Palma“Quan veig arribar a les nostres costes pasteres plenes d’algerians, pens en el drama a la inversa que hagueren de patir els meus pares”. Ho recorda l’escriptor eivissenc Jean Serra Torres, que acaba de publicar Ponts. Versions poètiques (Nova Editorial Moll), un recull d’onze poetes nord-africans. Serra va néixer a Alger el 1952, dos anys després que hi arribàs el seu pare: “Ell va partir d’Eivissa perquè aquí li feien la vida impossible. Tenia una barberia que li requisaren. Era un republicà que, després de la Guerra Civil, va ser condemnat a vint anys de presó. Al cap de cinc anys i mig, tanmateix, en caure malalt de tuberculosi, el deixaren sortir amb presó domiciliària perquè pogués morir a casa. A casa, però, miraculosament, es recuperà”.
L’esperança en un futur millor impulsà el pare de Serra, de 38 anys, a llançar-se a la mar amb un llaüt clandestí per fer els prop de 300 km que separen les Balears d’Algèria -és la mateixa distància que ens separa amb València. En aquella aventura l’acompanyaven deu persones més: “A l’altura de la Mola, se’ls va espenyar el motor i s’hagueren de posar a remar. En arribar a les costes africanes, tingueren la sort que un vaixell amb bandera francesa els recollí i els dugué fins a Alger. Després de passar una nit per comissaria, aconseguiren ser considerats refugiats polítics”.
Terra promesa
En aquella terra promesa, el pare de Serra començà a treballar per a un barber. Al cap d’un any s’endugué una sorpresa ben agradable: “Sense dir-li res, la meva mare, de 34 anys, sortí al seu encontre en un altre llaüt amb cinc criatures. La més gran tenia tretze anys i la més petita, un any i mig. Ella, tot i ser filla de mariner, tenia pànic a la mar, però podien més les ganes de retrobar-se amb l’home que estimava. Ho feu amb una altra família i dos homes fadrins. En total, eren catorze persones dins el llaüt”.
Un any després de produir-se el reagrupament familiar arribaria el sisè fill, Jean: “Vaig néixer dins un magatzem de vint-i-cinc metres quadrats. Visquérem enmig d’una gran estretor econòmica, però no ens faltà res. Els meus cinc germans i jo vàrem ser escolaritzats gratuïtament. A Algèria, que era colònia francesa des del 1830, l’educació era tan bona com la que s’impartia a la metròpoli”.
El 1954, en fer els dos anys, Serra, de memòria nítida, seria testimoni de l’inici de la Guerra de la Independència, que duraria fins al 1962. Davant les accions del Front d’Alliberament Nacional (FLN), el govern francès va respondre amb terrorisme d’estat a través de l’Organització de l’Exèrcit Secret (OAS): “Des del balcó de casa veia com cada vespre desfilava l’exèrcit gal. Jo no som favorable a cap tipus de violència, però comprenc que els algerians natius, que vivien gairebé esclavitzats, agafassin les armes després que els colonitzadors haguessin rebutjat la seva proposta d’Algèria compartida. Allà els francesos feren autèntiques atrocitats”.
El 1958, enmig d’aquella espiral de violència, la mare de Serra va caure malalta d’anèmia i el seu pare, amb sis fills al seu càrrec, decidí tornar a Eivissa: “Necessitava xarxa familiar”. Ja no tingué por. A través del consolat espanyol, s’assegurà que no li passaria res. “Tornàrem amb un vaixell normal que feia la travessia Alger-Marsella amb una aturada al port de Palma”. Una altra vegada calgué començar de zero: “Va ser molt dur. Pel fet d’haver estat un ‘roig’, en un primer moment al meu pare no li deixaven llogar un habitatge ni obrir una barberia”.
Comiat entre llàgrimes
Qui, a diferència de Serra, hagué de sortir d’Algèria per culpa de la guerra és Pierreta Tauler Perelló. Va néixer el 1954, l’any que començaren els trets. “Els meus pares -assegura- es varen conèixer allà. Ma mare era de Santa Margalida. A desset anys, partí a Alger per retrobar-se amb el meu padrí, que era comerciant. Mon pare, en canvi, era un argentí, fill de mallorquins emigrants. El 1921, de ben petit, tornà amb la família d’Argentina perquè la meva padrina no volia viure allà. Aleshores, com que aquí ja no hi tenien ningú, decidiren instal·lar-se a Alger, on hi havia una colònia important d’illencs”.
