Agatha Christie, la turista un milió que no fou

PalmaLa dècada dels seixanta l’encetàrem amb ganes de continuar explotant la nostra gallina dels ous d’or. El 1959 l’escriptor menorquí Màrius Verdaguer descrivia un panorama desolador a Un estiu a Mallorca : “Els mallorquins han acabat sent una cosa semblant als suïssos, un poble de turisme. Han dividit el món en dos: Mallorca i fora de Mallorca [...]. Abans, quan Déu en sa bondat infinita deia als mallorquins: ‘Què voleu, fills meus?’ Ells li contestaven: ‘Senyor, volem pau, bons costums i una bona collita d’ametlles’. Però llavors va intervenir-hi el Diable: ‘Què voleu?’, els mallorquins li criden: ‘Volem turistes! Molts turistes!’ I el Dimoni els envia vaixells i més vaixells, avions i més avions, carregats tots ells d’aquesta mercaderia”.

El 18 de juliol de 1960 Mallorca abraçà el turisme de masses mentre Menorca i les Pitiüses continuaven amb una activitat turística incipient. El vetust, romàntic i petit aeròdrom de Son Bonet de Palma deixà pas al modern i majestuós aeroport de Son Sant Joan. A principis de la tardor de 1962 ja se superà el milió de passatgers anuals. Es tractava d’una fita històrica que calia celebrar i per a la qual es creà una comissió especial formada per l’aeroport, Foment del Turisme i un grup d’hotelers locals. Aquella iniciativa tingué una anècdota ben entranyable que explica l’empresari Antoni Pomar al seu llibre pòstum Anecdotario turístico de Baleares (1991).

L’aeroport de Son Sant Joan era l’encarregat de dur el registre numerat dels visitants que anaven arribant. L’avió que portava el passatger un milió va ser un viscount de la companyia britànica BEA. En haver-se enlairat des d’Anglaterra, la tripulació fou informada de la campanya. Feren el recompte i avisaren que el passatger en qüestió formava part d’una parella de Manchester que venia a passar dues setmanes de vacances.

En aterrar l’avió, començà la festa de benvinguda a càrrec d’un grup de xeremiers i de ball de bot. Hi estaven convocats tots els fotògrafs de premsa i Televisió Espanyola, acabada de néixer. Es va obrir la porta i la primera persona que va aparèixer va ser una velleta que, en veure tanta expectació, es posà a saludar tothom. De seguida, Antoni Pomar es dirigí a ella. L’ajudà a davallar l’escala i li explicà el motiu d’aquella calorosa rebuda. Ella, amb un somriure a la cara, li digué: “Perdoni el meu error, la veritat és que jo creia que això ho havien organitzat per a mi. Potser per tot el que he escrit sobre aquesta illa que tant estim. Moltes gràcies. Ah!, el meu nom és Agatha Christie”.

Pomar no s’ho podia creure: “Va parèixer que la pista s’esfondrava davall els meus peus. Us imaginau què podria haver representat per a Mallorca que el passatger un milió hagués estat ni més ni menys que Agatha Christie?” En haver-se adonat de l’error, de seguida aquell lloc d’honor fou cedit a la parella de Manchester elegida inicialment. Des dels anys 30 la carismàtica escriptora britànica, morta el 1976, solia visitar d’incògnit la nostra illa que li inspirà el llibre Problema a Pollença (1939). Bé s’hauria merescut ser la turista un milió.

‘Spain is different’

L’aleshores ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, s’enfadà molt amb aquella iniciativa impulsada des de Mallorca. No debades, s’havia organitzat sense el seu consentiment. Després, però, vist l’impacte que va tenir, a mesura que s’anaven superant rècords de visites a tot l’Estat, la recuperà per al seu famós eslògan ‘Spain is diferent’, que es forjà al crit de “Todo por el turismo”.

El 1967 el grup Los Stop cantà El turista 1.999.999, que es va perdre les atencions que rebé el turista dos milions. I l’any següent, per a aquells que tenien por de l’avió i el vaixell, Los Mismos reivindicaren la construcció d’un pont des de València fins a Mallorca. Així, proclamaven als quatre vents, “será maravilloso viajar hasta Mallorca”.

Cançons com aquestes havien nascut al Festival Internacional de Canción de Mallorca, celebrat des del 1964 fins al 1970 amb una clara finalitat propagandística. No debades, totes les lletres havien de parlar sobre les bondats de la nostra illa com a destinació turística. Aquell festival fou l’escenari d’altres mítics hits com Me lo dijo Pérez de Karina o Vuelo 502 de Los 3 Sudamericanos. També es volgué promocionar la creació de grups musicals moderns mallorquins inspirats, com a la resta del món, en els Beatles. Així coneguérem Los Bravos, Los Javaloyas o els més nostrats Los Valldemossa.

Enlluernats pel manà turístic, els empresaris illencs no es cansaven de sumar noves campanyes per tenir més projecció internacional. El 1962, Foment del Turisme, presidit per Antoni Parietti, havia posat en marxa el Festival Mundial de la Elegancia y la Belleza per a l’elecció de Miss Nacions Unides.

Definitivament, Mallorca s’havia convertit en la Meca del turisme. Aleshores, els nous demandants de sol i platja gaudiren dels serveis de les grans companyies de touroperadors -l’alemany TUI o el britànic Thomson- que oferien un paquet complet i a bon preu: viatge, estada a l’hotel, menjar i, fins i tot, excursions- causaren sensació els autobusos marítims, les famoses golondrinas, que, plenes a vessar, anaven a la Calobra o la Dragonera.

Balearització

Per fer front a aquella ‘invasió pacífica’, hi hagué pista lliure al ciment. No s’aturava de construir de manera indiscriminada sobre l’arena de la platja, enmig de la muntanya... La inexistència d’un pla preconcebut va suposar un deteriorament molt ràpid del paradís que anys enrere havien immortalitzat centenars d’artistes.

