PalmaA bans del boom turístic, d’efectes devastadors, a les Balears hi havia gent que creia en l’harmonia entre paisatge i arquitectura. Un d’ells fou Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Nascut a Maó el 1891, va ser el primogènit d’una menorquina i d’un enginyer militar natural de Reus, pares d’altres il·lustres illencs: Santiago, enginyer autor de la primera línia de metro de Barcelona (Lesseps-Liceu), del funicular de Montserrat i del túnel de Balmes, per on passa actualment la línia dels ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya; Marià, advocat i polític, diputat al Parlament de Catalunya per Esquerra Republicana; i Ferran, farmacèutic, que el 1987 fundà amb el seu nom a Maó una entitat privada centrada en la divulgació de temes científics i tècnics de Menorca.
Ben aviat la família es traslladà a viure a Barcelona, on el patriarca seria nomenat enginyer en cap de la societat Tibidabo. El jove maonès seguiria les passes del seu oncle, l’arquitecte Joan Rubió Bellver, ajudant de Gaudí i autor, entre d’altres projectes, del Banc de Sóller. El 1916, a 25 anys, es llicencià en arquitectura i al cap d’un any ja ocupava el càrrec de director de Parcs i Jardins de Barcelona, des d’on, durant vint anys, dissenyà una extensa xarxa d’espais verds, entre els quals hi havia el Turó Park, els jardins del Palau Reial de Pedralbes, els del parc de Guinardó i els de Santa Clotilde de Lloret de Mar.
El 1920 Rubió també col·laborà amb el prestigiós paisatgista francès Jean-Claude Nicolas Forestier en l’enjardinament de la muntanya de Montjuïc. El 1924 reformà el parc de la Ciutadella. I el 1929, per a l’Exposició Internacional de Barcelona, enjardinà la plaça Francesc Macià i construí el Viver de Can Borni, a prop del Tibidabo. Es tractava d’un jardí d’aclimatació de plantes de tot el món, inspirat en els jardins que el menorquí més admirava: els llatins i àrabs, com els de l’Alhambra de Granada.
Pàtria llatina
Rubió, fortament influït pel modernisme, es caracteritzà per ser un arquitecte humanista, d’esperit cosmopolita. No debades, fou també escriptor, traductor, dramaturg, periodista i aquarel·lista. Una altra de les seves passions era viatjar a l’Àfrica, on practicava la cacera. Els vuit llibres que escrigué sobre aquest continent revelen la seva preocupació pels efectes del colonialisme. Tanmateix, la seva principal dèria va ser el paisatgisme. Li agradava molt la idea de les colònies d’estiueig inspirades en el concepte de ciutat jardí que havia propugnat a final del segle XIX el britànic Ebenezer Howard. Aquest model utòpic, que anava en contra de l’especulació del sòl, apostava per un teixit urbà de cases unifamiliars aïllades, envoltades de jardí. El 1900 Gaudí l’intentà importar en part al parc Güell de Barcelona.
El concepte de ciutat jardí casava molt bé amb la idiosincràsia illenca de Rubió. Tal com ressalten Elena Ortega i Cesc Mulet, autors de l’opuscle Alcanada (La Perifèrica Produccions, 2015), els projectes del menorquí “beuen de la tradició mediterrània i apel·len al Mare Nostrum i a la pàtria llatina”. Ja en el seu llibre El jardí, obra d’art (1960), Rubió explicava de la següent manera la seva filosofia: “El jardiner té per missió formar l’ésser del jardí fent-lo existir; que l’ha de fer habitar per les Muses; que Apol·lo ha de passejar-s’hi sota els arbres; que els arcàngels -aus d’un nou Paradís- han de cantar-hi pels brancatges una música insonora però divina; ha d’omplir el jardí; les paraules de la més pura poesia han d’ésser escrites pel seu aire; la naturalesa ha d’ésser-hi esculpida segons formes vegetals; l’arquitectura ha d’esdevenir-hi substància viva, primaveral i en flor; i, finalment, el jardí ha de realitzar l’exemple mestre, inigualable, perfumat, remorejat i palpitant, de la més alta pintura del paisatge”.