La família de Tauler patiria en carn pròpia el foc creuat entre els dos bàndols: “Vivíem en un poblet a quaranta quilòmetres d’Alger. El meu padrí patern era molt amic de Joan March. Administrava una finca, on plantava tabac. El 1956 fou assassinat per un grup de guerrillers àrabs. Tenia 71 anys. Al camp, però, també mataren un germà de ma mare, de trenta anys”. Davant aquest clima tan hostil, el 1961 tocà partir: “Jo tenia set anys. Els meus dos germans i jo vivíem feliços. Ma mare, però, ens tenia prohibit guaitar per la finestra per evitar veure els morts que hi havia al carrer. El dia que marxàrem, la record plorar en acomiadar-se de tots els seus amics”.
Inicialment Tauler s’instal·là amb la seva família al sud de França. Al cap d’un any, però, arran dels problemes d’asma del progenitor, tornaren a fer les maletes cap a Mallorca: “Aquí millorà. Eren els anys del boom turístic i el meu pare decidí guanyar-se la vida fent de conductor d’autobusos. Després es comprà un taxi”. Per a aquesta mallorquina, algeriana de naixement, la memòria familiar no ha estat fàcil de recuperar: “Ma mare mai no ens volgué parlar de la nostra sortida d’Algèria. I mon pare, per respecte a ella, tampoc. Ara no puc fer més que empatitzar amb els algerians que arriben a les Balears en pastera. Si venen aquí és perquè realment allà ho estan passant malament. A través de les pantalles dels seus mòbils veuen l’opulència d’Europa”.
El barber de Camus
Un altre mallorquí que visqué de prop la Guerra de la Independència és Antoni Adrover Bibiloni. Va néixer a Alger el 1941. El seu pare, natural de Llubí, s’hi instal·là el 1928, a 24 anys. “Partí -diu- amb un vaixell normal. Aquí no es moria de fam, però no feia llarg. Allà va conèixer ma mare. Ella era de Palma i, quan tenia catorze anys, també hi anà a viure amb els seus pares per poder prosperar”. A Alger el pare d’Adrover obrí una barberia, que tingué una clientela selecta, entre la qual hi havia l’escriptor Albert Camus. El fill del barber anà al mateix Liceu on es formà aquell il·lustre net d’emigrants menorquins, nascut el 1913 i que el 1957 guanyaria el premi Nobel de literatura: “Al menjador, m’asseia a la taula on ell, amb un navalla, va deixar inscrites seves inicials: A. C.”.
Camus, que feu una crida sense èxit a la treva civil, morí en un accident de trànsit el 1960, dos anys abans de la fi del conflicte. El 1962 Adrover marxà a França per ingressar a una acadèmia militar. Tingué sort: “Faltaven tres setmanes perquè s’acabàs la guerra i la FLN em vingué a cercar a casa, però ma mare els digué que ja havia partit. Als meus pares no els feren res. S’hi quedaren un any més per poder vendre tot els productes cosmètics que tenien de la barberia. Després, tornaren cap a Palma i, amb els estalvis que tenien, varen comprar un hotel a Can Pastilla. El 1964 jo també vaig tornar a Mallorca per ajudar-los”.
Ressentiment
La marxa d’Algèria va ser més traumàtica per a George Marco Buils. Nascut a Alger el 1955, ell és la quarta generació d’emigrants menorquins. Tal com ha escrit l’historiador Francesc Rotger a l’ARA Balears, es calcula que a partir del 1830, a causa de la fam, sortiren de Menorca unes nou mil persones en direcció a l’aleshores nova colònia francesa. Aquells “maonesos” (nom genèric de tots els illencs) fundarien la ciutat de Fort-de-l’Eau (actual Bordj El Kiffan).
