Societat 15/09/2024

Alberta Giménez, una monja feminista?

Fou una avançada al seu temps en la formació de les dones, si bé va estar supeditada a la religió i al marc social propi de l’època

6 min
Retrat d'Alberta Giménez.

PalmaLa imatge que tenim d’Alberta Giménez és essencialment la d’una religiosa, fundadora d’un orde dedicat a l’ensenyament, que actualment regeix a Mallorca un dels col·legis concertats, conservadors i elitistes més coneguts i un centre universitari. Però Alberta Giménez va ser, també, una dona avançada al seu temps, que va contribuir decisivament a l’educació femenina, apostant per les innovacions pedagògiques; fins al punt de poder demanar-nos si no va ser, a la seva manera, feminista, si bé sempre supeditada a les seves creences religioses i als condicionants socials de l’època. Ens acostam a la seva personalitat i trajectòria quan es compleixen 150 anys de la constitució de les Religioses de la Puresa, el 19 de setembre del 1874, i ho feim seguint, sobretot, l’exhaustiva biografia de Margarita Juan, els estudis de l’educadora i teòloga Julia Violero i de l’historiador Pere Fullana.

Els abundantíssims testimonis recollits per Juan retraten la mare Alberta amb una intel·ligència extraordinària i nítida capacitat de lideratge, molt culta, bona persona i amb sentit de l’humor. La seva entrada en religió no es va produir fins que ja vorejava els quaranta. Abans, havia estat casada i fou mare de quatre fills, tres dels quals moriren de petits i el quart a només 41 anys. També el seu marit havia mort molt jove. És més que probable que aquestes tragèdies personals li quedassin marcades i d’aquí vingués el tracte maternal cap a les seves alumnes.

Ella mateixa va rebre una bona formació intel·lectual, per voluntat de son pare, el militar aragonès Alberto Giménez, un decidit partidari que les dones tinguessin accés a l’educació. L’havien destinat a Mallorca, on es va casar amb Apol·lònia Adrover, de Felanitx. Va néixer el 6 d’agost del 1837 a Pollença, i ho va fer com a Gaietana Alberta, si bé ella va fer servir sempre el segon nom i celebrava l’aniversari l’endemà, 7 d’agost, data del seu bateig. En funció de les successives destinacions del pare, va passar la infància a escenaris com Ciutadella i Barcelona, fins a establir-se a Palma.

Seria decisiva en la seva biografia la presència, al mateix edifici del carrer de Brondo on vivien, del jove mestre Francesc Civera, que hi tenia instal·lada la seva escola: entre els alumnes, s’hi trobava el futur escriptor i mestre d’obres Bartomeu Ferrà. Matemàtic, pedagog, professor de francès, Civera es va fer càrrec, també, de l’educació de la veïna. Alberta es va treure el títol elemental de mestra, amb qualificació d’excel·lent. Més tard aconseguiria també el títol superior. Era el moment en què es generava una nova concepció de l’ensenyament públic, d’acord amb la llei Moyano del 1857.

Un premi a Chicago

Entre mestre i alumna va sorgir alguna cosa més que una bona amistat. El 1860 es casaren. I ella va obrir també el seu propi col·legi per a dones, tasca que havia de compaginar amb la de mestressa de casa. Mirar per un forat i assistir a les seves converses devia ser prou interessant: tots dos degueren compartir l’interès per les innovacions educatives. Francesc va publicar un manual d’aritmètica que es va adoptar com a llibre de text per la majoria dels col·legis de l’Arxipèlag. Ella va opositar a una plaça a l’ensenyament públic, però va quedar empatada amb una altra candidata i no la va treure per només un vot de desempat. Els tres primers fills moriren de petits. Francesc emmalaltí i també va morir, el 1869.

Només vuit mesos més tard, el març del 1870, es va produir un fet que va canviar per sempre la vida de la jove vídua. El col·legi de la Puresa, a Palma, creat per a l’educació de les dones, el 1809, per Maria Arbona i Maria Ferrer –mare i filla–, amb el suport del bisbe il·lustrat Bernat Nadal, es trobava en franca decadència. El llavors bisbe Miquel Salvà, el canonge Tomàs Rul·lan i el batle republicà Rafel Manera demanaren a Alberta si es volia fer càrrec de tornar la Puresa als seus bons temps. I ella, després de rumiar-s’ho, ho va acceptar.

Aquí és on, quatre anys després, Giménez va segellar la seva vocació eclesiàstica, amb una comunitat de germanes mestres. Es va gestar l’estiu del 1874, a Valldemossa, i es va constituir el 19 de setembre següent. Prengueren el nom del col·legi: Religioses de la Puresa. Giménez en fou la superiora fins a la seva renúncia, el 1916, quan s’acostava a vuitanta anys i perdia la vista.

Antic col·legi de la Puresa, a Palma.

A la Puresa, la nova directora va posar en marxa un bon grapat d’iniciatives innovadores, entre les quals un gimnàs, amb els aparells corresponents, i un museu de ciències naturals, abans que aquestes infraestructures fossin establertes per la legislació; a més d’una col·lecció de pesos i mesures decimals i col·leccions de gravats de fauna i flora de Mallorca. S’hi organitzaven exposicions amb treballs de les alumnes: és veritat que molts d’ells eren brodats “primorosos”, com li agradava dir a la premsa de l’època, però també és cert que obtingueren premis a Barcelona i a Chicago. Fins i tot el diari La Unión Republicana elogiava la seva feina al cap del col·legi. Era, segons Fullana, “un projecte educatiu liberal”.

