Així brilla la llum del mar

En les caloroses nits sense lluna d'algunes platges de la Terra s'hi concentren un grup de persones a la recerca d'un fenomen esmunyedís i brillant. No són caçadors, sinó fotògrafs que persegueixen la bioluminescència, el fenomen natural pel qual brillen les algues amb una aura etèria i blava quan xoquen les onades. Nova Zelanda és un lloc especialment bo per poder obtenir aquestes imatges, tot i que és molt difícil predir on i quan apareixerà la bioluminescència. Per fotografiar-la cal una foscor gairebé total —se sol fer cap a les 3 de la nit, dret i amb l'aigua arribant-te als genolls— i comptar que hi haurà molts obstacles: “És molt difícil de veure, sovint és qüestió de sort”, explica Matthew Davison, resident d'Auckland i aficionat a fotografiar la bioluminescència fins que el sol comença a sortir. “Part de l'atractiu i de l'aventura és que, com que és tan difícil d'aconseguir, tot és molt emocionant”, afegeix Davison: “Quan trobes l'or blau, la sensació és boníssima!”

La bioluminescència és relativament estranya en terra ferma, però és molt comuna a l'oceà. Aproximadament quatre de cada cinc animals que viuen entre els 200 i 1.000 metres sota la superfície són bioluminescents, segons l'Oficina Nacional d'Administració Oceànica i Atmosfèrica dels Estats Units. A terra es presenta en diferents colors i als oceans acostuma a presentar-se amb to blau verdós, perquè és el que millor es percep a l'aigua marina. Els organismes bioluminescents —de les cuques de llum al rap— creen llum a partir de l'energia alliberada per reaccions químiques a l'interior del seu cos.

Encara que molts científics –alguns de tan coneguts com Aristòtil i Darwin– s'han sentit fascinats per la bioluminescència al llarg dels segles, les causes d'aquest comportament "continuen sent un misteri", destaca Kenneth H. Nealson, professor emèrit de la Universitat del Sud de Califòrnia, que ha estudiat el fenomen durant dècades. En general, els especialistes creuen que els organismes produeixen llum per comunicar-se entre si, per atraure o detectar les seves preses o per emetre una advertència que els ajudi a allunyar o evadir els depredadors. L'explicació més popular de per què les algues brillen als oceans és la hipòtesi de l'“alarma antirobatori”, segons el professor Nealson, que sosté que els organismes "brillen en passar els peixos grans per espantar els més petits que s'alimenten d'algues".

Blau elèctric

La costa es torna blava durant els períodes en què les algues que viuen prop de la superfície dels oceans es multipliquen en aigües riques en nutrients. Les espurnes de llum es produeixen en resposta als canvis de pressió quan xoquen les onades, que no suposen una amenaça per a les algues però s'il·luminen perquè estan programades per respondre als canvis de pressió que ocasionen els peixos nedant per l'oceà obert. “Aquesta luminescència probablement no ajuda gens les algues que són dalt de l'onada i que emeten la llum, però si fossin una mica més lluny de la costa podria ser un mecanisme de comportament molt bo perquè les ajudaria a espantar els depredadors", explica el professor Nealson.

Molts dels fotògrafs que es dediquen a capturar la bioluminescència a Nova Zelanda tenen feines diürnes. L'estiu sol ser la millor època per detectar-la, sobretot durant les nits després de les tempestes, perquè l'aigua que flueix de la costa cap a l'oceà inclou material ric en nutrients que atreu les algues. Davison té el seu propi mètode per trobar-les: primer estudia les imatges de satèl·lit per identificar les floracions d'algues a la costa. A continuació examina altres indicadors, com la direcció del vent i els patrons de les marees, per predir on poden brillar. i finalment s'hi desplaça. Però el seu cas és una excepció, perquè molts fotògrafs es basen principalment en una barreja de sort, intuïció i algun avís dels veïns que detecten espurnes blaves durant les passejades per la platja. “Si et soc del tot sincer, probablement vuit de cada deu vegades que les capto és per casualitat o simplement per una sensació visceral que pot ser aquí”, relata Grant Birley, de 48 anys, que treballa en la indústria de l'ortopèdia i sovint s'atura a fotografiar la bioluminescència durant un trajecte per la costa de l'illa Nord de Nova Zelanda. “No és una suposició fonamentada en cap cas”, assegura.

Una de les fonts d'informació més populars és un grup privat de Facebook creat fa dos anys perquè els habitants de la zona d'Auckland comparteixin els albiraments de bioluminescència. Ara compta amb més de 7.000 membres i n'acull uns 2.000 més cada estiu. Stacey Ferreira, una de les administradores, diu que va crear-lo perquè altres persones poguessin “esborrar aquest increïble fenomen de la llista de desitjos”, com va fer ella el 2020.

Fotografies en la foscor

Per als “caçadors de bioluminescència”, trobar la resplendor és només el començament d'un procés de captura d'una imatge memorable. Després d'arribar a una platja, solen col·locar trípodes a la sorra i a l'onatge i es passen hores fotografiant, a vegades en una foscor gairebé total, mentre les taques blaves parpellegen intermitentment a la riba. Sovint el parpelleig desapareix al cap d'uns minuts i tornen a casa amb les mans buides. Un aspecte clau és decidir quant de temps cal exposar una imatge, que pot oscil·lar entre un segon i gairebé dos minuts i que pot ser difícil de comprovar sobre la marxa —mirant la diminuta pantalla de la càmera— si els temps d'exposició són correctes.

Un altre problema és que les imatges de bioluminescència a vegades inclouen detalls que no eren visibles quan es va disparar l'obturador. Això es deu al fet que una càmera capta molta més cosa que l'ull humà, sobretot en les llargues exposicions nocturnes.