“La meva padrina paterna -diu Marco-, com jo, ja era de llengua francesa. Només emprava el català quan s’enfadava. El meu pare tenia un taller de mecànica. En acabar la guerra, quan jo tenia set anys, el va vendre i tota la família partírem cap a la metròpoli. El clima de violència era insostenible”. El 8 de juny de 1962, després d’avalar els acords d’Evian, el president de la República, Charles de Gaulle, anunciava la renúncia de França a la seva joia africana.
L’1 de juliol la població algeriana aconseguia per referèndum la independència per una majoria aclaparadora (un 90,7% dels escrutinis). Era la fi de quasi 130 anys de domini colonial. Vuit anys de conflicte es cobraren la vida de mig milió de persones i l’expulsió de molts dels anomenats despectivament pels algerians musulmans com a pieds noirs (literalment, ‘peus negres’, en al·lusió a les soles negres de les botes de l’exèrcit ocupant). El 1991 els pares de Marco tingueren la necessitat de retrobar-se amb les seves arrels: “Decidiren jubilar-se a Menorca. I, al cap d’un any, la meva germana i jo també vinguérem cap aquí”. Aquest menorquí d’adopció reconeix que encara avui arrossega un fort ressentiment: “Ens engegaren al crit d’“o la maleta o el bagul!”. No he tornat a trepitjar Algèria per por. Tenc por que, en veure el meu llinatge en el passaport, algun malintencionat em pugui fer qualque cosa”.
Terra de contrabandistes
La petjada dels illencs a Algèria ha estat resseguida per la guionista Natxa Pomar, autora del documental Algèria, Balears, un viatge d’anada i tornada (Cinètica Produccions, 2015). El 1882 ja n’hi havia 24.970. Dos terços procedien de Menorca. Es dedicaven majoritàriament a tasques agrícoles, entre elles la plantació de tabac. Fins a la Guerra Civil del 1936, el tabac fou precisament el principal producte que arribava a les Illes de contraban, pràctica que consistia a fer entrar de l’exterior productes prohibits, sense pagar els drets de duanes corresponents -no confondre amb l’estraperlo, que és el negoci il·legal de productes intervinguts per l’Estat.
Ja en l’època de la Restauració (1874-1931) Josep Garau, natural de Santa Margalida, era propietari d’una fàbrica de tabac a Alger. El 1904 li sortí un potent competidor del seu mateix poble, Joan March, que n’adquirí una altra a Oran. Garau no trigà a entendre que el millor que podia fer per prosperar era fer-se soci d’en Verga, que a Oran ja tenia negocis amb un altre comerciant mallorquí, Antoni Ques. Tanmateix, aviat les relacions entre ambdós quedaren dinamitades.
El setembre del 1916 apareixia assassinat a València el fill de Garau, Rafel, de 28 anys, l’amant secret de la dona de March. Aleshores totes les mirades estigueren posades en el banquer. Aquest, per distreure l’atenció, maniobrà perquè el seu soci fos acusat d’espionatge a favor de les potències centrals. Tot i quedar absolta, la família Garau veuria com se li complicava el futur. El juny del 1933 dos homes de March es presentaren a Alger per parlar d’uns assumptes amb Francesc Garau, germà de l’altre finat. La reunió s’embrutà i Garau acabà assassinant els seus interlocutors en el que es coneix com el doble crim d’Alger, de gran impacte a França i a Espanya.
Antoni Marimon, professor d’Història Contemporània de la UIB, ha estudiat en nombrosos articles les relacions migratòries entre les Illes i Algèria. “Amb la Guerra Civil -recorda- hi hagué balears vinculats al contraban que aconseguiren refugiar-se a la colònia francesa”. La dura repressió que vingué després motivà altres fugues. El febrer del 1939, poc abans de la rendició de Menorca, cap al nostre país veí del sud també s’hi dirigí un motoveler, el Carmen Picó, amb 77 illencs a bord. “Encara que les autoritats franceses els obligaren a passar a la França metropolitana, alguns -continua Marimon- s’escaparen i tornaren a Algèria, on tingueren el suport de la nombrosa comunitat d’emigrants menorquins”. Ja en la postguerra, Alger també fou la destinació de militants d’esquerra que continuaven amagats o d’altres que, en sortir de la presó, temien més represàlies.