A finals dels anys 50, la revista francesa Paris Match havia estat la primera a batejar despectivament aquell caos com a “balearització” -el terme, però, s’extrapolaria a altres llocs fora de l’illa. Era la dècada en què havia començat l’explotació d’una zona molt propera a Palma i d’important interès paisatgístic: l’Arenal. Conscient del seu potencial turístic, Joan Riu i Masmitjà havia liderat un seguit de reformes a establiments hotelers ja existents. També fou pioner a promoure la contractació de vols xàrter destinats a ocupar els seus hotels. Va ser aleshores quan els empresaris turístics de la zona acordaren canviar el nom de la platja de l’Arenal pel de Platja de Palma. A poc a poc les dunes anaren desapareixent sota tones de formigó.

El turisme de masses també requerí una bona xarxa de carreteres. El 1960 s’acabà el passeig Marítim de Palma, que donaria una nova imatge a la façana marítima de Ciutat i que aviat començà a patir embossos. El 1961, tota la serra de Tramuntana quedà connectada de punta a punta gràcies al traçat entre Sóller i Pollença. Aviat, l’arribada de tanta de gent deixaria en evidència la manca de recursos naturals. Un dels més greus fou el de l’aigua, un tradicional bé escàs en una illa. Així es posà en marxa la construcció dels embassaments del Gorg Blau i Cúber, que s’enllestí el 1970.

El 1960, l’intel·lectual de Santa Margalida Joan Mascaró no es podia avenir del desastre. En una carta adreçada a Miquel Forteza escrivia: “El turisme va matant Mallorca i va matant els mallorquins, molts d’ells vivint dins un egoisme brutal de fer diners. La destrucció de les platges de Mallorca és un crim internacional. Hotels grans fora de tota proporció damunt la platja. Cases grans, moltes de mal gust, casetes de bany, papers d’anuncis als arbres, anuncis monstruosos damunt roques i terres belles, i munt de papers, botelles rompudes i porqueria per les platges”.

Aquella voracitat constructora s’alimentà amb la mà d’obra de gent vinguda de la Península. La planificació demogràfica fou nul·la. Així, algunes barriades de Palma es convertiren en autèntics guetos, amb elevats índexs de pobresa, delinqüència i drogoaddicció. Fou el cas del poblat gitano de Son Banya, creat el 1969 com a solució temporal a un nucli de barraques disperses de la zona de Can Pere Antoni.

El ‘milagro español’

El maig de 1964 arribà a Calvià el ministre Fraga per inaugurar l’Hotel de Mar. Era el número 1.000 de tot Balears. Aquell ‘milagro español’ tenia en el NO-DO la seva principal eina propagandística. El turisme no només era associat al progrés econòmic, sinó també a un clima de ‘pau social’. Així, davant l’opinió pública, Franco se sentia més legitimat que mai.

Sens dubte, el boom turístic era vist com una autèntica ‘benedicció’, que permetia la prosperitat. Mentrestant, els incombustibles picadors descobrien la mel del sexe amb les estrangeres, els carrers s’omplien de cotxes Seat, el caprici de moda per als qui havien fet doblers. La febre de l’or turístic cremava com el foc i ningú no parlava de política. Enfora quedaven les penúries de la guerra i el nostre passat de terra agrícola, pobra i emigradora. S’iniciava una nova etapa daurada aplaudida per tothom al so de la famosa cançó de Los Javaloyas, The Paradise of Love (1964), que recordava que “cada día es fiesta en Mallorca”.

El 1967, l’ONU declarava l’Any internacional del turisme amb la lloable intenció de promoure una millor comprensió entre els pobles. És una llàstima que Agatha Christie, la que havia de ser a principis d’aquella dècada la turista un milió, no decidís escriure una novel·la de suspens sobre la corrupció que es començà a forjar aleshores.

I la setmana que ve: ‘I amb les sueques arribà la revolució sexual’

‘El Verdugo’ i la crítica Al ‘boom’ turístic

El 1963, Luis García Berlanga estrenà una de les obres mestres del cinema espanyol, El Verdugo. Amb guió de Rafael Azcona, conta la història d’un home (Nino Manfredi) acabat de casar i a punt de ser pare. Per aconseguir un pis, es veu obligat a dedicar-se al mateix ofici de funcionari que el seu sogre (José Isbert): el de botxí.

Mallorca és el destí on el protagonista ha d’exercir per primera vegada el seu sinistre càrrec. Confiat que en el darrer instant arribarà l’oportú indult per a la víctima, es distreu viatjant per l’illa amb la seva dona. És memorable l’escena de les Coves del Drac de Manacor. Mentre gaudeixen d’un espectacle de música, compareixen dos guàrdies civils (un d’ells, el mític Xesc Forteza), que van a cercar el poruc botxí perquè es presenti a la feina.

L’elecció de la nostra illa no fou casual. Berlanga pretenia evidenciar les extremes contradiccions del franquisme: parapetat darrere aquella imatge de vida alegre del boom turístic, la dictadura continuava executant presos polítics. Mallorca era, doncs, un escenari de diversió i brutalitat alhora.

Aquell al·legat contra la pena de mort guanyà el premi de la crítica de la Mostra de Venècia i també fou guardonada a Moscou i a París. Va ser un moment crític per a la imatge exterior d’Espanya. El film no podia ser prohibit ja que es tractava d’una coproducció amb Itàlia. Amb tot, sí que s’aconseguí que fos censurada. Malgrat el seu innocent aspecte de comèdia, les autoritats franquistes consideraren El Verdugo “la película más antipatriótica y antiespañola” que mai havien vist.