Tresors que surten del canterano

EnòlegQuan regires calaixos d’algun armari o del canterano de cals padrins a vegades solen aparèixer fotografies en blanc i negre d’avantpassats que no has conegut, tot tipus d’antics documents que no s’han llançat per evitar la mort definitiva de les seves històries i curioses cartes que et regalen somriures i també alguna decepció. No sé si a vosaltres us passa, però a mi m’encurioseix i emociona trobar aquests documents, i us en parl perquè aquests dies han vist la llum uns papers que són un gran tresor per als vinyòvols, pagesos i vinaters de casa nostra: els quaderns i les llibretes originals dels treballs que realitzaren els responsables de l’estació enològica de Mallorca entre els anys 1917 i 1948. Seria meravellós poder explicar, com un consagrat escriptor, una rocambolesca i enigmàtica aventura sobre les mans i els amagatalls per on han passat els llibres mencionats, però la realitat és més senzilla i prosaica. L’any 1913 es construí a Felanitx l’estació enològica, que se significà per fer una gran tasca per al desenvolupament i la millora de la viticultura i l’enologia mallorquina. Es feren una multitud de cursets, conferències, però, sobretot, molts estudis per ajudar els pagesos i vinaters a modernitzar i millorar la feina. Un dels grans protagonistes i responsable del ressorgiment vitícola de la primera meitat del segle XX en fou el primer director, l’enginyer Arnest Mestre, però la història d’avui la protagonitza el capatàs de l’estació i autor de tots els llibrets que podeu observar a la fotografia, Antoni Mesquida Perdigó. L’any 1956, quan va tancar l’estació, Antoni s’endugué cap a casa seva tots aquests papers, ja que gairebé tot el material de Felanitx va anar a parar a l’estació enològica d’Almendralejo, a Extremadura. Per exemple, tota la documentació del laboratori. Perdigó prengué una encertada decisió, ja que tots els papers que haurien de ser a Almendralejo s’han volatilitzat i quan es preguntà pels arxius felanitxers, els actuals responsables de l’estació extremenya ni sabien que tenien els documents i digueren que s’hi havien fet tantes reformes que buf, ja no sabien on eren ni per on els havien de cercar.

En aquests quaderns originals hi podem trobar els treballs realitzats als camps d’experimentació de l’estació enològica, descripcions tècniques amb una gran minuciositat del què, el quan, l’on, el com i per què feien una feina que ajudà d’una manera extraordinària el sector durant el primer terç del segle XX. Són unes llibretes amb una preciosa lletra, amb tinta i llapis, que poques vegades podem veure al nostre entorn; senzilla, clara i bella cal·ligrafia que s’aprenia amb hores i hores d’exercicis mecànics i repetitius que ara no són els que estan de moda entre els mestres ja que l’interessant és que els infants comencin a aventurar-se a escriure sense necessitat de fer una lletra perfecta. Una part d’aquests estudis ja foren publicats en els diversos butlletins vitivinícoles de l’època i en sortí algun llibre com, per exemple, les investigacions sobre l’adaptació de les castes mallorquines als diferents portaempelts. Fa poc temps, el net del capatàs Antoni Mesquida, que nom ben igual, entregà els papers als professors de la UIB Joan Rosselló i Antoni Bennàssar -actual president de la DO Pla i Llevant i del Vi de la Terra de Mallorca. S’han posat a treballar-hi i ben aviat es digitalitzarà perquè pugui ser consultat, però encara falta saber on restaran els originals.

He pogut tocar, fullejar i llegir els quaderns, que amaguen molts coneixements i també algunes incògnites. Petit i interessant tastet el descobriment que als primers anys dels camps d’experimentació hi havia gairebé totes les varietats locals mallorquines excepte el premsal blanc; existia una varietat anomenada mula que és desconeguda pels experts i viticultors del segle XXI i que no apareix a la llista internacional de les varietats de vinya de l’Organització Internacional del Vi. Això ens recorda que sense tenir els ceps ni tampoc cap vinyòvol que l’anomena d’aquesta manera és impossible saber a què es refereix i, desgraciadament, mai no sabrem què va ser i únicament restarà escrit en aquests papers. I, finalment, hi apareixen tres varietats que ara molts consideren foranes i són emblemàtiques al Penedès: el sumoll, la parellada i el xarel·lo.

Vi recomanat

Xarel·lo 2016 Vins de Foresta (Arboçar)

La cimera dels xarel·lo és una original trobada d’uns trenta cellers de la zona del Penedès a l’ermita de Foix, amb una excepcional panoràmica, en què els professionals tasten i debaten sobre una de les varietats emblemàtiques de la contrada. Tots els vins són totalment xarel·lo però amb multitud d’interpretacions - joves, escumosos, ancestrals, brisats, en bota, en àmfora, dolços...

En podria recomanar molts, però aquest m’era desconegut fins que en vaig gaudir a l’ermita. D’un petit celler del massís del Garraf neix un fantàstic xarel·lo que ens convida a fruir de l’estiu. Agradable, fruita blanca i albercocs, amb molta frescor i llaminer alhora, suau pas de bota que acompanya el vi amb estructura i llarga persistència.