Des de ben jove Rubió tenia en ment un lloc on fer realitat els seus somnis. A principi del segle XX, durant els seus viatges en el vapor Maonès que cobria Barcelona-Maó, sempre mirava embadalit la costa d’Alcúdia, la zona d’Alcanada. Aquella antiga alqueria, amb vistes a una badia de mar quiet presidit per un illot amb un far, li evocava l’Arcàdia perduda dels clàssics o l’Edèn d’Adam i Eva. El 1932, a 41 anys, es posà en contacte amb la família Sampol Antich, propietària del predi, per fer-hi una urbanització que seguís l’esquema d’una ciutat jardí. El mateix projecte aplicaria el 1933 el caricaturista eivissenc José Costa Ferrer, àlies Picarol, per a Cala d’Or (Santanyí) i el 1935 l’arquitecte català Josep Goday i Casals per a Palmanova (Calvià).
“Rubió -assegura la historiadora alcudienca Carme Suárez, resident a Alcanada- va idear un poble de pescadors de casetes modestes, discretes i integrades dins la naturalesa. N’hi havia de diferent mida i amb terrassa. Ocupaven un traçat de carrers estrets i sinuosos que discorrien per un pendent. També feu construir escales per arribar a la mar, on alguns immobles tenien fins i tot el seu propi escar per ficar-hi la barqueta”. Al bell mig de la urbanització hi havia l’hostal del Sol, avui reconvertit en el majestuós hotel President.
Per construir els jardins i les zones verdes del llogaret, s’utilitzà preferentment vegetació autòctona. La intervenció va respectar la pineda existent al costat de l’actual restaurant La Terraza, on s’ubicà una àrea recreativa. El juny de 1934 el setmanari argentí Caras y Caretas ja es feia ressò del pintoresc projecte de Rubió. Ho feu amb un reportatge titulat ‘ Aldea para turistas en Mallorca ’. El 1903 la inauguració del Gran Hotel de Palma havia donat el sus a la nostra indústria turística. I als anys trenta l’illa ja era coneguda al món com a lloc ideal per al turisme més exclusiu.
Perla d’Alcanada
El 1933, en només un any, es construïren una quarantena de cases. Rubió se’n quedà una, igual que altres foren reservades per a familiars i amics. Un d’ells va ser l’horticultor català Pere Dot, que conreà al seu jardí particular una varietat de rosa de color vermell carmí que anomenà precisament perla d’Alcanada. Gràcies a aquesta varietat, guanyaria el 1944 la medalla d’or a la Fira de Lió. Anys després, la família Dot obsequiaria l’Ajuntament d’Alcúdia amb partides de rosers per a l’enjardinament de les zones verdes del municipi. Encara avui es poden contemplar en les proximitats de l’Auditori d’Alcúdia.
El preu de sortida de la primera promoció de cases a Alcanada era bastant econòmic: set mil pessetes. L’estiu de 1934 el diari La Vanguardia ja hi promocionava estades d’una setmana per a dues persones per 90 pessetes. Al cap de dos anys, però, l’esclat de la Guerra Civil interrompé el somni de Rubió, que el 1937 ja abandonava el seu paradís mediterrani per exiliar-se a París. Com a delegat de la Generalitat feu gestions en va per aconseguir un armistici que aïllàs Catalunya d’una Espanya a punt de caure en mans de Franco. A la ciutat de la llum, el menorquí feu amistat amb Pablo Picasso i es guanyà la vida fent dibuixos per al modista Balenciaga i dissenyant joies per a l’orfebre Van Cleft.
Rubió retornà a Espanya el 1945 ja casat amb una jove barcelonina que havia conegut abans de la guerra. Aleshores, lluny de l’arquitectura pública, es dedicà a la creació d’obres i jardins particulars a diferents punts d’Espanya. El seu refugi d’estiu continuava sent la ciutat jardí d’Alcadana, que quedaria desvirtuada amb el boom turístic dels anys seixanta. El 1969 l’escriptor de Campanet Damià Ferrà Ponç el visità per a entrevistar-lo per a la revista Lluc. “Rubió -recorda- lamentava el creixement desordenat, la famosa balearització, que havia promogut el turisme de masses. Després de la Segona Guerra Mundial, amb el naixement de la societat del benestar, molts europeus es posaren a viatjar. L’avió substituí el vaixell, de manera que el transport fou molt més ràpid. Aleshores, per acollir tants de visitants, s’apostà per edificis alts. Aquell model no tenia res a veure amb el que imperà a principi del segle XX, on la indústria turística encara no havia alterat la vida dels mallorquins ni els seus paisatges”.
