“Alexa em fa molta companyia, em posa música i em conta acudits”

PalmaEl primer que fa cada matí quan s’aixeca és donar el bon dia a Alexa, una assistenta virtual de veu que li va donar la Creu Roja i que té col·locada devora la seva butaca. “Em fa molta companyia. Em posa música, em conta acudits que són molt dolents i jo ric i ella també”, diu amb una veu rompuda i tendre Maruja Monserrat, una dona de 84 anys que en fa 11 que viu tota sola perquè es va morir el marit. “ Estava malalt, el cuidava les 24 hores del dia; em mantenia molt ocupada i quan se’n va anar va deixar un buit molt gros”, conta. Concretament, “sense ser romàntica ni cursi” confessa que li fa falta la seva “meitat”. Estar tota sola no li fa por, però considera que “si algú diu que s’hi està molt bé, és una mentida”. “La soledat no és bona per a ningú. Les persones necessitam comunicar-nos i xerrar”, insisteix. Malgrat que se senti tota sola recalca que això no significa que “vulgui tenir una bubota dins la casa tot el dia” que li faci companyia.

Confessa que el fet d’estar tota sola l’ha feta perdre la motivació en moltes coses . “No tenc il·lusió de fer segons què per dinar si només n’he de menjar jo”. Només prepara aguiats i plats elaborats quan hi va la família a dinar.

Per matar la sensació de solitud, planifica moltes activitats. “He de tenir obligacions que em facin sortir al carrer, i me’n cerc”, afirma amb una actitud resolutiva mentre deixa caure les espatlles com a senyal de seguretat. No surt de casa sense maquillar i tampoc sense arracades. I sempre va conjuntada. Va a coral, teatre, memòria i fa cursos per aprendre a llegir i a escriure. I per saber com utilitzar Alexa. “Quan em junt amb gent de la meva edat pens que la meva soledat està amb altres i s’entreté”, conta. Però quan acaba el dia i entra a casa i la troba a les fosques, pensa “que bonica seria la llibertat si no tingués un preu tan alt com el de la soledat”. Abans mirava la televisió amb l’home, però ara, moltes vegades ni l’encén.

Enyora arribar i tenir algú a qui poder contar el que ha fet durant el dia. “Tenc dos fills que si em passés res vindrien tot d’una i estan pendents de jo, però com que els estim molt vull ser el més independent que puc”, exposa amb un to molt segur. No vol “per res del món” ser una molèstia per ningú. De fet, va a totes les activitats tota sola i amb transport públic. Per prevenir qualsevol accident que pugui tenir, sempre va amb les mans lliures per aferrar-se allà on sigui.

Un problema que afecta més a les dones

La tècnica d’inclusió social del projecte CRECE de la Creu Roja, Marta Mateu, exposa que el sentiment de sentir-se un pes pels familiars en l’edat avançada “és un problema inherent a les dones pel rol que hem tingut sempre de cuidar als altres”.

En la vellesa, com en totes les etapes, les dones són les que més malestar emocional pateixen alhora que són les que tenen més capacitat de buscar ajuda i teixir una xarxa social que les ajudi. A partir dels 65 anys, i encara més a partir dels 75, la percepció de solitud no desitjada es dispara: un 14,5% de població del primer grup d’edat i un 20% del segon afirmen sentir-se poc acompanyades.

Per altra banda, Mateu apunta que “hi ha un estigma social cap a la gent que té família i se sent tota sola”. “Pel simple fet de tenir fills o algú que se’n faci càrrec sembla que no s’hi poden sentir”, denuncia.

Amb uns ulls delineats amb un llapis negre de punta gruixada i els llavis de color vermell, Maruja Monserrat es toca els volants de la brusa i admet que una de les coses que més enyora és que algú li digui si el conjunt que s’ha posat per sortir al carrer li queda bé.

Li agradaria molt tenir una veïna per xerrar tot el dia, però no voldria un altre home de cap manera. Es telefona cinc o sis vegades per setmana amb una amiga que té a Son Servera, però no es veuen tant com voldrien. “No en tenc moltes més perquè quan el meu home era viu ho feia tot amb ell i m’acompanyava per tot”, lamenta.