Les advocades pioneres de la violència domèstica
Amb motiu del 25-N, les penalistes Francisca Mas i Maria Duran relaten per a l’ARA Balears els casos de les primeres dones maltractades que, a partir de la dècada dels vuitanta, amb la restauració de la democràcia, s’atreviren a denunciar els seus marits
PalmaEl juliol de 1996 el popular Gabriel Cañellas, el primer president autonòmic, verbalitzà el masclisme latent en la societat balear. Feia un any que havia dimitit per la seva implicació en el cas de corrupció del túnel de Sóller. Amb tot, es continuava prodigant pels mitjans de comunicació. Mentre participava en una tertúlia a l’extinta emissora Radio Voz, saltà la notícia: la policia havia localitzat el cos sense vida d’una mestra de Palma, d’uns trenta anys, que feia dies que estava desapareguda. Havia estat cosida amb vuit ganivetades. De seguida el locutor demanà al dirigent del PP una primera valoració sobre el brutal crim i la seva resposta va ser: “Vuit ganivetades? Mira que són males de matar, les dones... S’hi devia resistir”.
El rebuig social que provocà aquella burla fou canalitzat pel Lobby de Dones, que denuncià l’expresident davant la Fiscalia. L’entitat havia nascut el 1994 seguint l’estela d’altres plataformes feministes sorgides a redós de la Transició com el Col·lectiu Pelvis, l’Associació de Dones de Mallorca, el Moviment Feminista Independent (1976) i el Grup d’Alliberament de la Dona (GAD), de 1978. Una de les fundadores del Lobby va ser l’advocada Francisca Mas. “Cañellas –assegura– era hereu de la mentalitat del patriarcat de l’època, que donava per bo que un home que assassinava una dona era perquè no s’havia sabut controlar. Allò es considerava un ‘crim passional’ i era carn de canó de la premsa sensacionalista com El Caso [setmanari editat a Madrid des de 1952 a 1997]”.
‘No som vagines’
A les Balears la primera manifestació contra la violència masclista tingué lloc el 5 de febrer de 1979. Així ho recorda des de 2017 una placa a la plaça d’Espanya de Palma. Aquell dia prop de 200 dones sortiren al carrer per dir prou davant tres assassinats que s’havien produït els darrers deu mesos. S’hi cremaren exemplars de la revista Interviú i s’hi exhibiren pancartes amb el lema ‘No som vagines, som persones’. L’abril de 1978 Kristine Kajvik, una guia sueca de 20 anys, havia estat trobada morta amb els calçons abaixats a la cuneta d’una carretera prop de Bendinat. El novembre un cambrer de Palmanova havia matat l’anglesa Marion Anderson Marschall Dockerty, de 30 anys, per no voler accedir als seus desitjos sexuals. I el 28 de gener de 1979 aparegué en un apartament de l’Arenal el cos de Cornelia Arends, una guia turística holandesa de 25 anys. Estava despullada sobre el llit amb els canells fermats i amb dos ganivets clavats als pits. Dins la boca hi tenia les seves peces íntimes.
Ben pendent de tots aquells feminicidis estigué Francisca Mas. Es llicencià en Dret per la UIB el 1980. “Durant la carrera –lamenta– se’ns parlà ben poc dels drets de les dones”. Abans de constituir el Lobby de Dones el 1994, Mas fou una de les primeres advocades de torn d’ofici a les Balears a dedicar-se a la violència domèstica: “A tot l’Estat ja n’érem unes quantes. Les víctimes preferien un lletrat femení i no masculí per un tema d’empatia”. Al llarg de la dècada dels vuitanta, a mesura que avançava la democràcia restituïda, les dones maltractades se sentiren més protegides. El 1981 s’aprovà la Llei del divorci i el 1983 es creà l’Institut de la Dona sota successius plans d’igualtat. El 1985 arribà la despenalització de l’avortament, encara que només en tres supòsits: risc greu per a la salut física o mental de l’embarassada, violació i malformacions en el fetus.
