L’agulla: un petit invent que va suposar un gran avenç per a la humanitat

BarcelonaCada matí fem una acció quotidiana, la de vestir-nos, tan normalitzada i automatitzada que gairebé l’hem convertit en un acte reflex. Una acció, però, que en la seva aparent senzillesa abraça una gran complexitat de condicionants. Us heu preguntat mai per què ens vestim? Quins són els impulsos que fan que, cada dia, milions de persones es vesteixin? Un dels primers motius que ens sol venir al cap és el de cobrir-nos el cos per no passar fred. Però, en aquest cas, per què seguim vestint-nos en plena onada de calor estiuenca, quan la mínima peça de roba ens suposa una molèstia? Experts en la matèria han intentat desllorigar aquesta qüestió, a partir de l’estudi d’un invent que, malgrat la seva senzillesa, va canviar el decurs de la humanitat per sempre: l’agulla de cosir.

L’agulla, punxeguda per un extrem i amb un forat per l’altre per poder passar-hi un fil, és un dels invents més emblemàtics i ben pensats de tots els temps, a jutjar pel fet que, des de la prehistòria fins als nostres dies, amb prou feines n'hem variat el disseny. Segons ha publicat la revista Science aquest divendres, l'agulla de cosir està entre els artefactes més icònics descoberts al Paleolític i demostra que els humans ja es cosien la roba en aquella època, fent fins i tot roba interior –el que demostra que es vestien per capes– i decoracions dels vestits. Senzilla i perfecta en si mateixa, ni li sobra ni li manca res. La seva funció principal també segueix inalterable: unir dues peces independents per fer-ne una, la qual cosa va permetre no tan sols cobrir els cossos sinó també construir habitatges. Una acció que ja es duia a terme abans de l’aparició de l’agulla, a través dels seus dos antecedents més directes: el burí de pedra i el punxó d’os. Aquests dos estris, especialment el segon, ja permetien elaborar roba més o menys ajustada per tal d’oferir una vestimenta que protegís del clima i que fos mitjanament còmoda. Per tant, quina va ser la necessitat que va motivar la invenció de l’agulla de cosir, si aquesta necessitat ja estava coberta? Els investigadors que han publicat el seu estudi a Science apunten que si bé el burí de pedra permetia dur a terme aquestes accions, l’agulla les va perfeccionar, com a reflex d’una societat que cada vegada esdevenia més complexa i amb unes necessitats més enllà de les considerades primàries. Mentre que el burí perforava una superfície per tal que posteriorment i de manera manual s'hi passés el fil, l’encert d’afegir el forat a l’agulla va suposar unir les dues accions en un sol gest. Un invent, el de l’agulla de cosir, que acompanyarà el desenvolupament i l’expansió de l’Homo sapiens.

Primera necessitat: protegir del fred

L'estudi apunta que el clima –i concretament el fred–, va ser un motor fonamental per a l’avenç i desenvolupament de la indumentària. De fet, no és casual que la primera agulla amb forat de la qual tenim constància aparegués fa 40.000 anys en una zona de baixes temperatures com Sibèria, coincidint, a més, amb el darrer cicle glacial. De la mateixa manera, l’aparició d’agulles a Europa va ser molt tardana, possiblement perquè la protecció de la roba no era tan determinant en un clima marítim més suau i amb temperatures hivernals més baixes. Els condicionants del clima donen peu a distingir dues tipologies bàsiques de roba durant la prehistòria. Una primera de més senzilla, amb formes folgades i bàsiques properes a l’estructura del ponxo, que oferia una protecció climàtica limitada, enfront d’una de més complexa, més ajustada al cos i formada per diverses capes sobreposades d’abric, que oferia un aïllament més efectiu. L’avenç de la segona tipologia descansa sobre el principi tèrmic bàsic d’atrapar l’aire proper al cos, per tal de reduir la pèrdua d’escalfor. Per tant, al disminuir l’espai entre la pell i la indumentària i a l'afegir-hi diferents capes, es multiplica l’eficiència en la protecció envers el fred. De fet, en les zones subàrtiques es necessiten fins a quatre capes d’abric superposades per sobreviure a l’aire lliure en el cas d’estar parlant de teixits, ja que deixen passar més el vent i la temperatura. En el cas de les pells emprades durant el Paleolític, parlaríem tan sols de la necessitat de dues capes per a la supervivència.

