Així era i no era... Bartomeu Marí (segons el seu germà): “A ca nostra no arribà la llum elèctrica fins que érem grandets”

PalmaBartomeu i Josep Marí Ribas són germans; el segon té set anys més que el primer. Nascuts el 1959 i 1966 a Sant Josep de sa Talaia, varen créixer feliços en una casa familiar on no va arribar llum elèctrica fins que ells ja eren “grandets”, diu el gran. Tots dos són ben coneguts en la seva esfera; de fet, Josep comenta que no sabria dir a qui dels dos se’l reconeixeria més en territori illenc. Bartomeu, el petit, graduat en Filosofia, ha fet vida i carrera professional fora de les Illes, i s’ha dedicat a la gestió cultural d’àmbit internacional: ha estat director del MACBA de Barcelona, del Museu d’Art de Seül i del MALI de Lima. En canvi, la vida i la carrera de Josep, polític, està ben arrelada a les Balears. Sigui com sigui, avui és Josep qui ens parla de Bartomeu; el gran que ens parla del petit.  

Des de ben menut, Bartomeu Marí va haver de dur ulleres de vidres ben gruixats: “Va néixer amb un problema de visió important, i als meus pares els va preocupar molt. Pràcticament no hi veia. Anaven tot el dia de clíniques. Crec que aquesta mancança va fer que s’espavilàs en altres aspectes; va ser un garrit tremendament inquiet”, conta. I el recorda com un nin ben viu, llest i espavilat. “Estava molt dotat per als estudis, a l’escola s’avorria”. També, com a nin caparrut: “Per la vista, no podia jugar a futbol, però ho feia igualment; a més, feia ball pagès a un grup de Sant Josep i tocava les castanyoles”. 

Set anys de diferència d’edat són molts, sobretot quan un és un bebè i l’altre va amunt i avall amb uns amics o altres. Aquesta diferència va fer que Josep i Bartomeu creixessin amb certa distància i amb ambients distints. “Jo ja era adolescent i ell encara era petit. Cadascú feia les coses de la seva edat”, diu Josep. Sobre per què a Bartomeu se li va encendre un interès ferm per la Filosofia, Josep en té certes “sospites”; assegura, però, que mai no li ha demanat al germà si són certes: “A prop de ca nostra havia llogat una casa, així un poc en pla hippy, Antonio Escotado, que era un escriptor, filòsof… un home polèmic i interessant. En Bartomeu anava a escola amb els seus fills, i a les tardes anava molt a aquella casa. Trullava amb els al·lots, però també hi feia una altra cosa: jugava als escacs amb n’Escotado. Mai no he sabut si hi va tenir a veure, amb l’interès per la Filosofia, però segur que hi hagué certa influència”. 

Els camins dels dos germans es varen separar quan Bartomeu, a desset anys, va anar a viure a Barcelona per fer-hi COU: “Estava molt obsessionat per anar-se’n a la capital catalana des de ben jove, i va anar a fer-hi el COU perquè pensava que així seria més senzill entrar en una universitat de la ciutat”, apunta Josep. Explica que durant els primers anys d’estudiant, Bartomeu tornava sovint a Eivissa: “Feia feina de mosset al supermercat d’uns coneguts, però tot d’una que va poder mantenir-se sol vivint a Barcelona, les visites a l’illa natal van reduir-se”, diu. Un fet que dura “fins avui”.

És curiós que dos germans que de petits no es feien gaire perquè els separaven un bon parell d’anys, de més majors tornassin grans amics que han mantingut una relació de confiança l’un amb l’altre, malgrat la distància física. “Quan se’n va anar a viure a Barcelona em vaig convertir en el seu confident perquè hi havia coses que no volia contar als meus pares”, fa memòria Josep. I remarca que han tingut vides molt distintes: “Ell ha volgut fer la seva vida, no s’ha lligat a res i s’ho ha pogut permetre. Ma mare sempre deia que Eivissa li quedava petita”.