Rabat“Molts no viuen necessàriament una situació econòmica complicada, però senten que aquí no hi ha futur, ni llibertats, ni drets individuals, ni col·lectius”, explica el periodista i consultor freelance algerià Nourredine Bessadi. Algèria travessa una important crisi socioeconòmica i política que ha desembocat en multitudinàries protestes als carrers. Els activistes reclamen una segona transició que tregui del poder les figures que controlen l’estat des de la independència, també reclamen més llibertats i una nova política que torni als joves l’esperança de tenir un futur al seu propi país.
La complicada realitat d’Algèria ha conduït centenars de joves a pagar importants sumes de doblers a màfies dedicades al contraban de persones i a jugar-se la vida per intentar arribar amb pastera fins a les Balears o la Península. “Tenim grans dificultats econòmiques, agreujades per la crisi del covid-19, que empenyen els joves algerians a cercar un futur millor a Europa”, explica Bessadi. “Si preguntes als joves algerians comprendràs que estan molt frustrats per la situació actual del país”, explica un jove de 32 anys que viu al nord del país i que demana que no es publiqui el seu nom. “Hi ha un futur molt negre per als joves i per això existeix la immigració clandestina”, afegeix. I la situació no és gaire més fàcil per als que treballen. “Els joves que fan feina tenen un altre problema: el salari”, diu. I ell n’és un bon exemple: tot i que ha estudiat a la universitat i fa feina en un museu, només guanya 150 euros al mes, una quantitat insuficient pel cost de la vida al país.
Pujar en pasteres
“Aquí sempre tenim crisi”, assegura. Les dificultats laborals l’han acompanyat tota la vida i no recorda una situació diferent a l’actual. “Conec moltes persones que estan a França, Espanya i Itàlia”, diu, i creu que el principal responsable de la fugida dels joves en pasteres és el règim algerià. “Aquí la gent és molt intel·ligent i creativa, però no troba condicions favorables per continuar aquí i s’estima més emigrar”. Les dificultats per obtenir la residència en un altre país o un visat per viatjar-hi també els empenyen a pujar en pasteres. “El problema és que la gent que intenta arribar clandestinament a Espanya té més sort que els que ho intenten fer amb papers”, assegura. Un altre jove algerià, també d’una trentena d’anys, insisteix que molts dels que creuen la mar tenen títols universitaris, però no els serveixen per tenir més bones perspectives. “A Algèria hi ha moltes persones que tenen estudis que fan feina en la construcció o el petit comerç”, diu.
Milers de joves han sortit al carrer des del febrer de 2019 en el marc del Hirak, un moviment de protesta per reclamar més expectatives i mesures que reverteixin l’atur juvenil que hi ha al país. Una de cada quatre persones d’entre 16 i 24 anys no té feina, segons xifres del govern algerià de final del 2019. En el cas de les dones d’aquesta edat, el percentatge es dispara fins al 45% d’atur. I això cal afegir-hi que Algèria és un país molt jove: el 54% de la població té menys de trenta anys, segons dades de l’Oficina Nacional d’Estadística.
El periodista Nourredine Bessadi recorda que el Hirak va obrir una finestra d’esperança quan es va començar a mobilitzar, i que fins i tot va caure el nombre de persones que intentaven emigrar. Més d’un any després, les protestes continuen, però molts joves algerians tornen a mirar cap a l’altre costat de la Mediterrània.
Les massives manifestacions pacífiques reclamen una renovació política per deixar enrere l’actual règim. “Volem un estat civil, no militar” és una de les consignes més repetides. Les protestes i el malestar varen aconseguir que l’anterior president, Abdelaziz Bouteflika, renunciàs a presentar-se al seu cinquè mandat i abandonàs la política el març del 2019, després de vint anys a la presidència, però els manifestants continuen sortint als carrers. Les ambicions del Hirak van més enllà i els activistes fan una esmena a la totalitat al poder. Arran de la pandèmia i les restriccions sanitàries s’han prohibit les marxes, però, tot i que les restriccions continuen vigents, a mesura que el país ha anat sortint del confinament les mobilitzacions han tornat al carrer.
L’aparell estatal algerià respon a les protestes amb una repressió contundent i amb l’empresonament d’activistes i manifestants. Són mesures que no s’han aturat amb el covid-19 i que critiquen organitzacions com Humans Right Watch i Amnistia Internacional. Segons la Lliga Algeriana per als Drets Humans, des que es varen reprendre les protestes el 19 de juny, la policia ha arrestat, com a mínim, 500 manifestants i a 70 els han processat judicialment.
Les detencions continuen marcant l’actualitat diària del país, malgrat que els mitjans de comunicació i els periodistes també han patit censura i empresonaments. Per exemple, el diari digital ‘Iterlignes’ ha denunciat que el govern ha tallat l’accés des d’Algèria al seu portal. “S’està intensificant la repressió contra els periodistes i bloguers independents tot i l’epidèmia de coronavirus. Quatre han acabat als tribunals, condemnats a presó o sotmesos a interrogatoris judicials els últims dies”, va denunciar Reporters Sense Fronteres a mitjan juny.
“No és la repressió, el que espanta els joves, sinó la realitat social que vivim”, diu l’algerià de 32 anys, i afegeix que els possibles canvis provocats per les mobilitzacions “poden necessitar molts anys”, i que “també cal molt de temps per reparar tot el que s’ha fet malbé al país”. Per això, afegeix, molts parteixen. “Un jove de 27 o 30 anys no té temps per esperar”.