Giménez considerava que el material educatiu més eficaç era aquell en la preparació del qual intervinguessin tant alumnes com mestres. Ella mateixa ensenyava les al·lotes a jugar a escacs i els va donar a conèixer dos nous invents: el cinema i el fonògraf, que semblava que tenien molt de futur. Va enviar monges joves a França per aprendre l’idioma. Hi destacaren també els recitals literaris i musicals i les representacions teatrals. La superiora escrivia algunes de les comèdies que posaven en escena, tant en català com en castellà. També va escriure poesies. En una d’elles es demanava: “Per qu’escrig en mallorquí, / si me costa pena tanta?”. I ella mateixa es responia: perquè s’havia sentit humiliada per fer-ho en castellà.

Les pobres no necessiten geometria

Ara bé, tampoc no hem de demanar la lluna en un cove, pel que fa a modernitat. El reglament del col·legi de la Puresa establia que no es permetien, a les alumnes, “més llibres que els de text i els de devoció”. La prioritat, per a Giménez, era l’educació religiosa. El diari conservador El Áncora subratllava que a la Puresa no es feien servir “innovacions perilloses”, que anau a saber a què es referien.

En consonància amb l’arrelat centralisme de l’època, a les alumnes se’ls transmetia l’amor a la pàtria –espanyola, és clar–, que era un ideal essencial per a la superiora. Segons el testimoni d’una alumna, els hauria ensenyat el respecte cap als governants: “Són els representants de Déu a la Terra i se’ls ha d’obeir” –alguns dels nostres polítics ben segur que estarien encantats de la vida amb aquesta afirmació. En una societat manifestament classista, Giménez entenia que les nines pobres que estudiaven gratuïtament a la Puresa no necessitaven dedicar temps a la geometria, la geografia i la història: bastava amb una educació elemental, per poder guanyar-se la vida. És clar que valia més això que res.

El 1872, Alberta Giménez havia acceptat un segon repte: la direcció de l’Escola Normal per a la formació de professores. El 1859 ja s’havia establert per part del govern de Madrid que se n’havia de crear una a cada capital de província, però ja se sap que a les Illes no frissam per a aquestes coses. La nova escola es va instal·lar al mateix edifici de la Puresa i la pràctica totalitat del claustre eren homes, que es veien, així, dirigits per una dona, un cas ben insòlit aleshores. Tanmateix, es feia respectar: un professor afirmava que “quan parla Dona Alberta, tots hem de callar”.

La història de l’Escola Normal fou una llarga successió d’entrebancs i, certament, una part de l’opinió pública no veia amb bons ulls que la formació de les futures mestres fos comandada per una religiosa. Així i tot, fins al 1912, quan l’Escola Normal va passar a mans de l’Estat, en aquella institució es formaren 3.150 professores. Per cert, amb algunes beques atorgades per la Diputació, per aconseguir que quedassin cobertes les places d’Eivissa, ja que ningú no les volia –i aleshores no devia ser pel preu del lloguer, com passa ara.

Alberta Giménez va morir el 21 de desembre del 1922, i aviat proliferarien els relats de suposats miracles que s’haurien produït gràcies a la seva intercessió. Però aquesta, la sobrenatural, ja no és la nostra jurisdicció. Un diputat a Corts per Mallorca havia elogiat, d’ella, el talent, la cultura, els coneixements pedagògics i l’habilitat social. Només li trobava un defecte: que era “profundament religiosa”. Però aquest és un tret sense el qual no hauria estat ella.

La resistència a la coeducació

Per al sociòleg i professor d’Educació Lluís Ballester, en el context dels canvis socials, polítics i econòmics viscuts a Mallorca, Alberta Giménez “emergeix com una figura clau en la transformació educativa de l’illa, oferint formació de qualitat sobretot per a les classes mitjanes i els sectors cristians de les elits de Mallorca, tant en el nivell obligatori com en el postobligatori i, més recentment, al nivell universitari. No és una casualitat la coincidència del seu centre de referència amb el col·legi La Salle a Palma, primer a les Avingudes i després a Son Rapinya”, com a dos puntals de l’ensenyament dels ordes religiosos.

Ballester en destaca, com a característica de la Puresa, “la influència de la pedagogia moderna de final del segle XIX i principi del segle XX” en “la formació del professorat” i “la implicació de les famílies”, si bé “sense perdre el referent cristià: en els valors i l’ètica, però també en la resistència a la coeducació” d’al·lots i al·lotes. En els temps més recents, detecta una “voluntat clara d’adaptació al procés democràtic, per convicció, però també perquè la concertació, amb l’Administració autonòmica, permet mantenir les grans dimensions dels centres, sense problemes de finançament”. 

El col·legi Mare Alberta de Palma no ha estat exempt de qualque polèmica relacionada amb els continguts de les seves classes. El 2009, el pare d’una alumna va denunciar que, a l’assignatura de Religió, s’havia afirmat que l’homosexualitat era una malaltia psicològica i que es podia curar amb un tractament. Per aquesta raó, l’associació pels drets del col·lectiu LGTBIQ+ Ben Amics va incloure aquest centre d’ensenyament entre els candidats al seu ‘antipremi’ Dimoni Rosa, destinat a persones o institucions considerades com a poc favorables al respecte a totes les opcions sexuals.

stats