Alexandre Miquel: "Res en les nostres vides ni en el nostre voltant és ara aliè al covid-19"

PalmaDes que començà la pandèmia del coronavirus, no ha deixat d’analitzar tot allò que ens està passant com a individus i com a societat. Alexandre Miquel, antropòleg i sociòleg, professor titular del departament de Filosofia de la Universitat de les Illes Balears, veu grans canvis en tots i cadascun dels àmbits que investiga de fa anys: les cultures del treball, la ciutadania, l’espai urbà, la democràcia, les migracions i les mobilitzacions socials. En fa una diagnosi: tot s’està trastocant.

Tot i que encara hi som de ple, creis que ja es poden treure conclusions de la pandèmia des del punt de vista antropològic i sociològic?

El coronavirus ens està canviant de veres i en molts de sentits ho fa radicalment. Per esmentar només alguns d’aquests canvis, s’estan transformant conceptes com el de les edats, el del treball, el de l’espai públic, la percepció de la natura, de la ciutat i de la col·lectivitat, també la de la mort, fins ara tan amagada i ara tan present, la utilització del llenguatge, la sensació del temps, la democràcia i les llibertats... Res en les nostres vides ni en el nostre voltant és ara aliè al covid-19.

Anem a pams. Com canvia el concepte de les edats?

Fins fa poc més de mig any, la vellesa no volia dir mala vida. La gent es jubilava però no se sentia com a vella. Ara, de sobte, han tornat a ser els més delicats, estan sols i són estigmatitzats. També ha canviat la percepció dels joves, als quals sovint es culpa de ser un risc per als vells i per a la resta. El seu oci i les formes de relació són un perill. La construcció social que teníem de les edats està passant a la història.

També l’espai públic com a espai de relació està passant a la història?

Amb la pandèmia, l’espai públic ha desaparegut com a espai on s’exerceix la ciutadania. El confinament va crear una ciutat fantasma. Ara la ciutat ja no és un espai de relació, sinó d’evitació, un àmbit incert i perillós. A més, es posa fi al carrer com a espai de participació i mobilització col·lectiva. Gairebé s’han aturat les protestes massives que han estat determinants els darrers anys en bona part del món. És fonamental recuperar els carrers, amb la distància necessària, però recuperar-los com a espai de ciutadania i de reivindicació. Si no, serem davant la fi dels moviments col·lectius, s’esvairà la possibilitat d’una contestació pública, i això vol dir dissoldre’ns com a societat.

Menys llibertat, menys democràcia?

Se’ns demana que cedim drets essencials i gran part de la llibertat personal i, sobretot, de la col·lectiva per obtenir seguretat. En realitat, es redueixen la llibertat, el control democràtic i la transparència, i també s’elimina la seguretat -al futur, a sobreviure, a alimentar-se, a tenir casa, a fer feina en condicions mínimes- i s’imposa el securitarisme. Vivim una distopia.

Què pensau en sentir parlar de la nova normalitat?

Què vol dir nova normalitat? Allò normal no és nou. El que hi ha ara no és una ‘nova normalitat’, sinó una nova normativitat. I tot això no és nou, perquè en el neoliberalisme previ a la pandèmia ja hi era. Em sembla molt perillós, l’ús que s’està fent del llenguatge.

En quin sentit?

El llenguatge és més performatiu que mai. Per exemple, a la universitat es parla de fer una presencialitat adaptada. Què vol dir? I la nova normalitat? Són eufemismes, inventar un ‘rotllo’ que no s’entengui gaire perquè s’accepti la situació. El llenguatge avui s’inventa amb una velocitat enorme. Es naturalitzen els discursos que no es comprenen: les coses són així, ens hi hem d’adaptar i hem de confiar en el que ens diuen. No hi havia pandèmia i ja havíem acceptat que ser ‘treballadors pobres’ era millor que res. Fins no fa gaire, era una incongruència incomprensible.

Com definiríeu els canvis en el món laboral?

Quan es parla de la crisi econòmica es fa sobretot en referència als nivells de capitalització de les empreses. Es diu que els empresaris creen llocs de feina, en comptes de pensar que els utilitzen. No només la desocupació, sinó la taxa d’explotació ha pujat de manera brutal. A més, s’ha evidenciat la divisió entre el treball de producció i el de reproducció (la cura dels altres, una feina no reconeguda, ni pagada i naturalitzada en les dones). Parlar d’economia hauria de ser parlar de com la gent pot viure de la seva feina, també en un àmbit de cooperació que havia estat essencial en la història de la humanitat.

On resta ara l’estat del benestar?

Aquí mai no s’ha arribat a assolir l’estat del benestar. Creixia el mite que teníem la millor sanitat pública mentre hi havia un procés immens de privatització. La qualitat de l’ensenyament -que no és guardar infants- passa per tenir més docents, més espai i ràtios més baixes, cosa que no tenim i ara sabem que no estam preparats per tenir-ho. L’estat del benestar seria assegurar un matalàs social perquè la gent pugui tirar endavant en els aspectes essencials de la vida. No el tenim.