Això era una era

PalmaEl que llegiu al títol no és tan sols un joc de paraules. O també és un joc de paraules, però a la vegada és la realitat que veiem en aquesta imatge: una era enmig d’un tros de foravila, i al davant del tros de foravila, un pàrquing i un supermercat.

És plausible que alguns lectors d’aquestes línies puguin no saber què és una era. La paraula, de fet, és polisèmica i pot fer referència a una era cronològica, és a dir, un període de temps que comença amb un fet rellevant que li dona nom i a partir del qual es compten els anys: l’era cristiana, per exemple, o per als futbolers, l’era Guardiola, a qui atribueixen més miracles que a Jesucrist. Però l’era que ens interessa a nosaltres és l’era de batre.

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix l’era de batre com un “espai aplanat, ferm, de vegades enrajolat o empedrat, on es baten les messes”. És just això el que veiem en primer terme de la foto de David Arquimbau que il·lustram amb aquestes línies. L’Alcover-Moll, com quasi sempre, ho especifica més: “Espai de terra, generalment rodonenc, de deu a trenta metres de diàmetre, damunt el qual es posen els cereals o llegums per batre’ls i separar la palla del gra”.

Separar la palla del gra és una frase relacionada amb les eres de batre que ha passat al llenguatge col·loquial. També algunes dites, com ara “qui no vulgui pols, que no vagi a l’era”. Curiosament, les dues frases són adagis relacionats amb la prudència. Damunt l’era, fent-hi voltes i més voltes amb una bístia i un carretó de batre, cantant cançons per combatre la monotonia i la calor, aguantant efectivament la pols i els petits insectes en ple estiu, els pagesos varen fer, a través de les generacions i dels segles, la necessària imprescindible feina de batre el gra per separar-lo de la palla. Avui dia aquesta feina ja no es fa a l’era, sinó amb màquines construïdes expressament, però continua sent una tasca igualment valuosa i insubstituïble, perquè l’espècie humana continua havent de menester els cereals en la seva alimentació, i res no fa pensar que això hagi de canviar en el futur.

Les eres, com tot allò que té relació amb els oficis de la pagesia, formen part del nostre patrimoni cultural i antropològic més essencial. La pagesia ajuda a entendre en gran part qui vam ser en el passat, i per això mateix, qui som en el present. No és una qüestió de nostàlgia, ni de plànyer suposades glòries passades (més aviat imaginàries; en realitat, la vida a la foravila de l’antigor era dura) com li agrada fer a un cert mallorquinisme sovint cursi i quasi sempre estèril. Es tracta d’una cultura i una història, de la manera que té una comunitat (els mallorquins, els menorquins, els eivissencs, els formenterers) d’estar i de ser en el món.

Una de les fonts principals

En alguns països europeus (que, com sap tothom, no tenen la sort de ser tan vius i espavilats com nosaltres) procuren cuidar la seva pagesia, tant pel que fa al seu llegat històric i cultural com pel que fa al seu present, perquè no ha deixat de ser (no deixarà mai de ser) una de les fonts principals de la seva economia i de la seva salut pública, ja que en depèn ni més ni menys que l’alimentació de la població. Aquí, en aquestes illes que encara insistim a presentar com el paradís a la Terra, ens hem estimat més abandonar el camp, tudar-lo i malvendre’l. Ara és freqüent trobar estampes com aquesta, en què una era ja és poca cosa més que un simple vestigi mig tapat per les herbes que s’han deixat créixer, per pura deixadesa, al costat d’un pàrquing destinat als clients d’un gran supermercat, situat al seu torn dins un polígon industrial com qualsevol altre. De l’austeritat severa del camp hem aconseguit passar a la plenitud poligonera i turismofílica. Això ja no té tornada enrere, però sí que encara som a temps de preservar i valorar el patrimoni arquitectònic foraviler: eres de batre, forns de calç, sitges, barraques de roter i, per descomptat, totes les construccions que formen part de les possessions. De moment les nostres autoritats i bona part de la ciutadania semblen bastant més decidides a dedicar el sòl rústic a la construcció i a l’especulació descontrolades. Aquesta era de batre oblidada, deixada al costat d’un terraplè de formigó consagrat a l’hegemonia dels vehicles de motor (que fa temps que tenen prioritat als nostres espais públics molt per davant de les persones), ens representa prou bé.