Així s’escriu la Història?

PalmaLa derogació de la Llei de memòria democràtica, presa en consideració al Parlament, amb escena lamentable inclosa a càrrec del president, marca l’enèsim intent de relatar el nostre passat tal com els agrada a alguns. Res de nou. Des dels autors clàssics fins al franquisme, la història de les Balears ens l’han contada segons els prejudicis dels que l’escrivien, amb episodis i personatges manipulats o inventats, al servei dels poderosos de torn o amb el propòsit de transmetre una determinada ideologia. En fi, que ha estat de tot, manco objectiva.

Els autors grecs i romans, que les generacions posteriors respectaven de manera reverencial, ja resulten prou dubtosos en referir-se als orígens dels primers habitants de les Illes. No és història: és mitologia. Com recull el volum Les Illes a les fonts clàssiques, Licofró i Estrabó els feien descendents dels grecs que havien participat en la guerra de Troia i que s’haurien perdut en el camí de tornada. Titus Livi, en canvi, assegura que havia estat Balio, un company del semideu Hèrcules, abandonat a l’Arxipèlag, qui els n’havia donat el nom.

Potser pensau que, amb el pas dels temps, ens contarien els nostres orígens d’una manera no tan fantasiosa. Res d’això. Cap a finals del XVI, Joan Binimelis arrenca la història de Mallorca amb Tubal (net de Noè) i amb uns gegants, que haurien estat els primers pobladors de les Illes. Això de Tubal es veu que va fer fortuna, perquè, dos segles més tard, l’il·lustrat i molt més rigorós Joan Ramis i Ramis ho troba ben coherent: si Noè va inventar el vi, segons la Bíblia, és lògic que fossin els seus descendents els que ens l’haguessin portat.

A Binimelis, la seva Història de Mallorca –que en fou la primera–, l’hi varen encarregar els jurats del regne. És a dir: els que tallaven el bacallà. És un treball al servei del poder, tant polític com eclesiàstic. Com subratlla la historiadora Eulàlia Duran, a Binimelis tot el que fes la monarquia li semblava beníssim, fos qui fos el monarca i fos quina fos l’època. I la Inquisició era un gran invent, “perquè quedàs Espanya del tot neta de sectes i cerimònies abominables”. Si bé el Sant Ofici després el va perseguir, a ell, per acusacions d’assetjament sexual a diverses monges. Per rematar la jugada, l’autor va incloure en la seva crònica uns quants miracles, aportant-hi actes notarials, per si se’n desconfiava.

Escrita per encàrrec

Entre el 1632 i el 1650, dos autors més, primer Joan Dameto i després Vicenç Mut, redactaren una segona Història de Mallorca. I una altra vegada la varen escriure al servei del poder, ja que tots dos eren cronistes oficials. Com que la de Binimelis no s’havia arribat a publicar –l’original s’ha perdut–, tant Dameto com Mut, que sí que la varen tenir per mà, la copiaren sense cap mirament. Sembla que amb això del copyright, aleshores, no miraven prim. La documentació referida a la conquesta d’Eivissa es creu que també es va perdre, en un assalt a l’Ajuntament de Vila, al segle XIX.

Una visió més científica era, a finals del XVIII, la del menorquí Joan Ramis i Ramis. Ell mateix afirma que “la imparcialitat i l’exactitud” han de guiar l’historiador. Però a Ramis li va poder la seva vena literària i va recrear com, suposadament, les construccions talaiòtiques, que ell atribuïa als celtes, havien servit d’escenari per a cruels sacrificis humans a càrrec dels druides, alguns d’ells, dones. Ben diferent és la seva actitud quan desmunta, i amb encert, una Història de Menorca que el 1740 havia publicat el militar anglès John Armstrong, de qui critica que “no es va informar bé per escriure la seva obra”. Es veu que el cèlebre rigor dels autors britànics encara no era tan rigorós.

Les peripècies de la feina de Ramis també són curioses: una primera versió, el 1787, la volien submergir en vinagre per desinfectar-la d’un possible contagi aleshores en circulació. Afortunadament, el governador la va fer guardar, fins que passàs la quarantena. Aquesta anècdota la conta Josep Miquel Vidal, de l’Institut Menorquí d’Estudis.