És clar que la protecció contra el fred va ser la motivació principal per cobrir el cos; un aïllament portàtil que podia marcar la diferència entre viure o morir en molts contextos. Però sembla que l’aparició de les agulles amb forat no es pot atribuir únicament a qüestions tèrmiques, sinó que és un invent que, per comprendre’l completament, necessita una amplitud de marc més gran. En aquest cas, les evidències arqueològiques apunten a la funció ornamental com a motor fonamental que va determinar el naixement de les agulles de cosir, i va actuar com a transició importantíssima de la roba com a necessitat física a la indumentària fruit d’una necessitat social. De fet, el tractament estètic de la nostra aparença va evolucionar a partir de tres fases consecutives. En un primer moment l’ésser humà va començar ornamentant el cos nu, gràcies a pintures (especialment ocres), tatuatges i escarificacions. La segona fase va comportar la incorporació d’elements externs, com collarets, arracades o penjolls, fets d’elements naturals com ossos, pedres o petxines, entre d’altres. I, finalment, arribaríem a la tercera fase com a estadi superior, en la qual l’ornament del cos es desplaçaria a la roba, per la qual cosa l’elaboració de la indumentària adquiriria una major complexitat, tant estructural com semàntica.

Diferents tipus d'agulla

Cal tenir en compte que, quan parlem d’una agulla de cosir, no ens referim a una única tipologia, sinó que se n’han trobat de molt diverses segons la seva mida i morfologia. Unes variacions que responien als diferents usos i funcions que havien d’acomplir. Entre la diversitat d’agulles trobades a la zona de Sibèria, es creu que les més robustes i amb un forat més gran podien estar destinades a la construcció de tendes amb pells, mentre que les més petites i amb un forat més reduït estaven pensades per a treballs més fins que exigien més detall, com l’ornamentació de la roba. A més, també hi ha grans diferències entre agulles pertanyents a diferents àrees geogràfiques, com per exemple les primeres de Sibèria i les que s’han documentat a la Xina. Aquest fet ens porta a pensar que van ser invencions independents; és a dir, que, de manera totalment desconnectada, dos grups humans diferents van coincidir en una mateixa solució davant d’una necessitat compartida.

És un fet irrefutable que les baixes temperatures van ser l’esperó fonamental perquè l’ésser humà comencés a vestir-se, però el que també és cert és que, únicament amb aquesta funció, el fenomen de la indumentària mai hauria adquirit la complexitat a la qual ha arribat. Els pobles sotmesos a un clima més fred van ser capdavanters en un fenomen que, un cop solucionada la necessitat d’abric, va començar a respondre a funcions socials. Gràcies al fet de començar a concebre la roba com a ornamentació, va sorgir una major diversificació regional de les identitats culturals, i la capacitat que té la indumentària de classificar, singularitzar i jerarquitzar també va precipitar el desenvolupament de societats amb una complexitat organitzativa i estructural més gran. I, a més, com que la incorporació de l’agulla va millorar l’aïllament tèrmic del cos, també va possibilitar que es colonitzessin regions situades en latituds fredes fins llavors inexpugnables.

Segons J. C. Flügel, un dels pares de la sociologia de la moda, la protecció i l’ornamentació són dues pulsions imprescindibles en l’acte de vestir, a les quals tan sols en falta una, la del pudor; un darrer factor que, si bé no és determinant durant la prehistòria, serà la darrera peça del trencaclosques que mancarà a la indumentària per esdevenir el fenomen de la moda tal com el concebem avui dia. Però això ja forma part d’una altra història.