Alarma

PalmaEn Toni s’havia fet instal·lar una alarma a casa i ara estava més content, tal com prometia l’anunci de l’empresa d’alarmes. Hi havia molta inseguretat al barri: havien entrat a robar al taller de reparacions d’automòbils, a dues botigues de roba, a un restaurant italià, a un gimnàs, a una cocteleria i a un bingo. També, i això era el que més espantava en Toni, a diversos domicilis de particulars, un d’ells a la finca que hi havia just davant de la seva. Per ser sincers, en realitat en Toni no havia tingut notícia directa de cap d’aquests robatoris, és a dir, no ho sabia per cap de les persones que els havien patit. Però tot el barri en parlava, i ell se n’assabentava per en Biel, el cambrer del bar Mañanas, on solia prendre el tallat abans d’agafar la moto i partir cap a la seva feina, a les oficines d’una empresa de pretensats a un polígon dels afores de Ciutat.

—Què vols, amb tota aquesta gentussa que ens ha vingut? –solia dir en Biel, quan acabava el seu report diari de robatoris i assalts–. Venen aquí perquè els donen ajudes, i quan arriben, en lloc de fer feina, volen viure de robar-nos a nosaltres.

En Toni no solia dir ni que sí ni que no, però ja veia que en Biel no tenia per què inventar-se totes aquelles històries. És més, li pareixia obvi que havien de ser certes. Veia els moros que es passejaven pels carrers del barri, quasi sempre en petits grups de tres, quatre o cinc homes, alguns d’ells vestits amb gel·laba: què se’n podia esperar, d’uns tios vestits amb aquelles túniques fins als peus? A més, no s’entenia res del que deien, i això ja feia endevinar que no en pensaven cap de bona. Després hi havia els llatinoamericans, els panxitos, com en deia en Biel. Pareixien feiners, perquè sovint en veies que feien de picapedrers a les obres, però en Biel deia que no era cert, que no anaven de feina i que només cercaven la manera de fer el gandul, engatar-se i encalçar dones. Sempre segons en Biel, d’ençà que havien arribat els llatinoamericans i els moros s’havien disparat els casos de violacions al barri. Quan en Toni li va recordar que l’estiu passat, al parc que hi havia a prop del bar, van detenir una colla de cinc joves que estaven cometent una violació en grup, i que tots ells eren nascuts aquí, el va mirar amb una mala cara que el va fer callar.

De tota manera, no eren sols coses d’en Biel. Ell mateix, en Toni, havia nascut i crescut al barri, i s’hi havia casat i separat, i hi havia tingut la filla i el fill que només veia molt de tant en tant, després que una jutgessa desgraciada li hagués imposat una ordre d’allunyament de la seva ex. Però vaja, això no venia al cas. El que volia dir en Toni és que ell el coneixia més que bé, el barri, i l’havia vist canviar, i no precisament a millor. La degradació era visible, ja no s’hi podia viure com quan ell era infant i es passaven, ell i els amics, els horabaixes d’estiu jugant al carrer. Ara això era impossible i, per descomptat, la culpa havia de ser de tota aquella gentada que s’hi havia colat en els darrers vint anys.

De manera que es va fer instal·lar l’alarma al pis: els incauts i els penjats de l’extrema esquerra podien dir el que volguessin, però els temps que vivim exigeixen que un home es protegeixi. A can Toni no hi havia res que tingués valor, ni tan sols que fos interessant, però ell s’havia convençut calia estar preparat per al pitjor. Ja que s’hi posava, va decidir fer-se posar un bon equip, amb càmeres de videovigilància al replà i a l’entrada del carrer, i amb detector d’infrarojos i pantalla per captar les fonts de calor, com a les pel·lícules d’en Terminator. Si hagués pogut instal·lar també uns canons que disparassin raigs làser i desintegrassin els possibles intrusos, en el moment de la compra ho hagués demanat sense dubtar-ho ni un moment. Entre una cosa i l’altra, la broma li va sortir per vuit-cents setanta-sis euros, més els seixanta de quota que hauria de pagar cada mes per tenir l’alarma a casa. Tant li era: s’havia encalentit de tal manera, en Toni, que l’únic que li sabia greu era no poder comprar armes de foc, com als Estats Units d’Amèrica. Davant d’aquest dispendi, era oportú recordar que feia anys que no pagava la pensió d’aliments per als fills.

L’alarma d’en Toni va sonar una única vegada, un dia que va perdre els nervis durant una discussió per telèfon amb la seva ex. Els crits que va proferir en Toni eren tan desaforats que els delicats sensors de l’aparell van detectar una anomalia i van enviar al terminal connectat amb la policia l’avís d’una brega dins un domicili particular. Quan una patrulla de dos agents es va personar a casa seva, en Toni es va emprenyar encara més i, en un moment d’alienació, s’hi va encarar i els va insultar, motiu pel qual va ser detingut, jutjat per desacatament i intent d’agressió a dos agents de policia i sancionat amb una multa de cinc mil euros. Va haver de demanar un préstec al banc per pagar-la, que hauria de tornar amb penes i treballs. Per estalviar va fer treure l’alarma, però això també va ser difícil, perquè la companyia es feia el suec. En Biel del bar Mañanas va contar la història d’en Toni a la seva clientela, afegint-hi els detalls que li venia de gust inventar en cada ocasió (que en Toni es drogava, que jugava, que havia intentat ficar-se dins el submon del joc il·legal), sense oblidar-se mai d’afegir que en Toni era un desgraciat i un pobre d’esperit.