La filosofia es pot interpretar com un gènere literari, com un tipus de literatura conceptual. Segons el filòsof Javier Gomà, ignorar la dimensió literària de la filosofia o orientar la filosofia cap a la ciència suposa una ruptura amb els seus orígens, produeix desorientació i no dona els resultats esperats. Albert Camus (1913-1960) escriu a El mite de Sísif que “els grans escriptors són novel·listes filosòfics”, fent referència a la seva capacitat per expressar els pensaments a través d’imatges i personatges en comptes de desenvolupar directament raonaments o tesis. Les novel·les filosòfiques tenen la capacitat d’exemplificar les idees abstractes a través de les vivències dels personatges concrets. El mateix Camus és un bon exemple d’escriptor filosòfic, posant en pràctica aquesta orientació a les novel·les L’estranger, La Pesta i La Caiguda. La filosofia hispànica no és gens sistemàtica i té la singularitat d’expressar-se a través de diversos gèneres literaris, com la novel·la i el teatre. Per a Miguel de Unamuno (1864-1936), el filòsof és un home de carn i os que té necessitat de reflexionar sobre el sentiment tràgic que li produeix la vida, des de diversitat de gèneres, també el literari. A la novel·la San Manuel Bueno, mártir, Unamuno construeix un discurs filosòfic del dubte, lligat al desig de transcendència i immortalitat del protagonista. Els personatges d’Unamuno cerquen donar sentit a l’existència a través de la fe i la fam d’immortalitat i experimenten que la vida és una tragèdia que els provoca sentiments de desesperació i dolor, i a vegades, també d’esperança, van fent un camí d’autoconeixement que els fa conscients de la seva finitud. Fora de l’àmbit cultural hispànic, destaca també la tradició francesa de novel·les i contes filosòfics, representada per filòsofs il·lustrats com Voltaire. Voltaire (1694-1778) té una extensa obra literària formada per una col·lecció de contes filosòfics. El més conegut és, sens dubte, El Càndid o l’optimisme, però també va escriure altres relats com Zadig i el destí, L’ingenu o La princesa de Babilònia. Són obres pensades per transmetre alguna moralina o lliçoneta moral. En el segle XX, Jean-Paul Sartre (1905-1980) i Simone de Beauvoir (1908-1986) expressen la seva posició existencialista a través d’obres filosòfiques. Beauvoir aborda la llibertat i la responsabilitat individual a les novel·les La sang dels altres o Els mandarins ; mentre que Sartre escriu sobre el sentiment de repulsió que provoca l’absurd de l’existència a La nàusea i sobre la idea de llibertat com existència a la trilogia Els camins de la llibertat. Finalment, citam algunes aportacions narratives del filòsof català Josep Ferrater Mora (1912-1991) vinculades al seu pensament, com la utopia literària Hecho en Corona, en què planteja una ètica de mínims basada en els valors de la vida i la tolerància i les preferències morals per la llibertat i la igualtat; o el relat breu Voltaire a Nova York, en què adopta el to irònic, que comparteix amb Voltaire, per traslladar també una lliçoneta moral: “no convé fiar-se de les aparences”. Ferrater, a més, reflexiona sobre les peculiaritats de l’expressió filosòfica i la seva relació amb la novel·la a una digressió inclosa dins el llibret Una mica de tot (Moll, 1960).
Xisca Homar: “Hauríem de repensar què vol dir viure junts i viure en comú”
És filòsofa i escriptora
Xisca Homar (Alaró, 1985) és llicenciada en Filosofia i màster en Pensament Filosòfic per la Universitat de València. Actualment escriu la seva tesi doctoral sobre el pensament del filòsof francès Michel Foucault. Aquesta investigació li ha donat l’oportunitat de fer estades d’investigació en diferents universitats catalanes i a la Universitat de Columbia a Nova York. Durant aquests anys ha publicat diversos assaigs filosòfics i articles d’opinió. L’any 2012 va guanyar el premi de comunicació científica Joan Lluís vives per l’assaig Una aposta per la resistència. Actualment fa feina com a professora de filosofia de Secundària i Batxillerat a l’IES Alcúdia i ha començat a publicar articles d’opinió al diari ARA Balears. Acaba de publicar la seva primera obra de ficció filosòfica, Aigua d’alta mar (El Gall Editor, 2017). A l’entrevista parlam del seu llibre, un assaig de ficció construït a partir de pensaments, estats d’ànim i notes de viatge. Ens aporta una visió filosòfica sobre els dubtes, la por, el temps, la identitat i la llibertat.
