L’ADN eivissenc, “un cas estrany” de la població genètica moderna

EivissaQuan investigadors de l’Institut de Biologia Evolutiva de la Universitat Pompeu Fabra- CSIC varen comparar l’ADN recol·lectat de llarg a llarg de la Mediterrània, es varen adonar que les primeres quatre mostres recollides d’individus eivissencs representaven una signatura genètica inusual i diferenciada de la de la resta. Aquest fet va animar l’equip científic a demanar més participació dels habitants de l’illa amb l’objectiu de continuar comparant. Tanmateix, amb vint mostres genètiques eivissenques, el resultat era el mateix: el genoma autòcton era un “cas estrany” en el conjunt de la població genètica actual.

Dimarts el Museu Arqueològic d’Eivissa va inaugurar les activitats de febrer amb la conferència Fenicis i eivissencs. Una perspectiva genètica, a càrrec del doctor Francesc Calafell, de l’Institut de Biologia Evolutiva. L’acte va causar gran expectació, ja que Calafell acudia a la pitiüsa major a presentar els resultats d’un estudi en el qual havien participat alguns dels assistents amb les seves mostres genètiques. Era l’explicació del projecte impulsat per l’Institut de Biologia Evolutiva, en col·laboració amb la Universitat d’Otago (Nova Zelanda) i en el qual ha pres part el Museu Arqueològic d’Eivissa, a més de diversos arqueòlegs del Líban i d’Itàlia.

“El resultat és molt bèstia”, assegurava Francesc Calafell. “Això suposa que els eivissencs són genèticament tan diferents de la resta d’espanyols, portuguesos i francesos com ho poden ser els bascos”, afegia. Davant aquesta situació, es varen valorar dues hipòtesis. La primera tenia a veure amb l’ocupació fenícia a Eivissa, que diferencia la història d’aquesta illa de la d’altres llocs, ja que en la major de les Pitiüses, a diferència de Mallorca i Menorca, no va haver-hi una ocupació humana significativa dels pobles talaiòtics, que sí que varen ser presents a la resta de les Illes Balears. La segona hipòtesi se centrava en l’aïllament secular de l’illa al llarg del temps.

El museu en el qual va tenir lloc la conferència està situat precisament en un dels llocs emblemàtics de la presència fenícia a l’illa: la necròpolis de Puig dels Molins, d’origen cartaginès. Sembla que hi ha consens en el fet que els cartaginesos varen ser els primers humans a prendre possessió de l’illa a mitjan segle VII aC i que varen establir a Eivissa el seu primer assentament occidental. També existeixen indicis del fort augment de la població fenícia a l’illa, precisament per l’enorme creixement de l’extensió de les necròpolis en el segle V aC, que coincideix amb la plena ocupació del territori. Per conèixer si l’excepció genètica eivissenca tenia a veure amb l’origen fenici, es recolliren tres mostres de restes arqueològiques fenícies -es disposa de les dades completes del genoma d’un antic individu-, púniques i altres de prèvies a l’arribada d’aquestes dues cultures emparentades entre si amb què es podia comparar l’ADN mitocondrial -heretat per via materna- amb els gens actuals.

El resultat fou revelador: la població eivissenca moderna ha perdut tot rastre del seu passat genètic fenici, almenys des d’una perspectiva materna. Davant aquest descobriment, es continuà valorant la hipòtesi d’un reemplaçament genètic per les següents cultures que varen colonitzar l’illa, però les anàlisis dutes a terme varen demostrar que els eivissencs tampoc conserven en els seus gens la memòria del pas de musulmans i nord-africans per l’illa.

Quina és l’explicació, llavors, a la raresa genètica oposada? El doctor Francesc Calafell assegura que la resposta podia haver-se vist venir simplement mirant els llinatges de les persones que varen participar en l’estudi. Els requisits per poder prendre-hi part era tenir els quatre avis nascuts a Eivissa i que cap dels cognoms es repetís. Aquest darrer requisit no es pogué complir, ja que cap dels voluntaris participants tenia vuit llinatges diferents i la mitjana de la mostra era tan sols de cinc llinatges diferents.

Calafell recordà que el 21% de la població resident a Eivissa es diu Torres, Marí, Tur, Ribas, Costa, Ferrer, Cardona, Riera, Roig o Planell. Però, com assenyala l’investigador, són dades per a les quals no fa falta una anàlisi genètica, n’hi ha prou de conèixer dades estadístiques. Per això, en una exhaustiva anàlisi de l’ADN, els investigadors s’adonaren que la població actual d’Eivissa ha heretat molts trossos del genoma idèntics als de les seves mares i pares, amb una proporció molt superior a la de qualsevol altra part de la Mediterrània. Això significa que pares i mares estan, de manera més o menys llunyana, emparentats.

Nivells d’endogàmia

Davant aquesta afirmació, Calafell insisteix que es tracta de nivells d’endogàmia perfectament compatibles amb la salut: “No estam parlant de la casa d’Àustria ni dels Habsburg”, bromejà. Això es deu a la poca població de l’illa i a determinats moments de la història caracteritzats per les fams i malalties que varen assolar Eivissa al llarg dels segles, circumstàncies que varen aprofundir l’aïllament secular de la pitiüsa major fins al punt de modificar-ne l’ADN i de convertir-lo en únic a la Mediterrània.

Però si l’ADN dels eivissencs no prové dels fenicis, d’on ve? Calafell és taxatiu sobre aquest tema: “Dels catalans, que al seu torn estan emparentats genèticament amb els francesos”, assegura, “i que cadascú es prengui això com vulgui”.