Un cas manifest d’historiador marcat per les seves posicions conservadores fou, a finals del XIX, Josep Maria Quadrado. Ell va ser l’encunyador principal del mite de l’era daurada del regne suposadament independent, segons la qual, diu, “va començar la decadència de Mallorca des de l’extinció dels seus reis propis i la seva incorporació a la monarquia aragonesa”. Si bé, a continuació, reconeix que no es notarà gaire la diferència, perquè aquells monarques ‘privatius’, tan mitificats, tampoc no residien habitualment a les Illes, sinó al continent. Quadrado qualifica de “democràtiques” les institucions pròpies que va suprimir la Nova Planta. Quan el cas és que estaven en mans d’unes minories privilegiades i manifestament corruptes.

La prova més evident de la parcialitat de la nostra història és que, segons el color polític de l’Ajuntament de Palma, o entitat equivalent, variava la posició del cronista respecte dels episodis del passat. Per exemple: les revoltes populars. Com cita Duran, el conservador Binimelis veu la Germania del segle XVI com una “conjuració detestable i abominable”. El 1841, però, a Cort ja eren més progressistes i encarregaren al cronista Antoni Furió, de les mateixes idees polítiques, un text sobre els mateixos fets, que ell qualifica de “gloriós aixecament”. El 1870 l’Ajuntament de Ciutat era republicà i el cronista Pere d’Alcàntara Penya publicava un escrit elogiós sobre els Agermanats, escrit que també li havien encomanat les noves autoritats.

Les dones, invisibles

Tot d’una va desembeinar l’espasa –dialèctica– Josep Maria Quadrado: els agermanats no eren revolucionaris, ni tenien “unes altres idees ni convicció que les seves passions”. El seu dirigent més famós, Joanot Colom, era “un gran criminal”. Quadrado tenia l’avantatge de ser arxiver, així que podia accedir a un munt de documentació; per descomptat, generada pels enemics de la Germania, els poderosos, que eren els que havien guanyat. Així que el punt de vista que ens transmet és el d’aquells que els havien perseguit.

Fins a temps relativament recents, la història ha estat la dels reis i les guerres. D’aquí es va passar a un altre punt de vista, en què es va començar a posar l’accent, sobretot, en els aspectes econòmics: tantes tones de blat, tal port, tal any. Com observa el medievalista Jordi Maíz, això continuava deixant fora la majoria de la població: minories, marginats i, per descomptat, les dones, sistemàticament ignorades, llevat que fossin reines –poques– o religioses –poques, també. Amb l’actitud dels cronistes cap a elles, tampoc no es podia esperar una altra cosa: Binimelis les considera “insegures, febles, covardes, dèbils, inconstants i volubles”.

Un invent de la historiografia nacionalista espanyola amb molt d’èxit ha estat la ‘reconquesta’: arriben els ‘moros’, conquisten Espanya i trigam vuit segles –que ja són segles– per fer-los fora. La realitat és exactament la contrària: els ‘moros’ que va exterminar i esclavitzar Jaume I en conquerir Mallorca eren la població autòctona islamitzada en religió i cultura, els descendents dels mítics ‘foners’. És espectacular com ha funcionat aquesta falsificació: ja érem al segle XXI quan, encara, l’expresident del govern José María Aznar es queixava que “cap musulmà no m’ha demanat perdó per ocupar Espanya durant vuit segles”.

El 1938, segons recull l’historiador Antoni Alomar, des del franquisme es proclamava que la festa del 31 de desembre representava “la incorporació de Mallorca a Espanya”. Com si Jaume I tingués al cap reconstruir una ‘unitat’ perduda, quan ell només volia ampliar els seus dominis. Però aquella era la manera d’explicar-nos la història oficial, en temps de la dictadura. Des que aquesta va finalitzar ha passat gairebé mig segle, i hem sabut que a aquestes Illes, on mai no passava res, sí que passaren coses. Però sembla que alguns encara volen que els contin la història com a ells els agrada.