Així es va fer l'Estatut

PalmaPer uns, a la Transició tot varen ser flors i violes; per altres, tot va ser un desastre. Allò cert és que la gestació de l’autonomia balear, la redacció de l’Estatut i, sobretot, els posicionaments enfrontats sobre quina havia de ser la representació de cada illa foren qüestions espinoses que amenaçaren que arribàs a bon port. També ho varen ser la relació entre els consells insulars i el govern comú a tots, o la llengua i la bandera. Ho recordam ara que, aquest 2023 acabat d’iniciar, commemoram els 40 anys de la posada en marxa de l’autogovern de les Balears.

Entre l’aprovació de la Llei de reforma política (desembre de 1976), que desmuntava el franquisme des de dins, i les primeres eleccions democràtiques en 41 anys, el juny del 1977, passaren uns mesos intensos: de reivindicació de les llibertats, però també de l’autogovern, sobretot en aquells territoris amb llengua pròpia. Per descomptat, a Catalunya i el País Basc, però també a les Illes, gairebé totes les forces polítiques, recentment legalitzades –algunes encara no–, pensaven en alguna forma d’autogovern.

L’historiador del Dret Román Piña Homs, però, considerava que “la ignorància era absoluta” pel que feia a l’autonomia, en declaracions a El Mundo/El Día de Baleares, el 2002. Posava com a exemples els veïns del Camp Redó, a Palma, que a la gran manifestació per l’autogovern del 29 d’octubre del 1977 corejaven ‘Volem l’institut’ en lloc de ‘Volem l’Estatut’, perquè era un centre d’ensenyament mitjà allò que reclamaven, o el batle que li demanà una conferència sobre ‘astronomia’, equivocant aquest terme amb ‘autonomia’.

Poc abans dels comicis del 1977, fixats per al 15 de juny, es reuniren els representants del partits a la Fundació Europea Dragán, a Palma: el 30 de maig, segons afirma el periodista Miquel Payeras. El 4 de juny, les formacions Unió de Centre Democràtic (UCD), el PSOE, Unitat Socialista –el Partit Socialista Popular de Tierno Galván i el Partit Socialista de les Illes, després Partit Socialista de Mallorca–, el Partit Carlí, Reforma Social Espanyola, Moviment Comunista, Unió Democràtica –democratacristians–, Unió Autonomista –el partit de Josep Melià–, el Partit Comunista i el Front Democràtic d’Esquerres signaren un document comú per un futur Estatut d’Autonomia per a les Illes. Uns dies més tard s’hi afegí l’Organització d’Esquerra Comunista, encara no legalitzada.

La proposta havia partit d’Unitat Socialista i deixava sense senya d’identitat la Unió Autonomista de Josep Melià, l’autor d’Els mallorquins, ja que passaven a ser autonomistes tots els signants. “Melià va pensar que era una maniobra contra ell. No ho era”, assegurava un dels seus promotors, Antoni Tarabini, a El Mundo/El Día de Baleares. Allò cert és que el seu partit va quedar sense escó i ell no va jugar un paper de relleu en la gènesi de l’autogovern balear.

Subsidiarietat i paritat

El projecte autonomista balear de la II República va fracassar perquè els menorquins no hi volgueren participar. Aquesta vegada sí que hi era Guillem d’Olives, candidat a senador d’UCD, representant els partits de Menorca. La protesta va arribar, en canvi, de l’altre extrem de l’arxipèlag, el 6 de juny, quan les forces de les Pitiüses –UCD, el Bloc Autonomista, el Partit d’Eivissa i Formentera, Unió Democràtica i Aliança Popular– expressaren la seva protesta “més enèrgica” per no haver estat convidats. Plantejaren dues condicions per afegir-s’hi: que el futur Govern no tingués “més competències que aquelles que li deleguin els organismes insulars” i que les representacions de les illes en un òrgan comú fossin “paritàries, de manera que cap illa pugui imposar a les altres una decisió”.

Aquests dos aspectes: subsidiarietat –el que poden fer els consells, que no ho faci el Govern– i paritat –mateix nombre de diputats per a Mallorca que per a Menorca, Eivissa i Formentera plegades– serien dues barreres infranquejables per arribar a un acord. De fet, ni tan sols a l’Estatut del 1983 hi quedà resolt, es remetia la representació a una llei electoral. La llengua –el seu nom i grau d’oficialitat– i la bandera –només quatre barres o la del Regne de Mallorca– serien altres punts conflictius.

Les altres illes no es fiaven gaire dels mallorquins. El dirigent socialista Josep Moll, ja traspassat, parlava a El Mundo/El Día de Baleares d’“un antimallorquinisme brutal” i un recel que “va jugar un paper funest en tota la negociació de l’Estatut (...). En aquell moment hi havia polítics menorquins que deien que l’autonomia havia de servir per alliberar-nos de la bota dels mallorquins”. I això per un motiu: “Que la Diputació de les Balears havia tractat molt malament Menorca i les Pitiüses”.

