Així era i no era... Vicenç Vidal (segons el seu millor amic): “Ens férem amics perquè dúiem ulleres i érem poc espavilats amb l’esport”

PalmaKenneth von Freyhold, de pare alemany i mare finlandesa, va instal·lar-se a Esporles amb la família l’any 1988. Aquell estiu, a la piscina pública del poble, va conèixer alguns al·lotets d’edats similars a la seva. Aleshores, ell tenia vuit anys. Un d’aquests nins amb qui jugava era Vicenç Vidal, diputat actual al Congrés amb Sumar MÉS. L’estiu del 1988 varen convertir-se en els millors amics i, es podria dir, que aquesta categorització ha durat pràcticament fins ara. “Jo no parlava ni català ni castellà. No sé com va passar, però de sobte érem inseparables”, diu Kenneth. “A Mallorca, jo hi tenia poca família. La de Vicenç, quasi em va adoptar. Sempre dic que tenc la mama u i la mama dos. A ca seva, som un més”, fa memòria l’esporlerí.

Recorda que Vicenç era una persona molt alegre i estudiosa. “Sempre he pensat que ens va ajuntar el fet que tots dos dúiem ulleres i que no érem gaire espavilats amb l’esport”, manifesta mentre riu. Malgrat tot, però, tenien molta energia i “no aturaven”: Passaven els caps de setmana al Port del Canonge –“durant l’estiu estàvem en remull de les 8 del matí a les 8 de l’horabaixa”, apunta–, anaven a pescar d’una cala a l’altra; i, de més grans, varen començar a anar d’excursió –“ens agradava passar el dia fora de casa”, precisa.

Parla del seu amic com una persona “motivada” i “amb molta força”, aspectes que Kenneth atribueix al fet d’haver-se d’afrontar, des de ben jove, a problemes molt greus de visió: “Això podria haver estat un impediment per a moltes coses, però ell va decidir que se’n sortiria amb el que es proposàs”, apunta Kenneth amb admiració. Una cosa que li va quedar marcada és que el professor que van tenir a Primària va aprendre braille perquè Vicenç no quedàs enrere a classe; a més, l’actual diputat, a l’escola, tenia un pupitre diferent del dels seus companys, per facilitar-li el seguiment de les matèries: “Tot i les dificultats que va tenir, mai no va quedar despenjat. En aquest aspecte, és molt lluitador”.

En aquell temps, a Esporles no hi havia institut, així que els va tocar ser alumnes del centre Josep Maria Llompart de Palma. “No estàvem gens avesats a sortir del nostre entorn. Allò va ser, per a nosaltres, una cosa molt nova. D’alguna manera, els que baixàvem dels pobles de la Serra vàrem fer pinya contra la gent de Ciutat. Ens sentíem lluny del nostre món, més tancat, protegit, familiar i còmode”, fa memòria Kenneth. Així i tot, aviat varen fer amics a Ciutat i tothom es va anar relaxant.

Si bé el millor amic de Vicenç Vidal assegura que en aquell moment eren dos al·lots que estaven bastant pendents dels estudis, també hi va haver moments per descobrir la nit palmesana. Passaven hores i hores dins Ca n’Àngel o als pubs de Gomila. “Baixàvem els divendres d’Esporles a Palma amb autoestop, i havíem de guardar 500 pessetes cada un per tornar amb taxi, perquè si no, no tornàvem!”, conta Kenneth amb certa nostàlgia.

Després de l’institut, tots dos varen decidir anar a estudiar a Barcelona: Vicenç Vidal va fer Ciències Ambientals; Kenneth, Arquitectura. Al començament d’aquesta etapa a la ciutat comtal, hi ha una cosa que van tenir ben clara: “De cap manera vàrem voler anar a viure junts. Érem tan amics que sabíem que no funcionaria, o que es podria tòrcer la relació. Això sí: cada divendres venia a veure’m al pis. Els meus amics deien que no podia viure sense jo!”. El que segur que és cert és que aquella amistat que va començar l’any 88 encara és viva avui.