El 1989 tocà reformar el Codi Penal perquè la violació deixàs de ser considerada un delicte “contra l’honor” per passar a ser un delicte “contra la llibertat sexual”. També s’obrí el camí per perseguir la violació dins del matrimoni en el cas que ella, per por, accedís a mantenir relacions sexuals –era l’inici del ‘No és no’. Menció especial tingueren els maltractaments dins la llar familiar. Es tipificà la pena d’arrest major per als qui exercissin violència sobre la seva cònjuge o fills i per als separats o divorciats que incomplissin la seva obligació de pagar les pensions a les seves exparelles.
L’amenaça de l’estigma
Mas recorda la vulnerabilitat de les primeres dones maltractades que defensà: “N’hi havia que no volien denunciar perquè depenien econòmicament dels marits. Les que ho feien era perquè ja no podien més, estaven desesperades. S’arriscaven a ser estigmatitzades, sobretot als pobles, on tothom es coneix. Eren uns temps en què els veïns, malgrat saber que un home pegava la seva dona, no deien res perquè pensaven que era un tema de l’àmbit privat”. Llavors la Guàrdia Civil també feia els ulls grossos: “En rebre la visita d’una denunciant, treien importància a les seves paraules. Li deien que segurament el seu home havia tingut un mal dia i l’animaven a tornar a casa perquè el cuidassin millor”. En alguns casos, Mas s’assabentava de la situació de maltractament mentre gestionava un procés de divorci: “De sobte, m’amollaven que durant els anys de matrimoni hi havia hagut moments violents. Però no volien denunciar perquè els feia vergonya, se'n sentien culpables”. Aquesta sensació de submissió fou la que plasmaria el 2001 el metge forense Miguel Lorente al llibre Mi marido me pega lo normal.
Quan realment la població espanyola prengué consciència de la xacra social que representava la violència domèstica va ser el 17 de desembre de 1997, un any després de las desafortunades declaracions de Gabriel Cañellas. Ana Orantes, una granadina de 60 anys, mare d’onze fills, fou assassinada pel seu marit, de qui feia un any que s’havia divorciat, però amb qui es veia obligat a conviure per ordre judicial –ella vivia a baix de la finca que tenien en comú i ell, a dalt. Tretze dies abans Orantes s’havia omplert de coratge per acudir a un programa de Canal Sur, De tarde en tarde. Volgué que tothom conegués els abusos i pallisses que havia patit durant els seus quaranta anys de matrimoni. S’havia cansat de tramitar denúncies i que no li fessin cas. La presentadora, Irma Soriano, quedà atònita en escoltar el seu relat. Era la primera vegada que a la televisió una dona s’atrevia a parlar sense embuts de violència domèstica. L’endemà, però, cap mitjà de comunicació es feu ressò de la seva confessió. La cobertura mediàtica només arribà el dia del seu crim.
Un crim que ho canvià tot
La valoració institucional que tingué l’assassinat d’Ana Orantes reflectí prou bé la mentalitat masclista de l’època. “Un fet aïllat, obra d’un excèntric”. Així el descrigué Francisco Álvarez Cascos, aleshores vicepresident primer del govern espanyol del popular José María Aznar. Des de Mallorca, el Lobby de Dones no dubtà a passar a l’acció. Es posà a enviar cartes als responsables dels ministeris de Justícia i Interior, Treball i Afers Socials, i als presidents autonòmics. Els demanaren que assistissin als funerals per les dones assassinades pels seus marits o exmarits.
El 1999, més d’un any després del crim d’Orantes, es recolliren els primers fruits de les mobilitzacions dels grups feministes. Es tornà a modificar el Codi Penal per tipificar la violència psicològica com a delicte. També es reformà la Llei d’enjudiciament criminal per introduir la persecució d’ofici dels maltractaments, sense necessitat que hi hagués denúncia per part de la víctima. Igualment, es fixaren les ordres d’allunyament. El 2003 els jutges ja pogueren adoptar mesures provisionals en un termini màxim de 72 hores després de rebre una denúncia per violència masclista. Aquell any també es començaren a comptabilitzar oficialment les víctimes de violència de gènere. Finalment, el 2004, sota el govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero, arribaria la Llei integral contra la violència de gènere, que dotà la lluita de més recursos.