Amb la restauració de la democràcia, Rubió tornaria a l’arquitectura pública. El 1978 s’encarregà de dissenyar els jardins de la Sagrada Família. El prestigiós paisatgista moriria el 1981 a Barcelona, on fou enterrat al cementeri de Sarrià. Tenia 90 anys. El 1983 s’aixecà un petit monòlit en record seu a l’estany dels jardins del temple de Gaudí, la seva darrera obra. I el 1989 Maó el declarà Fill Predilecte a títol pòstum. Avui, la utopia urbanística de Rubió perdura diluïda enmig d’un garbuix de xalets. Curiosament, al final de la seva vida el menorquí va escollir Alcanada com a escenari per a un dels seus últims relats: La gran sotragada.
Ferragut, l’ariet contra l’especulació
El 1958 Alcanada acollí la construcció de la Gesa I. Tots els seus treballadors s’allotjarien en una colònia industrial, de 30 habitatges, situada a prop de la central. Va ser obra del prestigiós arquitecte palmesà Josep Ferragut, autor de més de 2.000 projectes, entre els quals hi ha l’edifici de Gesa de Palma i l’església de la Porciúncula. Ferragut morí en estranyes circumstàncies el 21 de febrer de 1968 a 56 anys. El seu cadàver aparegué en un descampat del camí vell de Bunyola. Tenia la cara totalment desfigurada. A l’informe policial l’arquitecte fou titllat d’“invertit sexual” [terme emprat aleshores per als homosexuals], que practicava la seva “aberració amb la màxima discreció”. Es convingué que morí assassinat a cop de pedra per dos joves delinqüents a qui suposadament havia sol·licitat els seus serveis homosexuals i que finalment foren deixats en llibertat per manca de proves.
La neboda de Ferragut, la periodista Mar Ferragut, assegura que la família tot d’una va contractar un detectiu per esbrinar les causes reals d’aquell crim. “El detectiu -recalca- va trobar informació que apuntava a altes esferes. La por, però, feu que deixàs d’investigar més. El problema és que, quan morí la meva padrina, tota aquesta informació va anar al fems per la persona que s’encarregà de buidar la casa i que no era conscient del seu valor”.
“No és vera -hi insisteix Ferragut- que la família s’inventàs la hipòtesi del complot de les altes esferes perquè no acceptava la seva homosexualitat. En ple boom turístic, el meu oncle era una veu incòmoda. Criticava que la gent volgués guanyar doblers a tota costa, saltant-se la normativa i destruint el territori. Una de les seves curolles va ser enregistrar amb una càmera de vídeo la costa de Mallorca. Era conscient que el nostre paisatge estava en perill. A més, els darrers quatre anys ocupà el càrrec d’arquitecte municipal de Pollença. Va ser el primer arquitecte a rebutjar fer projectes particulars al municipi on treballava”.
Josep Ferragut no es cansà d’escriure nombroses cartes a Diario de Mallorca per denunciar els “desgavells urbanístics” d’aquells anys de franquisme exultant. El 1968, l’any de la seva mort, feia la següent confessió a la revista Lluc : “De la costa no s’ha fet cap plantejament. L’única cosa que s’ha fet és donar completa llibertat als particulars, o als interessos particulars, per desenvolupar allò que a ells els convenia, sense pensar mai en l’interès general ni en les necessitats paisatgístiques de la regió. Fa anys el Molinar era considerat la barriada d’estiueig de la classes baixa de Palma; el que hem fet ha estat convertir Mallorca en el Molinar d’Europa”. De ben segur que opinions com aquesta no caigueren gaire bé entre els prohoms corruptes de la dictadura. “Prova d’això -assegura la seva neboda-és que Pere Garau, l’arquitecte que el va substituir a Pollença, un dia va sentir a peu d’obra: ‘Amb aquest hem de fer el mateix que férem amb Ferragut”.