La filosofia és més propera a la literatura que a la ciència? Enteneu la filosofia com un gènere literari o com una ciència?
Ara que els límits entre disciplines s’han diluït, diria que la filosofia és molt més propera a la literatura. Em fa una mica de por que les disciplines que estan dins l’àmbit de les humanitats reclamin ser científiques. Quina necessitat tenen de poder o prestigi per reclamar ser reconegudes com a ciències?
Quan la filosofia es fa literatura, ha de cercar certeses o generar dubtes?
La filosofia que a mi m’agrada és destructora de certeses i dels pensaments més sòlids i acceptats. La literatura i la filosofia que m’interessen són crítiques, tenen la capacitat de trastocar les idees prèvies que teníem.
Una enamorada dels llibres i de les llibreries, sentiu més plaer llegint o escrivint?
Aquesta pregunta em fa fer una elecció difícil, perquè no podria prescindir de cap de les dues coses. Llegir és una activitat que em dona moltes alegries, però escriure també. Tant llegir com escriure m’ajuden a pensar, posen el pensament en moviment. A vegades, quan no sé ben bé què pens sobre un tema, començ a escriure. Escriure m’ajuda a saber què pens.
Escriure és cercar les paraules més ajustades als propis pensaments. És una activitat d’introspecció o és més bé una feina que ajuda a contrastar els pensaments personals amb la realitat exterior, obrint la ment al món?
Interpret l’escriptura com una manera d’obrir-se a l’exterior i no tant com una recerca interior. Escriure ajuda a apropiar-se de les experiències d’altres persones, ja sigui a través dels personatges o de reflexions que estan experimentant, però que no són ben bé les teves, encara. L’apropiació que faig com a escriptora pot acabar modificant la meva pròpia experiència.
Per què elegiu com a títol del vostre llibre Aigua d’alta mar? La preferència per la mar té algun significat filosòfic?
El títol és un vers del poema Raó del cos de Maria-Mercè Marçal. Vaig triar aquest vers perquè, per a mi, la mar obre possibilitats infinites i, a més, té un caràcter ingovernable. M’interessava destacar amb el títol la intenció d’anar a l’encontre del desconegut, té a veure amb el convit de Foucault a ficar-se dins la mar, a diferència de la prudència kantiana, que recomanava “no anar més enllà de les costes de la raó”.
La història neix en un viatge d’avió, en trànsit cap a algun lloc, un espai que s’assembla més a un no lloc, a causa de la seva impersonalitat, com diria Marc Augé. Creis que la impersonalitat dels no llocs s’ha de combatre d’alguna manera, què és necessari personalitzar els llocs públics perquè no perdin la seva significació?
M’agradava que la història es desenvolupàs des d’un avió perquè veia alta mar. Això que deis dels espais despersonalitzats es pot aplicar tant al metro com a l’avió. Quan anam amb metro, estam amb altra gent, però intentam no mirar-nos als ulls, ni tocar-nos massa, ni tampoc dir res a la persona que seu devora. Als espais públics ens comportam de manera individualista. Hauríem de repensar què vol dir viure junts i viure en comú. És clar que els llocs ens defineixen, que ens diuen molt de com som.
En el llibre contau la història de tres dones, Mercè, Rosa i la narradora, un personatge sense nom, però, què us representa?
Hi ha coses meves a tots els personatges. A la meva obra, la realitat i la ficció es mesclen molt.
El fet d’escollir personatges femenins té alguna intencionalitat política, voleu contribuir a feminitzar la literatura i el pensament i a la desitjada igualtat de gènere?
Sens cap dubte, és una manera d’avançar cap a la igualtat donant visibilitat a les dones en la literatura. Però jo no utilitzaria la paraula feminitzar. M’agradaria que a l’hora de llegir una obra no es tingués tan present el gènere de qui l’ha escrita, sinó l’obra en si. La concepció binària de la identitat, és excloent, deixa fora molta gent que la sent com una presó.
Mercè és un homenatge a Maria-Mercè Marçal? Quines lliçons de vida i pensament heu extret de la poesia de Marçal?
Sí. La lectura de Marçal m’ha marcat profundament. A més, de Marçal també m’atreu el compromís polític i vital. Trob que dibuixa un camí a seguir, tant quan repensa el nacionalisme com quan actualitza el feminisme. Juntament amb la seva poesia, destacaria també la única novel·la que va escriure, La passió segons Renée Vivien, en què és capaç de tractar de manera molt nova la identitat i de crear un univers de dones molt potent.
La Mercè del llibre és una militant del dubte metòdic. Xisca Homar també ho és?
