L’adeu lent dels ametlers en flor

Aina Cohen, la poeta inoblidable que surt a Mort de dama de Llorenç Villalonga (encara avui una novel·la esplèndida, i divertidíssima), va tornar boja de tant d’escriure sonets als ametlers en flor. Al final va acabar component un poema de temàtica també rural intitulat La camperola, en què la seva imaginació febril descarrilava per camins vagament lèsbics. Aina Cohen és una caricatura que molts van interpretar que es referia a la poeta Maria Antònia Salvà, de qui enguany se celebra, ben merescudament, el cent cinquantè aniversari del naixement. Però el mateix Villalonga, i la lectura de Mort de dama, donen a entendre que Aina Cohen és la caricatura dels poetes de l’Escola Mallorquina que havien caigut en una espècie de repetició permanent d’uns mateixos tòpics, entre els quals no solien faltar els ametlers florits. Aina Cohen escrivia versos als ametlers en flor perquè era un tema que no podia molestar ningú: i això era exactament el que necessitava fer per ser acceptada per l’alta societat palmesana, els botifarres del Círculo Mallorquín, que toleraven la presència d’una poeta als seus actes de societat (baldament fos xueta, fins i tot) a condició que escrivís i recitàs una poesia que fos perfectament banal i que no els pogués destorbar en res. Els ametlers en flor, en definitiva, eren la representació de l’autocensura a què se sotmetia la pobra Aina Cohen, poeta malaguanyada fins al punt de perdre el senderi de tant mossegar-se la llengua. És cert, en tot cas, que durant algunes dècades els ametlers en flor varen ser protagonistes de centenars, i potser milers, de poemes escrits a Mallorca tant en català com en castellà (en pintura és curiós, però van triomfar més les oliveres). I segurament va ser Baltasar Porcel qui va confirmar la liquidació dels ametlers florits com a motiu literari en titular un dels seus llibres de relats precisament com a Difunts sota els ametlers en flor. La imatge és bonica, però de sobte feia que els ametlers fossin vistos com una mortalla.

Ara són els ametlers mateixos els que apareixen com a difunts, o -si no en volem dir així- com una presència característica del paisatge mallorquí que de mica en mica va desapareixent. En arribar aquesta època de l’any (una mica més endavant habitualment, amb els primers indicis de la primavera) els ametlers floreixen perquè són arbres particularment sensibles als canvis de temperatura: d’aquí ve que la dita adverteixi que ‘flor de gener no omple el paner’, perquè és fàcil que les gelades acabin fent malbé les flors massa primerenques. Però n’hi havia tant, d’ametlerar, a Mallorca, que una d’aquestes efusions poètiques de què parlàvem va arribar a encunyar l’expressió que la florida dels ametlers era “la neu de Mallorca”. I encara hi havia una altra frase, semblant però més prosaica, que deia que l’ametlerar era “l’or de Mallorca”, en referència al bon negoci que va ser l’ametla. Durant dècades, els ametlers varen senyorejar el paisatge i l’economia del camp mallorquí, però després tot això ha anat mancabant i va camí de la desaparició.

En opinió de X., un pagès del Migjorn mallorquí, el declivi dels ametlers és degut a diversos motius. Els ametlers de Mallorca són de secà i produeixen un fruit petit i lleig (però molt gustós), que va començar a ser econòmicament maltractat a la llotja de Reus, on es fixen els preus dels productes del camp. És cert que tampoc ningú va sortir a defensar les ametles mallorquines amb un argument que hauria hagut de ser prou convincent: tal vegada siguin més lletges, però són de molt millor sabor i qualitat, també pel seu oli. No va ser així i va començar l’enlluernament per l’ametla californiana, que és d’ametler de regadiu, i va començar també la pretensió de competir en aquesta lliga (amb una complaença remarcable per part d’algunes autoritats en la matèria per viatjar fins a Amèrica a fer incursions sobre el terreny). Pretensió, tot sigui dit, vana i més aviat absurda, a la vista de la desproporció entre les extensions de terreny i els mitjans de producció mallorquins i californians: en qualsevol cas, el que és segur és que l’ametler no és viable a les terres primes més properes a la costa, haurà de ser si de cas a l’interior de l’illa. Sigui com sigui, se solen assenyalar els anys 80 com l’inici de la caiguda de l’ametler mallorquí, però X. recorda pagesos més vells que havien fet doblers amb l’ametla i que consideraven que el declivi havia començat ja la dècada dels setanta, i que en arribar els vuitanta la cosa ja anava de rota batuda.

El cop de gràcia

De manera que l’ametlerar mallorquí, menystingut i sotmès a una competència desigual, va anar esllanguint-se fins que va aparèixer en escena la Xylella, que li ha donat el cop de gràcia. La mortaldat d’ametlers ha estat de tal magnitud que val més substituir-lo per arbres que resisteixen millor la malaltia, com l’olivera i l’ullastre, i sobretot el garrover, que sembla destinat a ser el nou amo i senyor del paisatge de la pagesia mallorquina. X. resta importància a la desaparició de l’ametler: diu que el camp, com tot, evoluciona, i que l’ametler mateix és un arbre que es va estendre a Mallorca durant el segle XX, després de la mort de la vinya, que ara torna amb força, sobretot en mans de suecs. Considera que allò que es trobarà més a faltar serà el gust tan bo de l’ametla mallorquina al torró i en altres elaboracions, tot i que segur que no faltarà qui cultivi aquest ametla en règim de producte de luxe, i el vengui al preu corresponent. Així, la humil ametla de secà passarà de ser infravalorada a haver-se de pagar a preu de canari jove. La vida, ja se sap, és fluctuant.