Així és un geriàtric per dins: “Les famílies no saben ni la meitat del que passa aquí”

A les vuit del matí ja hi ha mitja dotzena d’ancians al menjador. Les auxiliars de geriatria els han llevat, rentat i pentinat, i els han assegut a taula, que està preparada per esmorzar amb estovalles, tasses i plats. Al cap d'una hora, però, ningú no els ha portat res per menjar i els avis continuen al mateix lloc, esperant pacientment que algú els serveixi. Les gericultores van massa atrafegades ajudant a llevar-se altres ancians.

Les auxiliars de geriatria distribueixen per fi l'esmorzar a dos quarts de deu del matí, tot i que encara no han ajudat a llevar alguns avis, que continuen al llit sense rentar i amb el bolquer brut. “Em fa pena que hagin d'esmorzar així, cagats i pixats, però no podem fer-hi més”, es justifica una treballadora. Són dues gericultores per atendre 28 persones. “Els caps ens diuen que fem llevar primer els avis als quals la família visita al matí perquè els vegin vestidets i assegudets. És una vergonya. Les famílies no saben ni la meitat del que passa aquí dins”.

Aquesta periodista ha treballat com a netejadora durant quatre dies en una residència de gent gran de Barcelona sense identificar-se com a reportera. També he entrevistat per telèfon algunes de les seves gericultores sense que sabessin que era a la residència i que, en conseqüència, podia contrastar la informació. La recerca de la feina va ser relativament fàcil. Diverses residències es van interessar a contractar-me i algunes van sol·licitar que m'hi incorporés en menys de 24 hores, cosa que evidencia la manca de personal al sector. Aquest és el relat del que he vist i sentit.

“Només em donen dues esponges per rentar cada avi encara que estiguin cagats fins al coll. Tu creus que això és normal? Són persones, no cotxes! Així no es pot treballar”, es queixa una auxiliar de geriatria que acaba de rentar un home gran i pensa que està parlant amb una netejadora i no pas amb una periodista. La residència que m'ha contractat pertany a una empresa que va obtenir 1,9 milions d'euros de benefici el 2021, segons ha pogut comprovar l'ARA al Registre Mercantil, i forma part d'un dels grups inversors líders al sector geriàtric a Espanya. Es tracta d'un centre gran, d'unes 150 places, 95 de les quals són concertades, segons dades de la Generalitat. Està dividida en cinc plantes, a cadascuna de les quals hi ha un menjador i 14 habitacions dobles, excepte a la primera, que n'hi ha 24.

És a la primera planta on es concentren els ancians que estan pitjor: gairebé no parlen, cal donar-los el menjar a la boca i molts estan prostrats en cadires de rodes. De fet, el panorama és força semblant a gairebé tota la residència. La majoria dels usuaris porten bolquer i amb els que semblen que estan bé físicament és impossible mantenir-hi una conversa: tenen demència.

Les dades de la Generalitat corroboren que això no és excepcional, sinó la situació generalitzada a gairebé tots els geriàtrics de Catalunya. De les 42.467 places de residència que reben algun tipus de finançament públic, el 58,9% les ocupen persones amb un grau de dependència 2, és a dir, que necessiten ajuda per fer activitats bàsiques de la vida diària com menjar o anar al lavabo. El 41% té un grau de dependència 3, és a dir, requereixen la presència contínua d'un cuidador. L'edat mitjana dels residents és de 86,5 anys. Per tant, el perfil dels usuaris ha canviat radicalment: ja no hi ha persones amb una certa autonomia.

“T’he dit mil vegades que no t'aixequis, que cauràs. Ara no et puc portar al lavabo, que estic amb una altra persona”, crida una gericultora a una velleta en cadira de rodes que intenta incorporar-se al menjador i fa estona que demana que algú la porti a la tassa del vàter. “És que se m'escapa”, es queixa la dona. “Si se t'escapa, pixa al bolquer. Jo et netejo després”, li replica la cuidadora mentre continua atenent una altra anciana.

Sous baixos

Les instal·lacions de la residència fan patxoca. Estan decorades amb bon gust, hi ha un petit jardí, una àmplia sala de visites i un gimnàs, i els menjadors i dormitoris tenen llum natural. Una altra cosa molt diferent és el personal. Gericultores, netejadores, personal de bugaderia, el de cuina…, totes –la majoria són dones, moltes immigrants– es queixen que no donen l'abast. No cal preguntar-los, és un tema recurrent de conversa entre elles.

