Acomiadar el fill que encara no ha nascut: "Va ser un dia trist, però també ple d'amor"

BarcelonaEl cor de l'Aran va deixar de bategar a la setmana 36 de gestació. La seva mare havia deixat de notar com es movia al ventre i a urgències van confirmar la pitjor de les notícies: el seu fill naixeria mort. De sobte, els plans de vida que havien imaginat els seus pares, Mireia Beltran i Andrés Morgenstern, al seu costat van desaparèixer. "Però, malgrat que la mort del nostre fill és el pitjor moment de la nostra vida, el fet d'haver pogut decidir què volíem fer, com volíem estar amb ell i dir-li adeu, ens va canviar la vivència", explica Beltran. La parella es va poder acomiadar de la manera que desitjaven: el van abraçar i van estar amb ell tot el temps que van necessitar; van fer-li fotografies; el van poder banyar i vestir, i el van presentar a la família més propera. "Els records del dia del seu naixement són tristos, però també plens d'amor", explica Beltran.

Fa un any i mig d'aquell dur i emotiu moment que van compartir amb la seva criatura, i la història d'aquesta parella, tots dos pediatres de l'Hospital de la Vall d'Hebron, ha impulsat l'actualització del protocol d'acompanyament a la pèrdua perinatal d'aquest centre, que, a més, es podrà activar a qualsevol etapa de l'embaràs. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) afirma que, per considerar que hi ha hagut una mort perinatal, la defunció del fetus o del nadó ha de produir-se a partir de les 22 setmanes de gestació. Des d'ara, però, aquest pla es pot activar en qualsevol moment, des del diagnòstic de la situació fins passats dos mesos de la pèrdua gestacional, ja que els professionals entenen que "no hi ha una correlació directa" entre la intensitat del dol i el temps d'embaràs, i que cada família tindrà unes necessitats diferents.

De fet, el protocol de l'hospital barceloní s'ha canviat gràcies a la participació de famílies com la de Beltran i Morgenstern. "El que hem fet és reescriure tot el que ja fèiem per oferir un pla amb diverses opcions, de manera que la dona i la seva parella siguin capaços de decidir com volen viure el procés de part i de comiat de la seva criatura, i per evitar les variacions entre els professionals a l'hora d'oferir-los les opcions que tenen", explica la supervisora d'urgències de l'Hospital de la Dona de la Vall Hebron, Vanessa Bueno.

Aquest pla, que s'ofereix independentment de la setmana de gestació en què es produeix la pèrdua de forma estandarditzada i a totes les famílies per igual, s'articula al voltant de la idea que seran únicament els progenitors els qui triaran com volen dir adeu als seus fills entre la bateria de possibilitats que els professionals els donaran. "Són ells, i només ells, els que han de decidir si volen estar acompanyats durant el part; si volen rebre anestèsia o no; si volen veure el nadó per acomiadar-se, tenir-lo en braços o fer-hi pell amb pell; si volen vestir-lo o banyar-lo, presentar-lo a la família o fer una capseta de records", afegeix Bueno. La voluntat és "escoltar els desitjos i les preferències" de les famílies perquè puguin exercir el rol de pares "encara que sigui per poc temps", segons l'adjunta de neonatologia Fàtima Camba.

Els últims anys, diu Bueno, les llevadores s'han familiaritzat cada vegada més amb el dol perinatal i la gran majoria de qüestions que s'aborden al nou protocol ja s'apliquen per buscar un benefici emocional per als pares. Amb tot, les opcions depenen de cada professional o de si la família té més coneixement o menys de la situació i expressa un desig concret.

"La gent no vol parlar de la mort d'un fill a la panxa"

A Catalunya, 4 de cada 1.000 nens que van néixer l'any passat havien mort al ventre de la mare, durant el part o en la primera setmana de vida, el que es coneix com a mortalitat perinatal. Com a pediatres, Beltran i Morgenstern han acompanyat sovint famílies en la mateixa situació i asseguren que eren conscients que la mort perinatal podia passar a qualsevol parella, ells inclosos. "Per la nostra professió teníem molt clares les opcions i sabíem que teníem dret a estar amb el nostre fill, teníem més eines de coneixement que la mitjana de la població. Fèiem el que sentíem, basant-nos en el que havien passat i triat altres persones. I per això són importants aquests protocols, perquè aquesta informació arribi a totes les famílies perquè almenys puguin triar el que considerin que els ajudarà", reflexiona Morgenstern.

La pèrdua gestacional encara és una situació que moltes famílies viuen molt soles i en silenci, tot i que prop d'un 20% de les embarassades tenen risc de perdre el nadó que esperen, sobretot en les primeres 12 setmanes de gestació. "Això passa perquè la gent no vol parlar-ne, però la mort d'un fill a la panxa és relativament freqüent", lamenta Beltran. De fet, fins fa pocs anys, la majoria de les famílies havien de fer el dol sense cap record visual o palpable, amb l'agreujant que, com que no havien pogut ser presentats a l'entorn, era com si aquest nadó no hagués existit mai. Per a Beltran, el fet d'haver pogut crear records amb el seu fill, haver inclòs en el procés de comiat els seus familiars i haver pogut compartir amb les persones més pròximes que ho van voler les seves fotografies també els va permetre presentar en societat el seu fill. "Tant de bo el dol perinatal deixi de ser un tabú i aquest tipus de protocol s'estandarditzi a tots els hospitals", conclou, expressant un desig.