Japhet Bruchel: “Quan m’agafaren per la mà per sortir de l’aigua vaig saber que estava salvat”

PalmaUna “aventura”. Així descriu Japhet Bruchet, de 29 anys, el recorregut que va fer des del Camerun –el seu país natal– fins a Mallorca, que gairebé li costà la vida. Després de ser víctima de tràfic de persones i patir un segrest pel camí, va acabar embarcat en una pastera que per poc s’enfonsa. El vaixell de salvament Aquarius el va salvar el 2018 i ara fa només set mesos que, a la fi, ha aconseguit l’asil polític a Espanya. 

Per què vàreu partir del Camerun?

— Per la meva orientació sexual. No és que sigui il·legal, allà, però et podrien matar per això i la policia no hi faria res. No hi estava en pau. Em volia allunyar del país perquè sentia que un dia podien entrar per la porta i venir a cercar-me. Volia anar a Algèria perquè tenia un amic allà, però ara em deman si era necessari, després de tot el que em va passar. 

Com va ser el viatge?

— Si vols fer l’aventura, t’has de posar en mans dels traficants. No et pots escapar, ho tenen molt ben organitzat. Vaig sortir del Camerun i vaig passar per Nigèria i el Níger. Després hi ha una darrera ciutat a la frontera des d’on pots sortir a Algèria o a Líbia. En aquell punt els traficants ens varen demanar doblers –érem 24 persones: 6 dones i 18 homes– tothom va pagar, però quan vàrem entrar al desert em vaig començar a demanar on érem. Per travessar-lo no necessites ni un dia i en varen passar dos.

Què va passar, després?

— Vaig saber que estàvem segrestats. Va arribar un altre grup en cotxe, va treure armes i a partir d’aquell moment tothom havia de callar perquè, si no, ens podien pegar o trencar una cama. Després ens varen dur a Líbia. Allà estan en guerra i ens varen vendre com a animals. Ens tancaren al soterrani d’una casa durant tres mesos, sense veure el sol ni la llum del dia. Em pegaven cada dia i no hi havia ningú de la família que pogués pagar els doblers que em demanaven. Finalment, a través d’amics vaig aconseguir doblers i vaig poder sortir.

I ja vàreu anar cap a Europa?

— Vaig estar un any fent feina a Líbia i vaig poder pagar la meva pastera cap a Europa. No podia tornar al desert, m’hauria passat el mateix i aquesta vegada no tenia ningú que pagàs. Tota la gent que està en aquells països no pot fer marxa enrere, perquè et poden tornar a segrestar. Vaig sortir d’aquell país molt traumatitzat per tot el que havia vist, de sentir disparar armes i tot aquell renou. Hi ha gent que no aconsegueix sortir, i els peguen fins que els rompen alguna part del cos o els maten.

Per què cau en el tràfic tanta gent?

— El tràfic genera molts doblers, fins i tot els soldats s’entenen amb ells. Una persona que surt d’Àfrica per arribar a Europa pot pagar 3.000 euros, però n’hi ha que en paguen 7.000 o 10.000. Hi ha ciutats senceres a Líbia que viuen només del tràfic. Venen nines, dones, és igual si ets un infant. Està passant ara mateix. Jo m’estim més suïcidar-me abans que tornar a aquell país. Encara no em puc acostar a la mar perquè tenc por per tot el que he passat i per quanta gent ha mort en tot això.

Tampoc vàreu tenir sort en el trajecte en pastera.

— Dos dies després de sortir a la mar se’ns va acabar la benzina i no vàrem poder continuar. Vàrem estar un dia sencer sense moure’ns. El primer que vàrem veure va ser l’helicòpter de la guàrdia italiana i després varen enviar el vaixell Aquarius. Però tardaren tres hores i ja era un poc tard. L’aigua ens havia entrat dins la pastera i ens cobria la meitat del cos. Quan varen arribar era de nit, la gent cridava i intentava botar. El vaixell es va omplir d’aigua i tots vàrem quedar a la mar. Varen començar a llançar armilles salvavides. Si saps nedar, pots agafar-ne una, però la majoria no en sabia. Per sort, jo sí. Hi havia gent que m’agafava pel coll. Quan m’agafaren per la mà per sortir de l’aigua vaig saber que estava salvat.

I la resta?

— No tothom es podia salvar. Hi va haver sis o set persones que varen desaparèixer. A la mar, en cinc segons et pots trobar molt lluny del grup. Però de 119 persones que érem, més de 100 es varen poder salvar. Jo no m’ho creia, varen fer una feina enorme.

Com vàreu acabar a Espanya?

— Matteo Salvini no acceptava que entràssim a Itàlia i quedàrem a l’Aquarius cinc dies. La gent tenia pànic. A la fi, ens varen comunicar que havien trobat un port a Espanya. No era el que havia planejat, però vaig pensar que era el meu destí. Després ens repartiren en tres vaixells petits, on passàrem quatre dies fins a arribar a València. El viatge també va ser dur perquè dormíem fora, hi havia tempesta i onades de cinc i sis metres. Després, ens varen repartir per tot Espanya. No puc queixar-me de res a Mallorca. Tot i que he patit molt de racisme, això no és res comparat amb tot el que he passat a la meva aventura.