També cada dos per tres falta algú a la feina. Uns sous baixos i uns horaris que dificulten qualsevol conciliació familiar fan que l’absentisme laboral sigui habitual. El salari base d’una auxiliar de geriatria segons el conveni és d’uns 1.100 euros bruts mensuals. A això cal afegir-hi uns 20 euros per cada festiu o diumenge treballat. En aquesta residència les gericultores treballen set hores al dia, sis dies a la setmana i només lliuren un sol cap de setmana al mes.

“L'encarregada diu que eixuguem els avis amb llençols si no hi ha tovalloles”, es queixa una gericultora. Altre cop no queden tovalloles netes a l'armari. La residència té una bugaderia, però només hi treballen tres persones. “Sí, sí, sé que no queden tovalloles. Les estava rentant”, contesta angoixada una de les operàries mentre doblega tovalloles i pitets a corre-cuita. Tots els usuaris fan servir un pitet per menjar. “Els que són més nous i no estan trencats cal portar-los a la cinquena planta, perquè allà els avis se n'assabenten, no tenen demència”, indica la treballadora a aquesta periodista.

L'esmorzar és cap a les 9.30 h, el dinar a les 13 h, el berenar a les 16 h i el sopar a les 19 h. Després, els avis es passen unes catorze hores sense ingerir res, excepte els que tenen diabetis, als quals se'ls dona un suc. Els horaris dels àpats s'organitzen segons l'horari laboral de les gericultores. Les del torn de la tarda acaben de treballar a les nou del vespre, i a aquesta hora en teoria tots els ancians haurien d'estar sopats i al llit.

“Vinga, reina meva, obre la boca”, diu una auxiliar de geriatria asseguda en un tamboret davant d'una àvia en cadira de rodes a qui li dona unes farinetes. A la primera planta, trenta-cinc ancians necessiten que els posin el menjar a la boca. N'hi ha set més que mengen per si mateixos però també requereixen ajuda. Normalment en aquesta planta hi ha quatre auxiliars de geriatria, però aquest vespre només en treballen tres. Una no s'hi ha presentat. “No són maneres. Els hem de donar el menjar gairebé amb embut”, diu una cuidadora, que sembla totalment sobrepassada. En una hora tots els ancians han d’estar sopats. A tres quarts de vuit ja els comencen a ficar al llit.

Les gericultores porten els avis als dormitoris un per un, mentre la resta esperen al menjador sense que ningú n'estigui pendent. Una hora i mitja més tard encara hi ha ancians sense ficar al llit per la mateixa raó que al matí es dilata tant llevar-los. I com cal esperar, a alguns els venç la son. Una dona es queda adormida al menjador amb el cap a sobre una taula. Una altra, amb el cap tort mentre la bava li cau sobre el pit.

“Sé que tens molta feina i que no tens temps per parlar, però pots venir un moment?”, pregunta a aquesta periodista una dona gran que també espera que la fiquin al llit. Tenir un diàleg amb ella és complicat, té demència, però sembla que té clar que aquí les treballadores van de bòlit i no disposen de temps per a gaires converses. A la nit encara hi ha menys personal: quatre auxiliars de geriatria per atendre 150 persones. Toquen a uns 38 avis per cuidadora.

L'ARA ha entrevistat gericultores d'altres residències de gent gran, tant privades com públiques però de gestió delegada, i totes relaten situacions similars. El 2021 fins i tot es va publicar un llibre, Cuidadoras, de l’investigador Ernest Cañada, que recull el testimoni d’una desena d’auxiliars de geriatria que reforcen el mateix: falten mans a les residències. El mateix president de l'Associació Professional Catalana de Directors i Directores de Centres i Serveis d'Atenció a la Dependència (ASCAD), Andrés Rueda, ho denuncia: “Necessitaríem un 50% més de personal gericultor per atendre els ancians de manera correcta, sense floritures”.

La normativa de la Generalitat que fixa les ràtios mínimes de personal a les residències de gent gran data del 2014 i no s'ha actualitzat des de llavors, malgrat que el nivell de dependència dels usuaris no ha fet més que créxier. De fet, el 2014 el Govern va abaixar les ràtios. Abans eren lleugerament més altes, reconeixen fonts del departament de Drets Socials. Pretenia així reduir despeses en una època de retallades.

