DISCRIMINACIÓ

Transsexuals: Com més es noten, menys feina

La visibilitat és un factor que juga en contra de l’accés al mercat laboral i de les situacions de discriminació

Transsexuals:  Com més es noten, menys feina
Maria Llull
27/01/2019
5 min

PalmaIvonne Moll té 53 anys i fa més d’una dècada que assumí que era una dona tancada en un cos d’home. Malgrat que compartia la vida amb la seva dona i els seus dos fills, decidí superar totes les barreres i lluitar per la seva vertadera identitat. L’empresa on treballava com a marbrista va fer fallida i, ja divorciada de la seva parella, començà el trànsit per adequar el seu cos al seu vertader gènere. Des de llavors, Ivonne no ha tornat a treballar.

“Tenia por de perdre la meva família i vaig arribar a tenir pensaments suïcides”, explica. “Una vegada vaig començar el canvi, vaig perdre totes les amistats, perquè moltes em varen acusar d’enganar la meva dona”. Als problemes familiars i socials, s’hi varen afegir aviat els laborals. “Vaig presentar centenars de currículums i he estat rebutjada sempre. En tots aquests anys, no he pogut fer ni tan sols una entrevista de feina”, diu.

Aquesta situació va portar Ivonne a una depressió i a renunciar a la possibilitat de treballar. “No ens veuen com a dones, sinó com a homes amb pits”, apunta. En l’actualitat, Ivonne viu gràcies al sou de la seva parella, que també és una dona transsexual i ha aconseguit feina, i a una pensió que aconseguí amb l’ajuda d’una assistenta social. “Som una persona normal. Per què no puc trobar una feina com els altres?”, es demana. Però els problemes no li lleven les ganes de canviar les coses. La clau és visibilitzar el col·lectiu. “La meva lluita és per demostrar que les transsexuals aportam el nostre gra d’arena com qualsevol altra persona. A mi em poden rebutjar pel que som, però jo també puc rebutjar els altres per la seva incultura”, diu.

Els problemes de ser visible

“El teixit empresarial és ple de prejudicis envers la transsexualitat”, explica Natalia Prous, una psicòloga que es dedica a la intermediació laboral a la Fundació Deixalles. “Per aquest col·lectiu és molt complicat trobar feina, sobretot quan es nota el canvi”, continua. Els empresaris “no donen cap argument concret” per rebutjar candidates transsexuals més enllà del tòpic “no encaixa en el perfil que cercam”. Amb els homes transsexuals és diferent, perquè el canvi no és tan evident.

En aquesta situació, no és gaire estrany que moltes dones transsexuals “es dediquin a la prostitució” o estiguin “en risc d’exclusió social”. “Nosaltres les animam que es formin i cerquin una feina, però si no surt l’oportunitat, moltes es veuen obligades a tornar a la prostitució”, comenta Prous. “El pitjor són les entrevistes inicials. Mantenir la feina ja és una mica més fàcil”, afegeix.

Les noves generacions

La situació ha millorat en el cas de les generacions més joves, que viuen el seu trànsit amb més informació i sense tantes dificultats familiars. “El meu canvi va durar dels 18 als 20 anys. Aquests dos anys varen ser un període d’aprenentatge”, explica Martina Gual, que ara té 27 anys i treballa com a directora en un conegut mercat gastronòmic. “Amb la meva família va anar molt bé, encara que el primer moment sempre és una mica difícil a causa de la desinformació que hi ha sobre la transsexualitat”, afegeix.

Martina només ho ha passat “malament” en una entrevista. “Era per treballar en un grup de moda del sector del luxe. Quan l’entrevistadora em va veure, es va descompondre. La trobada va durar pocs minuts”, comenta.

Un dels problemes que influeix més en l’acceptació social i laboral del col·lectiu transsexual és el fet de no tenir el DNI adequat a la nova identitat de gènere. Fins a octubre de l’any passat, un dels requisits per tenir-lo era haver estat dos anys en tractament hormonal. En l’actualitat, aquest requisit només s’aplica al canvi de gènere i no de nom. “Me’n vaig anar a viure a Holanda perquè sabia que a Espanya no podria treballar sense tenir el DNI canviat. Cap empresa em va posar problemes allà pel fet de ser transsexual”, explica Martina, que finalment es va establir a Mallorca quan regularitzà el seu document d’identitat. “Quan documentació i identitat coincideixen, la gent ja no es planteja si ets transsexual”, afirma.

