Adolescents vegans amb pares que no ho són: “Vaig dir que no volia menjar cadàvers”

PalmaLa padrina d’Aina Montserrat matava els conills que criava; els escorxava ella mateixa i després els cuinava per servir-los als dinars familiars. “M’impactava molt veure-la fer això. Mai en vaig menjar”, confessa aquesta dona de 28 anys que, a més de sensible amb els animals, sempre va ser una nina de paladar atípic. Si el menú a casa, en una reunió familiar o en qualsevol altra celebració, incloïa croquetes o nuggets, cercava una tomàtiga per menjar-la a mossegades.

“Ella no tindria més de cinc o sis anys i ja es delectava amb les bledes i el bròquil bullit com si fossin una delicatessen. Em deia que li agradava més que la paella”, recorda Catalina Suau, la mare d’Aina. Per això, no la va sorprendre quan, a 12 anys, li va anunciar que no volia menjar més carn. Varen arribar els dubtes, les pors i la incertesa. “Em vaig preocupar molt. Vaig passar una penada”, reconeix, i va fer el mateix que la majoria de les mares en la seva situació: dur-la al metge per confirmar que això no era viable o veure com surar-ho. “La doctora li va dir que havia de menjar proteïnes, però jo vaig pensar que tot seria un desastre”, confessa Catalina.

El procés de Marga Lucio, de 25 anys, va ser similar. D’adolescent va veure un reportatge a la televisió sobre el funcionament i les pràctiques en les granges d’una coneguda marca d’embotits i productes carnis. “Em vaig quedar traumatitzada. Mai no m’havia aturat a pensar què hi havia darrere de tot el que menjava”, confessa. I va decidir eliminar la carn de la seva dieta. A ca seva, la resposta dels seus pares estava plena de frases molt comunes en aquests casos: “És una moda”, “fes el que vulguis, ja et passarà la beneitura”. “Era difícil que em creguessin perquè jo menjava la carn pràcticament crua, poc feta, volta i volta. Vaig anar fent, informant-me i aprenent com alimentar-me per estar sempre sana fins que, en aquest procés gradual, he acabat sent vegana”, relata.

Una raresa

La psicòloga i nutricionista Nieves Pérez no menja cap producte d’origen animal des de fa tres dècades. Es va enfrontar al judici familiar i del seu entorn quan persones com elles eren “una autèntica raresa”. Avui, després dels avanços socials, rep a la seva consulta a pares amb adolescents (una majoria aclaparadora de nines) amb les mateixes preguntes que les mares d’Aina o Marga. “Els infants prenen la decisió moguts pel seu vincle amb els animals. En són conscients del sofriment i no hi volen formar part. Quan són molt petits no associen l’origen dels aliments i veuen, per exemple, safates de pits de pollastre d’una manera descontextualitzada; molt asèptica i sense vinculació emocional. El seu raonament per despertar el vegetarianisme és molt senzill: estim els animals i me’ls estic menjant”, explica. L’experta situa aquest despertar de la consciència de la “producció industrial i del procés d’engreixament i criança enfocada al consum” entre els 11 i els 13 anys.

En aquest punt, quan els menors verbalitzen la seva voluntat de no menjar carn, “es genera un conflicte que ha d’abordar-se”. Els temps, això sí, han canviat. Nieves recorda com el seu pare “va sentir vergonya” per tenir una filla vegana. “Deia que era una bogeria, que estava dins d’una secta; però hem de pensar que fa 30 anys no existien opcions vegetarianes o veganes en un restaurant i avui tots els restaurants les tenen”, assegura. De la mateixa manera, “els pares ara respecten la decisió dels seus fills i tota la família s’hi adapta”.