Perdonar per oblidar
El 2000, enmig de totes aquelles conquestes, Francisca Mas es convertí en la primera directora de l’Institut de la Dona de les Balears (IBD), del Primer Pacte del Progrés del socialista Francesc Antich (1999-2003). “Érem –diu– de les poques comunitats que encara no en teníem. Em fa gràcia que llavors demanàssim cases d’acollida per a dones víctimes de violència, quan qui se n’ha d’anar del domicili conjugal no és ella, sinó ell”. De 2019 a 2023 al capdavant de l’IBD hi hagué Maria Duran, una altra advocada. Als anys vuitanta també s’havia implicat amb Mas en la defensa de dones maltractades. “El judici –diu– solia tenir lloc un any després de la interposició de la denúncia. Llavors es demanava a la víctima si preferia perdonar el seu agressor. Això era molt cruel”.
Duran també s’encarregà de dur casos de violacions fora del matrimoni. “Abans –apunta– el violador solia ser un desconegut que, en veure una dona pel carrer, se sentia amb el dret d’intimar amb ella. Ara sol ser qualcú que, una nit, convida la dona a fer una copa i només per això ja creu que s’hi pot colgar”. Un altre element nou és l’impacte de la pornografia: “Està normalitzant –lamenta l’advocada– violacions en manada entre els adolescents, que tenen necessitat d’enregistrar-ho tot amb els seus mòbils”.
El 2003 l’estat espanyol va prendre consciència del terrorisme masclista amb la pel·lícula Te doy mis ojos, d’Icíar Bollaín. La seva protagonista és Pilar (Laia Marull), una dona que fuig del seu marit maltractador, Antonio (Luis Tosar), amb el seu fill de vuit anys. Intenta refer la seva vida, però ell li ho fa impossible. El moment més impactant del film és quan, en plena discussió, Antonio treu Pilar despullada al balcó de casa i ella, morta de por, s’orina a sobre mentre no atura de plorar.
El desembre de 2004, al cap d’un any de l’estrena de la punyent cinta, les dones ja se sentiren més protegides amb la Llei integral contra la violència de gènere, aprovada pel govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero. La norma, que pretenia visibilitzar una xacra social històrica, endurí els càstigs contra els agressors i oferí més ajudes a les seves víctimes. Era el colofó d’una lluita que s’havia iniciat 29 anys enrere amb la mort de Franco. Els primers fruits arribaren el juliol de 1978, un any després de les primeres eleccions generals. Fou amb la despenalització de l’adulteri femení. Fins aleshores, si una dona casada era trobada amb un altre home, es podia exposar a penes de presó d’entre sis mesos i cinc anys. Als homes, en canvi, només se’ls podia sancionar en cas de mantenir una relació extramatrimonial perllongada en el temps (era el conegut delicte d’amancebamiento).
El 1979 es començà a parlar molt del divorci gràcies a l’oscaritzada pel·lícula Kramer contra Kramer. Parteix de la decisió d’una dona (Meryl Streep) d’abandonar el seu marit (Dustin Hoffman) i el seu fill de sis anys. Llavors ell, un yuppie nord-americà obsessionat per la feina, no dubta a entregar-se en cos i ànima a cuidar el seu fill. El film era una reivindicació del dret dels homes a tenir la custòdia dels fills. A Espanya la Llei de divorci s’aprovà el juny de 1981, amb l’UCD d’Aldofo Suárez. Era la segona després de la del 1932 de la Segona Segona República. L’encarregat de tramitar-la fou el ministre de Justícia, Francisco Fernández Ordóñez, que després es passaria a les files del PSOE. Alianza Popular (l’embrió del PP) i l’Església l’acusaren de fer una llei perquè ell mateix es pogués divorciar. Ordóñez es defensà dient que “no podem impedir que els matrimonis es trenquin, però sí que podem impedir el sofriment dels matrimonis trencats”.
Aquella Llei del divorci nasqué amb limitacions. Per aconseguir-lo, era necessari que la parella dugués com a mínim dos anys casada i un any separada. A més, calia al·legar una causa, que podia ser alcoholisme, toxicomania, infidelitat o abandonament de la llar. El 2005 arribà el ‘divorci exprés’ amb l’executiu de Rodríguez Zapatero. Llavors ja no es requerí cap justificació.