Així era i no era... Llucia Ramis (segons sa mare): “Discutir amb ella sempre ha estat difícil”

PalmaL’escriptora i periodista Llucia Ramis escriu contes i històries d’ençà que va saber ajuntar lletres per fer paraules. Sa mare, Frédérique Laloux, conta que, a més, de petita li agradava presentar les seves creacions: “Feia muntatges de teatre, dibuixava personatges i els retallava, i ens feia asseure perquè escoltàssim i miràssim l’espectacle. Mai no li ha faltat imaginació”. D’on raja aquesta font d’imaginació que, segons sa mare, ha tingut Llucia Ramis des de ben petita? “Segurament és perquè devora llibres des que va aprendre a llegir. No sé si ve abans l’escriptura o la lectura”, diu. Els pares de Laloux, els padrins de l’escriptora, vivien a una casa a foravila, a Felanitx: “Quan hi anàvem de visita, na Llucia se n’anava a passejar pel camp i moltes vegades la trobàvem llegint damunt un garrover. La perdíem de vista i l’havíem d’anar a cercar”, recorda. “Ha estat sempre una nina molt independent i amb un món interior feliç”, diu.

Llucia Ramis és la gran de tres germans, amb qui es duu dos i cinc anys. És per això que va desenvolupar un caràcter fort i independent? “Potser això de ser la germana gran va fer que s’espavilàs abans, però record que a tres anyets ja tenia molta personalitat, notaves que era una nina que tenia molta força”, assegura Laloux, que continua: “Na Llucia no es deixava trepitjar i li agradava tenir la raó. Era, i és, una persona amb idees pròpies i opinió sobre la vida i les coses. Des de ben jove defensava amb energia i arguments el que creia. I això no ha canviat. Abans i ara, discutir amb ella sempre ha estat difícil”, diu sa mare amb una rialla sota el nas i amb tendresa.

L’escriptora va créixer a Palma, a una casa amb molts de llibres i amb un paisatge que incloïa sa mare i son pare gaudint de l’hàbit de la lectura. En cap moment varen qüestionar cap dels títols que llegia la nina: “Ella tenia molt clar el que li agradava i llegia en funció d’això”. I si bé de petita li agradava compartir les seves creacions, així com es va anar fent gran va tornar més discreta. L’adolescència no va ser un moment fàcil: “Res més enfora d’una adolescent normal”. Laloux recorda que Llucia va ser una jove ben sortidora i que tenia amics i amigues que ha mantingut al llarg del temps. I un fet curiós: “Amb en Carles Rabassa, el poeta, eren els millors amics. Anaven junts a escola. S’escrivien cartes just pel plaer d’escriure”. De fet, anaven plegats fins a la mateixa bústia per enviar-se-les.

Fa molts d’anys que l’escriptora viu a Barcelona. Sa mare diu que tenia ben clar que volia anar-hi a estudiar, i que va triar una carrera, Periodisme, que “forçosament” havia de cursar allà. Que s’hi quedàs a viure tampoc no va estranyar ningú de la família, que va viure amb orgull i satisfacció els primers èxits de la filla gran: la publicació de Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys (Columna, 2008) i el premi Josep Pla amb la novel·la Egosurfing (Destino, 2010), per mencionar-ne alguns.

A 47 anys Llucia Ramis encara és capaç de sorprendre els seus familiars. Si bé la cuina és una cosa que mai no li havia interessat –“ni la cuina ni l’esport”, diu sa mare–, és cert que fa un temps que se li ha despertat la curiositat amb això dels fogons, cosa que provoca situacions amb un punt còmic a la família Ramis Laloux: “Com que no estam avesats que cuini, quan diu que farà algun plat li solem contestar que ja el farem nosaltres. Ella replica: ‘Què és que no us fiau de jo?’”, riu sa mare. “És falta de costum”, acaba dient.