Així és com Finlàndia ensenya a una generació a detectar la desinformació

LondresUna activitat habitual que fa amb els alumnes Saara Martikka, mestra de Hämeenlinna, a Finlàndia, és la següent: mostra notícies als estudiants i després debaten. Quin és el propòsit de l'article? Com i quan es va escriure? Quines són les principals reclamacions de l'autor? El mes passat va mostrar als estudiants tres vídeos de TikTok i junts van debatre les motivacions dels creadors i l'efecte que els vídeos hi van tenir. El seu objectiu, com el d'altres docents del país, és ajudar els estudiants a aprendre a identificar la informació falsa. Finlàndia es va situar a la primera posició d'una llista de 41 països europeus en resiliència contra la desinformació per cinquena vegada consecutiva en una enquesta publicada per l'Open Society Institute de Sofia, Bulgària. Els experts afirmen que l'èxit de Finlàndia no és només el resultat d'un sistema educatiu sòlid, un dels millors al món, sinó que també és fruit d'un esforç conjunt per educar els estudiants sobre les notícies falses. L'alfabetització de mitjans forma part del pla d'estudis nacional, que comença a preescolar. Després de Finlàndia, els països europeus que van obtenir les puntuacions més altes en resiliència a la desinformació van ser Noruega, Dinamarca, Estònia, Irlanda i Suècia. Els més vulnerables van ser Geòrgia, Macedònia del Nord, Kosovo, Bòsnia i Hercegovina i Albània.

Finlàndia té alguns avantatges a l'hora de poder contrarestar la desinformació: el sistema públic d'educació està entre els millors del món, l'educació universitària és gratuïta, hi ha una gran confiança en el govern –va ser un dels països europeus menys afectats per la pandèmia– i els mestres són figures molt respectades. Martikka, que és mestra de secundària, comenta que demana als estudiants que editin ells mateixos alguns vídeos i fotografies perquè vegin com és de fàcil manipular la informació. Altres docents també expliquen que en els últims mesos, en el context de la guerra a Ucraïna, van fer servir portals de notícies russos i mems com a base per debatre sobre els efectes de la propaganda finançada pels estats. Päivi Leppänen, una coordinadora de projecte de l'Agència Nacional per a l'Educació de Finlàndia, assegura que l'amenaça de desinformació russa en temes com la intenció de Finlàndia d'unir-se a l'OTAN "no ha canviat els fonaments" del que fan: "La invasió d'Ucraïna ens ha demostrat que aquest és el moment per al qual ens hem estat preparant".

Per a mestres de qualsevol etapa educativa, impartir lliçons efectives pot ser tot un repte. "És molt més fàcil parlar de literatura, que hem estat estudiant durant centenars d'anys", afirma Mari Uusitalo, una mestra de secundària i batxillerat a Hèlsinki. A les seves classes comença amb el més bàsic, ensenyant als estudiants la diferència entre el que veuen a Instagram i TikTok i el que llegeixen als diaris finlandesos. "Realment no poden entendre les notícies falses o la informació errònia si no entenen la relació entre les xarxes socials i el periodisme", diu. En els 16 anys que fa que Uusitalo és mestra, ha notat una clara disminució en les habilitats de comprensió lectora, una tendència que atribueix al fet que els estudiants passen menys temps amb els llibres i més amb els videojocs i veient vídeos. Amb competències lectores més deficients i períodes d'atenció més curts, els estudiants són més vulnerables a creure notícies falses i a no tenir prou coneixement sobre els temes per identificar la informació enganyosa o incorrecta, diu. Quan els seus estudiants parlaven aquest estiu sobre vídeos filtrats que mostraven la primera ministra de Finlàndia, Sanna Marin, ballant i cantant en una festa, Uusitalo va moderar un debat sobre com les notícies es poden originar a partir de vídeos que circulen a les xarxes socials. Alguns dels seus estudiants van creure que Marin consumia drogues a la festa després de veure vídeos a TikTok i Twitter que ho insinuaven. Marin ho va negar i més tard una prova de consum de drogues negativa ho va confirmar. Uusitalo explica que la seva meta era ensenyar als estudiants mètodes que poguessin fer servir per distingir la veritat de la ficció. "No puc fer que pensin com jo", diu, i afegeix: "Només els he de donar les eines perquè es formin la seva pròpia opinió".

Copyright 'The New York Times'