De moment, la resta de forces acceptaren aquelles exigències i l’11 de juny s’aprovà el document definitiu. També el signà, per AP, Abel Matutes, si bé puntualitzant que el català no havia de ser exclusiu, sinó cooficial amb el castellà, i que no acceptava cap altra nacionalitat que l’espanyola. El seu cap de files, Manuel Fraga, el felicità per la decisió. El Pacte establia que tots els partits democràtics participarien en la redacció de l’Estatut, i no només els elegits en les eleccions immediates –fet que, per descomptat, no es va complir. I els signants es comprometien a “defensar la possibilitat constitucional” d’una federació amb altres comunitats –previsiblement, Catalunya i el País Valencià–, però la Constitució del 1978, com abans la de la República, la va prohibir.

El Pacte establia, a més, dues qüestions significatives. L’autonomia havia de ser “de contingut polític”, amb “institucions polítiques d’autogovern”, i no una mera descentralització. I el futur Estatut havia de ser sotmès a plebiscit pels illencs. En conseqüència, quan la Constitució va establir dues vies possibles a l’autogovern –l’article 151, amb poders autonòmics propis, govern, parlament i tribunal superior, i referèndum; i la segona, l’article 143, sense referèndum i en el qual els poders propis en principi no quedaven tan clars–, semblava obvi per a tothom que ens corresponia apostar per la primera.

Però UCD i el PSOE, en part per la preocupació que l’intent de cop d’Estat del 1981 va generar, s’estimaren més que els estatuts encara pendents –tots menys els de Catalunya, el País Basc, Galícia i Andalusia– es decantassin per l’article 143.

La Comissió dels Onze

Poc després de les eleccions, el 10 de juliol del 1977, les forces polítiques menorquines –UCD, PSOE, PCE, Moviment Socialista de Menorca, Unió Democràtica i Aliança Popular– demanaren que es formàs una comissió per redactar el futur Estatut, al Pacte del Toro, a la muntanya d’aquest nom. L’Assemblea Política de les Pitiüses, constituïda el 21 de juliol, es va pronunciar en aquest mateix sentit. El 12 de juliol s’havia constituït una comissió, en el si del Pacte Autonòmic, amb idèntic objectiu.

L’anomenada Assemblea Popular de Mallorca ja havia presentat el març del 1977, al santuari de Cura, una proposta d’Estatut que, cosa curiosa, preveia per al futur organisme autonòmic la denominació de Generalitat, ben igual que a Catalunya o al País Valencià. Però no es va fer servir aquesta denominació perquè l’antic Regne de Mallorca, a diferència d’aquests territoris, no va tenir Corts pròpies, tampoc Diputació del General o Generalitat, com no fos de manera efímera, segons el medievalista Pau Cateura.

El PCE –el més matiner–, el Partit Popular –no l’actual, sinó un altre, amb el mateix nom, que es va integrar a la UCD–, el PSOE i el Partit Socialista de Mallorca i el Partit Socialista de Menorca hi feren propostes. També ho varen fer els juristes Josep Maria Quintana i Bartomeu Colom. El mateix Colom, Miquel Alenyà, Fèlix Pons, Joan Ramallo i Gregori Mir, com a coordinador, varen ser els redactors de l’esborrany aportat pels socialistes, com recorda Mir a l’estudi El Consell General Interinsular i el camí a l’autonomia.

Del juliol del 1980 a l’abril del 1981 va fer la seva feina la Comissió dels Onze, integrada en proporció al pes electoral dels partits representats: Rafael Gil Mendoza, Lluís Pinya, Joan Josep Ribas i Francesc Tutzó, d’UCD; Gregori Mir i Fèlix Pons, del PSOE; Damià Ferrà-Ponç, del Partit Socialista de Mallorca; Andreu Murillo, del Partit Socialista de Menorca; Ignasi Ribas, del PCE; José Cañellas, d’AP, i Vicent Ferrer Castelló, dels Independents d’Eivissa i Formentera. La Comissió dels Onze, segons assenyala Mir a l’estudi esmentat, va agafar com a punt de partida l’esborrany del PSOE, que “fou acceptat per UCD com a element de feina”. Aquest ja partia de documents previs diversos: el frustrat Estatut balear del 1931, que no va arribar a bon port; les propostes de Bartomeu Colom i de Josep Maria Quintana; articles publicats a la revista Randa; les normatives autonòmiques de Catalunya i del País Basc, i l’Estatut de Sicília, un altre territori insular. Rafael Gil Mendoza per UCD i el mateix Mir pel PSOE, com a forces hegemòniques, jugaren un paper decisiu en la negociació.

El darrer dia d’abril del 1981, Mir i Gil lliuraren l’avantprojecte d’Estatut a Jeroni Albertí, president de l’organisme preautonòmic –el Consell General Interninsular– i així iniciava el tràmit perquè s’aprovàs, abans de ser lliurat a les Corts, el desembre següent. Tan complex, tan llarg, que fins al 25 de febrer del 1983 –ara són a punt de complir-se 40 anys– no va ser aprovat. “Tenim el pitjor Estatut d’Espanya”, diagnosticava en una entrevista Raimundo Clar, que va ser cap de llista d’UCD el juny del 1977. “Es varen limitar a copiar estatuts d’altres comunitats”, va dir. O tal vegada, amb tants de punts conflictius, varen fer el que varen poder.