Aina Bestard “A cals meus padrins no es jugava, sempre es dibuixava”

PalmaAcaba de rebre el premi Crítica Serra d’Or de coneixements en l’apartat de literatura infantil per la seva obra Naixements bestials, editada per Zahorí Books. Aina Bestard Vilà (Palma, 1981) assegura que és il·lustradora sense mai haver-ho planejat, tot i que el dibuix sempre ha fet part de la seva vida. Es va donar a conèixer amb Què s’amaga dins del bosc?, un llibre amb lupes de colors, un autèntic èxit traduït ja a 14 idiomes, al qual han seguit Què s’amaga dins del mar? i Què s’amaga dins del cos humà?, tots de Cossetània Edicions. Arriba de la fira de Bolonya, la més important del món en literatura infantil i juvenil, i a final de mes serà una de les representants de la literatura catalana a la fira de Buenos Aires. Mentrestant, treballa en un nou projecte: una biografia del planeta Terra, amb un conveni amb el Museu Blau de ciències naturals de Barcelona. Sense haver-ho planejat...

Tothom es demana què s’amaga dins Aina Bestard.

Bah, això és absurd... No, no, no s’amaga res dins meu. Què s’amaga dins del bosc? va ser el meu segon llibre i el primer d’una col·lecció que, certament, ha triomfat. Quan el vaig fer, no pensava ni havia pensat mai ser il·lustradora. Venia del món de la moda, de dissenyar sabates, i estava en un període d’exploració. Volia fer alguna cosa que fos meva, però no sabia que el camí fos aquest. Amb això no voldria donar a entendre que som aquí sense saber què hi faig. De moment, faig llibres de no-ficció i m’interessa l’observació de l’entorn des de punts de vista diferents, que no ens quedem amb la primera idea ni amb una mirada única.

És també el que es pretén amb Naixements bestials

Sí, Naixements bestials explica als infants que hi ha moltes maneres de reproduir-nos. Segurament l’única manera que tenim de conviure i respectar-nos és prendre consciència de la diferència, que el món no gira només sobre cadascun de nosaltres... Un poc d’humilitat, des d’infants. Al marge del contingut, volia promoure una relació diferent amb el llibre, de respecte cap a l’objecte, un llibre delicat fet a partir de paper vegetal. És un regal que m’he pogut fer perquè editorialment han anat molt bé els llibres anteriors.

Per què us dedicau al llibre infantil?

Els infants estan més oberts a observar el seu entorn de manera diferent. Tenen la curiositat ben desperta. Amb els anys perdem aquesta curiositat pel nostre entorn natural, tenim altres interessos. Pens que hem d’estimular aquesta curiositat. Fomentar-la també és fer créixer l’esperit crític.

La vostra mare, Antònia Vilà, és gravadora i professora a Belles Arts. El pare, Joan Bestard, és catedràtic d’Antropologia. El padrí matern dibuixava. El seu germà va ser un conegut artista de Vic...

Jo hi llevaria romanticisme [riu]. És cert, a casa l’art sempre ha estat molt present i m’han ensenyat a fixar-me en coses de les imatges que potser no hauria sabut veure. A més, amb l’avi matern vaig dibuixar molt de petita, deien que hi tenia traça. Jo vivia a Barcelona, però als estius, a Mallorca, a cals meus padrins no es jugava, sempre es dibuixava. Record que una vegada érem de viatge a Itàlia, jo era nina, i vaig anar amb el padrí a comprar un endoll. Ell no sabia parlar italià i el va dibuixar. Jo vaig pensar: “Ah... ok! Amb el dibuix t’entendran”. Després, en l’adolescència, es va fer un poc pesat: “Has dibuixat avui?”. I jo no dibuixava gaire, d’adolescent. Això sí, sabia que el dibuix era un actiu que tenia, i amb el temps l’he volgut fer servir.

Il·lustrar és comunicar?

Per mi, il·lustrar és, sobretot, una via de coneixement. És la manera de fixar-me en les coses, entendre com estan fetes, com funcionen, com es relacionen... És un continu descobriment, com qui agafa un llibre i es posa a llegir. Dibuixant conec el món a la meva manera i al meu ritme.

Teniu un dibuix molt detallista, el ritme deu ser lent.

El meu procés de treball és llarg, però en cap cas és silenciós. Zero romàntic. Tenc una manera de fer feina bastant renouera. Els papers de dibuix, però també l’ordinador al davant per consultar, jo sempre em vaig fent preguntes i cerc les distintes respostes. També tenc posada la ràdio. Estic molts dies tota sola, tancada a l’estudi. Seria insostenible no tenir inputs.

Com definiríeu el vostre estil?

És difícil definir el propi estil. Podria dir-ho amb paraules de ma mare: ella diu que som gravadora sense haver fet mai un gravat. Segurament, d’haver-ne vist tants, els meus llibres tenen la línia dels gravats antics. Puc semblar clàssica, però a mi sempre m’ha interessat el primer Renaixement, Fra Angelico, Piero della Francesca, Giotto... Són imatges polisèmiques dins les quals passen coses i són d’una delicadesa que m’emociona. M ’agrada fer llibres que aportin bellesa, perquè a mi observar bellesa em plau i em desperta emocions positives.