La normativa actual estableix que hi ha d'haver 25 auxiliars de geriatria per cada 100 ancians amb un grau de dependència 2. Això no vol dir que tots aquests gericultors treballin de forma simultània, ja que han de cobrir tots els torns de la jornada i els 365 dies de l'any. A efectes pràctics cada cuidador es fa càrrec, com a mínim, d'una desena de persones. Durant la nit, la ràtio encara és inferior: la normativa diu textualment que n'hi ha prou amb 3 auxiliars per a 150 ancians.

L'ARA ha fet una petició a Transparència per saber, més enllà de la normativa, quina és de facto la ràtio del personal gericultor a cadascuna de les residències de gent gran de Catalunya. La resposta és que el departament de Drets Socials no té aquesta informació. Només coneix la ràtio de les 16 residències que gestiona de manera directa, tot i que a Catalunya hi ha un total de 951 centres. Ni els que són públics però de gestió delegada ni els privats amb places concertades han de comunicar a l'administració quantes persones tenen contractades. El compliment de la ràtio es comprova només el dia que es fa una inspecció. Segons la llei, la Generalitat ha d'inspeccionar les residències “com a mínim un cop l'any”.

Amb tot, el secretari d'Afers Socials i Famílies del Govern, Lluís Torrens i Mèlich, assegura que la ràtio de personal no és un problema i que la Generalitat no té cap intenció d'augmentar-la. “No hem detectat manca de professionals a les inspeccions”, argumenta. En canvi, crida l'atenció que a les 16 residències gestionades per la Generalitat la ràtio del personal gericultor és el doble del que marca la normativa: gairebé 50 auxiliars per cada 100 ancians, segons la resposta de Transparència.

“Encara que volguéssim augmentar la ràtio, no trobaríem personal”, es justifica Torrens. Hi ha poca gent disposada a treballar en un sector tan mal remunerat i sacrificat. Segons ell, la solució seria pagar millor als auxiliars de geriatria i augmentar la seva productivitat amb avenços tecnològics, com ara llits robotitzats que canviïn la postura dels ancians perquè no es nafrin i no calgui que una persona ho faci. Però per a tot això calen diners.

El Govern paga actualment un màxim de 2.002,56 euros al mes per cadascuna de les places de residència que té concertades, tant del grau de dependència 2 com 3. Una xifra que el sector denuncia que fa temps que va quedar obsoleta. Per exemple, al País Basc el preu de la plaça concertada és d'uns 3.300 euros mensuals. A més, allà la normativa és molt més restrictiva: el 75% de les habitacions de les residències han de ser individuals –a Catalunya els dormitoris per a una sola persona són una excepció– i els centres no poden tenir més de 150 places. Aquí la residència més gran en suma 308.

“Si haguéssim de pagar 1.000 euros més per plaça concertada necessitaríem 400 milions suplementaris. Això suposa incrementar el pressupost de la dependència més del 20% i de moment és inviable. No hi ha diners. El nostre pressupost dona per al que dona”, contesta el secretari d'Afers Socials i Famílies.

El 2022, la Generalitat va destinar gairebé 1.036 milions al finançament de places concertades i públiques de residència, i a la concessió de prestacions per al seu pagament. Aquest any té previst augmentar el preu de la plaça concertada en un 4% amb caràcter retroactiu a l'1 de gener, de manera que la inversió encara serà més gran. A més, la demanda no deixa d'augmentar. Actualment hi ha 11.872 persones en llista d'espera a Catalunya per a una plaça de residència pública o concertada.

Hi ha un factor més: el 65% de les residències de Catalunya són privades i moltes de les públiques també les gestionen empreses. Això no passa en altres països: a França el 52% de les residències són de gestió pública, i a Suècia el 83%, segons un estudi realitzat el 2020. Una de les autores de l'informe, la gerontòloga Mayte Sancho, destaca que els diners que es destinen a l'atenció de la gent gran estan directament relacionats amb el valor social que es dona a la vellesa. I, esclar, lamentablement al nostre país cada vegada en té menys.

La netejadora acaba el seu torn de feina a dos quarts de deu de la nit. Abans ha de treure al carrer els contenidors d'escombraries. En aquesta residència s'omplen cada dia cinc contenidors, la majoria amb bolquers bruts. Les quatre auxiliars que es queden cuidant els ancians fins a l’endemà creuen els dits perquè no passi res excepcional a la nit que encara les desbordi més.

Si teniu constància d'irregularitats en alguna residència de gent gran de Catalunya, ens podeu enviar informació al respecte a aquest correu electrònic: investigacio@ara.cat