Així viuen els darrers ermitans de les Illes Balears

Valldemossa“Hi ha gent que pensa que aquí trobarà la pau, però s’equivoca, perquè els problemes que té a ca seva l’acompanyaran i no tindrà oportunitat d’evadir-se com a la ciutat”, adverteix l’ermità Pau, un dels tres darrers membres de la congregació de Sant Pau i Sant Antoni que queda a l’oratori de la Santíssima Trinitat de Valldemossa. Aquesta comunitat mallorquina de més de 330 anys d’història va ser fundada a Valldemossa pel Fill Il·lustre d’Alaró Joan Mir Vallès. “Això no és un lloc per solucionar problemes, val més que en cerquin d’altres”, diu. Segons comenta, molts que ara proven de seguir la vida eremítica venen perquè “estan frustrats”.

Pau rep l’ARA Balears com a excepció perquè assegura que no parlen amb la premsa i lamenta que alguna vegada s’han dit coses sobre ells sense consultar-ho. Parla pausadament i amb amabilitat. Va vestit amb un hàbit i duu un rosari penjat al cíngol. L’entorn natural de l’ermita és espectacular, perquè està envoltada d’un frondós alzinar entre la mar i les muntanyes. “El factor principal per viure en una ambient natural és perquè cercam una vida retirada”, diu, i afegeix que “la natura ens parla del creador”. Considera que aquest espai és molt important per a la salut psíquica de les persones, i que els ermitans aguanten la soledat perquè estan en comunió amb Déu. Tot i això, Pau diu que no viu tancat en una presó i que té present l’actualitat política i social del món. De fet, i malgrat mantenir la seva intimitat, el mirador de l’ermita de la Santíssima Trinitat es pot visitar i és un lloc de trobada per sortir d’excursió.

La rutina diària dels ermitans és molt senzilla. S’aixequen devers les 6.15 h i resen diverses vegades al llarg del dia. Ells mateixos s’ocupen de les feines domèstiques i de l’hort, malgrat que l’edat els passa factura. Només surten de l’oratori “segons les necessitats que tenim” i això ha estat així des dels temps del fundador. Pau, a més, apunta que la congregació combina la vida solitària i la comunitària. “No m’agradaria viure tot sol perquè seria massa”, admet, i considera que “ens necessitam”. Sobre la continuïtat d’aquest estil de vida, Pau es mostra seguríssim: “Sempre hi haurà ermitans”. Destaca que des de fa una vintena d’anys a Tarragona hi ha dones eremites, però que hi viuen separades; la majoria són exmonges que volien estar retirades. Curiosament, però, a la Santíssima Trinitat no hi poden accedir dones, tampoc si són monges, segons comenta Pau. “Antigament, a 30 anys eres massa gran per entrar com a ermità perquè es considerava que els hàbits del món adquirits eren mals de canviar”, explica Pau. En canvi, ara, troba que a 20 anys s’és massa jove per entrar-hi.

Entre l’esplendor i la desaparició

Pau fa 49 anys que va ingressar a la congregació i gran part d’aquest temps -27 anys- el va passar a l’ermita de Betlem, a Artà. La manca de devots ha anat minvant el nombre d’ermitans a l’illa i ara només queden ell i els ermitans Honorat i Gabriel, que són més grans. “Tenc 69 anys i n’he vist morir més d’una vintena”, explica, però hi hagué un temps en què no aturaven d’aparèixer ermitans. Abans que el Bisbat de Mallorca reconegués l’orde el 1684, al voltant de Miramar es van començar a aglutinar nombrosos ermitans seguidors de Joan Mir. Poc després, es va reglar com dur una vida eremítica perquè “es podia convertir en un modus vivendi ”, diu Pau, qui afegeix que qualsevol es podia posar un hàbit i mendicar. Llavors, progressivament, van sorgir noves ermites arreu de l’illa, com la de Sant Onofre a Deià, la de Nostra Senyora de Lluc a Son Amer, Nostra Senyora de la Pau de Son Seguí a Santa Maria del Camí, la de Sant Onofre de Son Fortesa a Puigpunyent i la de Ternelles a Pollença.

Pau reivindica la importància de Ramon Llull com a principal propulsor de l’eremitisme a Mallorca i comenta que el seu ideal “sublim” era aquest tipus de vida i que ho feia durant temporades breus. Com a anècdota, Pau explica que el poeta català Jacint Verdaguer està vinculat a la Santíssima Trinitat. Convidat per l’arxiduc Lluís Salvador, l’escriptor va decidir passar la nit a l’ermita i va resultar que a la seva habitació hi havia l’ Amic e amat, una de les obres més conegudes del beat. “No va poder dormir, se’l va llegir i d’aleshores ençà es va interessar molt per la seva figura”, assegura. També recorda la història de l’ermità Guillem, de qui guarden el crani com a reliquiari. Va morir a l’hospital general de Palma i Pau relata que causà gran commoció i que molts tallaven trossos de l’hàbit com a relíquia. Va ser el bisbe, però, qui es va reservar el capell del vell ermità, segons relata Pau.