M’agradaria. De fet, m’esforç a dubtar, perquè el dubte és un antídot contra la demagògia i les certeses que empresonen. Però, a vegades, reconec que és difícil. Els meus dubtes tenen més a veure amb l’escepticisme de Montaigne que amb el dubte cartesià.
Contar la història a través de tres dones és la manera que heu trobat de lligar els pensaments fragmentaris i de donar-los una certa coherència i continuïtat en el temps?
Sí, vaig pensar en aquesta relació entre elles com una manera de donar una continuïtat a la història a la vegada que em permetia explorar diferents punts de vista.
Sentiu la necessitat de donar cos als pensaments a través dels vostres personatges?
Sí, m’agrada reivindicar el cos perquè ha estat el gran oblidat de la filosofia, i això que sense cos no hi ha res. Pensam des d’un cos i és necessari també pensar en el cos.
La satisfacció del desig que es produeix cada vegada que dos cossos es troben és una altra manera de donar un cos als pensaments?
Es podria entendre així. Els filòsofs anomenats vitalistes, com Deleuze i Foucault, s’han preocupat molt del cos. Deleuze va dedicar els seus darrers anys a explorar el desig i Foucault a investigar el plaer. Deleuze no es va interessar tant per la satisfacció del desig com per la manera en què construïm els desitjos.
Sentiu major afinitat amb un pensament que es desenvolupa amb total llibertat, sense compromís amb ideologies ni tradicions, o amb un pensament més arrelat a una determinada visió del món?
Defens un pensament que no sigui dogmàtic i que no estigui compromès amb cap ideologia, però sí que voldria que fos un pensament arrelat al present, implicat en les coses que s’han de denunciar perquè són intolerables o que defensi causes a les quals és necessari fer costat.
Quins són els temes del present en què hauria de pensar amb més urgència i insistència la filosofia?
La filosofia hauria de pensar amb urgència en les qüestions que posen en perill la vida o que toquen de prop la vida, aquelles situacions que fan perillar la vida de les persones, no només perquè les amenaça de mort, sinó també perquè les condemna a dur una vida no digna.
En alguns fragments del llibre descriviu els efectes psicològics de la por. Us preocupa més pensar en la por com a estat d’ànim o com a mecanisme de control social, l’ús polític de la por a què feia referència Foucault?
Tant la por social com la por més íntima són paralitzadores. La por fa por i és un estat que ens paralitza. Pens, en concret, que el pas del temps és la cosa més terrible, perquè duu a l’oblit i a la mort. I, a més, el pas del temps trastoca relacions, agita les persones. Però el que em pareix pervers és que el poder utilitzi la por per mobilitzar en un sentit o un altre. Aquest ús polític de la por es fa servir avui dia.
I es pot arribar a sentir por fins i tot de la llibertat i renunciar a ser lliures per la dependència al poder, com pensava Erich Fromm?
Jo crec que sí, que la llibertat té un punt de vertigen. Per ser lliure has d’assumir determinades coses i, a més, has de confiar en el propi criteri, en el teu propi pensament, i a vegades, és més fàcil delegar en els altres la responsabilitat que actuar amb llibertat.
Quines vivències o fets poden fer trontollar la identitat?
Llegir i escriure transformen la pròpia identitat. I més enllà d’això, també et posen davant de la necessitat de repensar les experiències límit i les situacions intolerables.
Us preocupa també el temps, un temps accelerat que situau més enllà dels calendaris i que pressiona la vida?
Vivim temps accelerats. Tinc la sensació d’estar passant de manera massa ràpida per la vida. La velocitat que imprimim a la vida ens causa vertigen. La rapidesa impedeix pensar i ens impedeix anar més enllà de la superfície de les coses.
Al llibre deis que toquen a mort per les humanitats. Si com deia Foucault el saber és poder, es pot dir que el saber filosòfic, com a saber humanístic, ha perdut gran part del seu poder?
És ver que les humanitats han estat desplaçades de les esferes de poder, però això no ho veig tan negatiu com la marginació que pateixen les humanitats a l’àmbit educatiu. Allò que m’agrada de la filosofia és la seva capacitat per estar contra el poder. No voldria que les humanitats tinguessin poder, sinó que tinguessin un lloc a partir del qual pensar en llibertat i incomodar el poder.
El vostre llibre acaba amb una referència a Foucault, un autor que estau estudiant. La vostra tesi serà el vostre nou llibre?
M’agradaria molt escriure un llibre sobre Foucault, però abans hauria de transformar el treball acadèmic en un assaig.
