les mesures que s’han de prendre en cada cas.

Hi ha dues postures enfrontades en relació amb la canalització o no dels torrents. Uns defensen que formigonar serveix per protegir les zones urbanes i els altres, com Batlle, creuen que canalitzar amb formigó és pitjor. Per a ell, “s’ha d’anar disminuint la velocitat de l’aigua que baixa de les muntanyes i els turons, i, en aquest sentit, preservar la vegetació de ribera i promoure l’agricultura poden frenar i absorbir millor l’excés d’aigua i reduir la magnitud del desastre”, explica.

L’arquitecte assegura que una terra ben cultivada pot retenir molta d’aigua per la seva capacitat permeable, mentre que la pavimentació i la terra no conreada creen les condicions perquè l’aigua agafi més velocitat. “Quan hi ha una inundació d’aquestes magnituds, és conseqüència que hi ha plogut molt en poc temps, per això, com més tardi a arribar l’aigua a les zones més poblades, menys s’acumularà”, aclareix.

En aquest sentit, Batlle creu que l’ús de basses de laminació, una infraestructura per evitar inundacions que pot emmagatzemar les aigües que el torrent o el riu no pot assumir, poden ser una altra solució més.