Martina reconeix que el col·lectiu transsexual sempre s’ha d’enfrontar a “situacions complicades” en l’àmbit laboral. “Amb els homes no passa tant a causa de la seva invisibilitat”, diu. “Jo som dona, i som dona trans. Això suposa molta discriminació”, puntualitza.

Àxel Barrios va notar des de ben petit que s’identificava amb el gènere masculí. “Al principi vaig optar per viure com a lesbiana, però després vaig rebre informació sobre la transsexualitat masculina i vaig començar el canvi fa un any i mig”, explica Àxel, que ara té 32 anys. “Amb la meva família va anar molt bé, perquè sempre m’havien vist diferent i a la fi sabien què em passava. Ells es varen sentir culpables de no haver-ho identificat abans”, continua.

Igual que Martina, amb qui comparteix amistat, Àxel considera que el principal conflicte en l’àmbit laboral per als transsexuals és el fet de no poder modificar de seguida el DNI. “Em varen contractar en un grup de restaurants per treballar a administració. Vaig haver d’explicar a l’empresa que era un home trans quan em sol·licitaren una còpia del DNI i vaig demanar privacitat”, comenta. Les coses varen anar bé i Àxel va pujar de categoria aviat. El problema va ser que, de seguida que va arribar una situació conflictiva, l’empresa va fer saber als seus companys que era transsexual. “Això va suposar una persecució cap a la meva persona. Em varen arribar a seguir al bany per veure com pixava, demanaven per la meva vida sexual i em feien comentaris irrespectuosos. Al final vaig denunciar-ho”, diu.

A hores d’ara, Àxel i Martina formen part de Col·lectiu Trans Balear, una associació que funciona des d’aquest mes i que vol ajudar els transsexuals que ho necessitin amb els procediments administratius, com la modificació de la Targeta Sanitària o del DNI. També assessoren en casos de transfòbia i delictes d’odi, i sobre drets laborals. Així mateix, col·laboraran amb Metges del Món en el cas de les prostitutes transsexuals. “Moltes no tenen regulada la documentació i, a més, s’autohormonen. D’aquesta manera posen en risc la seva vida”.

La discriminació, molt més enllà de l’àmbit de la feina

La discriminació és multifactorial i no comença en el món laboral, sinó que “ja ve dels centres educatius”, explica Jan Gómez, responsable de la coordinació tècnica de Ben Amics. De fet, molts transsexuals “no accedeixen a l’educació postobligatòria” per aquest motiu. “Molts no estan capacitats per afrontar la discriminació, perquè la desigualtat ja és present a les famílies, entre els pares”, assenyala.

En el cas de les empreses, preocupa molt “l’aparença física”. “Encara perdura una imatge de la transsexualitat pròpia del franquisme, relacionada amb les drogues i la prostitució, i les empreses tenen por que la seva clientela rebutgi aquest tipus de treballadores, perquè les més afectades per la discriminació són les dones”, precisa.

Segons Gómez, entre un 80% i un 90% de dones transsexuals majors de 45 anys “estan en situació d’atur permanent”. “Moltes tenien una feina estable abans de la seva transició i han hagut d’elegir entre la seva vida anterior i no tenir possibilitats de tirar endavant”, explica. Tampoc no hi ajuda la “manca de mesures” per part dels polítics en aquest terreny. “S’han agafat la problemàtica del col·lectiu transsexual poc seriosament”, diu.

El coordinador de Ben Amics assenyala tres moments de dificultat dels transsexuals dins el món laboral. “Primer hi ha el tema de l’accés. Moltes saben que si la seva transsexualitat es visibilitza, seran descartades”. Si troben feina, “s’han d’enfrontar a situacions d’assetjament laboral”. En el cas dels acomiadaments, “molts es produeixen quan la persona decideix començar el seu trànsit”.

Des de les associacions es treballa perquè “la transsexualitat es vegi com un fet positiu, com un senyal de fortalesa i capacitat de la persona”. El camí també passa per incrementar “l’educació dins les empreses”. “Malgrat que hi ha plans d’igualtat i diversitat, no s’han posat en marxa i és necessari que l’administració en vigili el compliment”, apunta Gómez, qui també destaca els avanços legals que s’han fet a les Illes Balears, com “el protocol educatiu i el tractament dels delictes d’odi”.

stats