La logopeda, lingüista i autora del llibre Mi hijo se ha hecho vegano (Beta Editorial), Estela Bayarri, ressalta la importància de “no menysprear o minimitzar la decisió dels nins” perquè aquest canvi “està connectat amb el profund desig d’aconseguir un món més empàtic i de posar fi a la violència, perquè matar animals que no volen morir és una forma de violència”. Segons l’experta, negar el pas a una alimentació vegetariana o vegana suposa obligar el nin a anar contra els seus “valors i principis ètics”, perquè menjar animals “significa donar suport a aquesta indústria càrnia que tracta els animals com a objectes i que omplen de violència i sofriment les granges i els escorxadors”.

El temor més gran dels progenitors és sempre la salut dels seus descendents. “Per falta de coneixement i falsos mites infundats, creuen que al seu fill li faltaran nutrients amb una alimentació vegetal”, assenyala Bayarri, qui reconeix que hi ha adolescents que es fan vegans “sense tenir ni idea de nutrició per satisfer les quantitats de macro i micronutrients diaris”. I llavors cometen l’error de basar la seva alimentació “en hidrats de carboni i, moltes vegades, en processats”. No obstant això, és possible aconseguir una aportació nutricional equilibrada amb “llegums, cereals, algues, pipes o ous”, apunta la nutricionista Nieves Pérez. “Un vegetarià s’ha d’esforçar més a cobrir les seves necessitats i, en el cas dels vegans, necessitarà un suplement de vitamina B12 per cobrir el seu dèficit, ja que només és present en la carn”.

Quan un adolescent decideix ser vegetarià o vegà “no n’és conscient”, segons Pérez, “de les dificultats a les quals s’enfrontarà”. Al final, “normalitzarà” una manera de vida enfront d’una majoria, amb més pes social. L’estudi The Green Revolution revela que en 2023 existien a Espanya 4,5 milions (un 11,4%) del que es coneix com a veggies, terme que engloba els vegans, vegetarians, però també els flexitarians (el grup més nombrós, amb gairebé 3,5 milions), que s’alimenten principalment de fruites, verdures i cereals, i inclouen esporàdicament una mica de carn o peix. Aquests adolescents que avui acudeixen a nutricionistes o metges de capçalera amb les seves mares engrossiran el perfil mitjà de la persona vegana a Espanya: dona de 20 a 35 anys, urbanita i amb estudis, conscient de la seva salut, la situació dels animals i la sostenibilitat.

Les xarxes socials, plenes de perfils sobre veganisme, juguen “un paper importantíssim” en el rebuig de la carn dels adolescents, perquè “és la via d’informació més accessible a edats primerenques”, assenyala Pérez, qui destaca la perseverança de les decisions que els plantegen els menors a la consulta. “Al final és una qüestió de normalitzar que si, per exemple, no t’agrada el pebre, ningú t’obliga a menjar-ne. És una decisió que ha de respectar-se. Igualment, hi ha gent, molt carnívora, que mai no menja peix i a ningú el sorprèn”, raona l’experta.

A Catalina, la mare d’Aina, la doctora li va donar totes les explicacions pertinents, però ella només es demanava com se’n sortiria. Acostumada a preparar un únic menú per a tota la família, estava obligada a desdoblegar-lo. “Logísticament era un problema. És clar que sí. Vàrem canviar tots els menús, però, amb el temps, ha succeït que ens hem adaptat a Aina; la seva manera d’alimentar-se ens ha enriquit i menjam tots d’una manera més saludable”, reconeix. La padrina que escorxava conills, això sí, va continuar preguntant-se durant molt de temps quan acabava aquell règim tan llarg perquè, per fi, la neta menjàs la seva porcella rostida. Mentrestant, el pare es lamentava perquè ni mirava la sobrassada.

Aina recorda que, al principi, la seva mare, atabalada amb els menús, intentava “trucs”, com separar la verdura d’un brou que s’havia preparat amb carn. “I jo li deia que ni parlar-ne, que allò feia olor de cadàver i jo no vull menjar-ne”, recorda ara divertida, igual que quan, al menjador del col·legi, els companys de classe es barallaven per asseure’s al seu costat per intercanviar amb ella les peces de carn pels trossos de verdura. “Amb mi no havien de guardar-los a la butxaca”, conclou entre rialles.