Petroli i covid-19
L’arribada de la pandèmia no ha fet més que agreujar la situació. “És una crisi que se suma a un estat en crisi”, explica la professora de Relacions Internacionals de la Universitat Complutense de Madrid i especialista en el país magribí Laurence Thieux. L’economia d’Algèria pateix la baixada dels preus del petroli i el govern “està dilapidant a marxes forçades les reserves financeres que havia aconseguit acumular en les èpoques de bonança”, assegura. La incertesa econòmica se suma a unes institucions debilitades: “La crisi afegida de la covid-19 -explica Thieux- sumarà molta pressió sobre un govern que no té legitimitat i que no té força per liderar un procés de reforma urgent del sistema econòmic”. Actualment al país s’hi han detectat gairebé 18.242 casos de coronavirus i hi han mort 996 persones, segons xifres oficials, cosa que situa Algèria entre els països amb una major taxa de mortalitat del continent africà.
“Fins i tot si el règim pogués gestionar la crisi del covid-19, la imminent crisi financera i econòmica causada per la caiguda dels preus del petroli, així com els efectes econòmics globals de la pandèmia, tindrien com a resultat un règim incapaç de complir les promeses que va fer als algerians”, apunta l’investigador i professor de la Universitat Setif Dris Nouri en una anàlisi publicada al portal de recerca Arab Reform Initiative. A més, posa en dubte que l’estat pugui “mantenir les seves generoses polítiques socials”, i afegeix que “això pot provocar una segona onada de protestes massives que seran més potents que la primera”. Una de les bases de l’estat algerià són les prestacions socials que permeten els beneficis dels hidrocarburs, però molts experts consideren que la caiguda dels ingressos no permetran als governants continuar comprant la pau social.
Per tal d’intentar recuperar el control del carrer, l’actual president, Abdelmadjid Tebboune, ha promès una nova constitució que preveu que pugui ser votada en un referèndum després de l’estiu, si la situació sanitària ho permet. També ha defensat reformes que donin més pes a la cambra de representants i, així, el règim avanci cap a un sistema semipresidencial que resti força a l’exèrcit. Aquestes promeses, encara pendents d’executar, no han aconseguit convèncer molts manifestants, que continuen sortint al carrer.
No és la primera vegada que les mobilitzacions de països del Magrib desencadenen un augment de la sortida de pasteres: l’investigador marroquí especialitzat en el tràfic il·lícit de migrants Ali Zoubeidi compara la situació actual d’Algèria amb l’onada de mobilitzacions que hi va haver a la zona de Rift, al nord del Marroc, el 2017. En aquell moment també hi va haver molts marroquins que varen intentar arribar a Espanya. “Quan no hi ha esperança la gent intenta sortir”, diu Zoubeidi. A Tunísia es va viure una situació similar després de les revoltes del 2011.
La ruta més activa en la pandèmia
La sortida de pasteres procedents d’Algèria “ha estat la ruta més activa durant tota la pandèmia, moltíssimes persones han sortit d’aquest país els darrers mesos”, explica la membre de la plataforma Caminando Fronteras Helena Maleno. El nombre més gran d’arribades s’ha registrat a les costes d’Almeria i Múrcia i la majoria dels ocupants de les embarcacions eren joves algerians. Segons Bessadi, molts veuen Espanya com la porta d’entrada a Europa, més que un país on establir-se. La seva intenció és, sobretot, arribar a França o Bèlgica.
Aquesta ruta “és la gran desconeguda”, segons Maleno. Alerta que hi ha moltes desaparicions a la mar i que tenen constància que hi ha famílies de regions pròximes a la ciutat algeriana d’Orà que estan cercant parents que varen intentar arribar a la costa de la Península i de qui no han tingut cap més notícia. Aquesta, lamenta, “és una realitat totalment invisibilitzada”.
En el cas de les arribades a les Balears, les pasteres surten del nord del país, de regions pròximes a la capital. La distància entre el país magribí i el sud de Mallorca és de 270 quilòmetres, aproximadament, cosa que equival a més de quatre vegades la ruta entre Alcúdia i Ciutadella. En el cas de Formentera, el punt més pròxim a la costa algeriana és a uns 230 quilòmetres.
Les màfies algerianes que operen en aquesta ruta estan formades per “experts i professionals”, explica Zoubeidi, que recalca que “no són aficionats”. Segons l’especialista, darrere les arribades a les Balears hi ha grups criminals que poden arribar a cobrar fins a 1.500 euros -deu vegades el salari mínim d’Algèria, aproximadament- per trajecte, tot i que altres fonts apunten que aquesta xifra pot ser superior, segons les circumstàncies.
QUAN ELS ILLENCS EREN ELS QUE EMIGRAVEN A ALGÈRIA
“Hi va haver un temps que tothom qui parlava català a Algèria rebia el nom de maonès, i fins i tot a la ciutat d’Alger existeix el carrer de Maó”, explica Martí Carbonell, expert en la migració menorquina al país nord-africà durant la colonització francesa. Algèria va ser la finestra que va permetre a milers de menorquins i ciutadans de la resta d’illes escapar de les penúries econòmiques del segle XIX i XX, “tot i que també varen fugir per causes polítiques durant la Guerra Civil i la repressió franquista” afegeix Carbonell.
Les Balears i Algèria comparteixen una història comuna: “Actualment, els més joves no la coneixen, però qualsevol persona gran de Menorca coneix algú que va emigrar cap a Algèria”. Molts menorquins aprofitaven l’escala que feien els vaixells francesos rumb al país magribí al port de Maó per pujar a les embarcacions i emprendre una de les migracions més importants que ha viscut la població de Menorca: entre els anys 1830 i 1962 milers de menorquins varen partir cap al nord d’Àfrica. Actualment la ruta migratòria és en sentit invers, tot i que els motius són els mateixos: intentar trobar les expectatives perdudes i un futur més esperançador.
