Algues: de pulmó del planeta a arma química

BARCELONAUna persona i una alga semblen coses diferents. I ho són, però en alguns casos no tant com indiquen les aparences. Per exemple (i sense ànim d’ofendre): una alga verda i qui llegeix aquestes línies us assembleu més que una alga verda i una alga bruna. Aquesta constatació, com és natural, no prové del sentit comú sinó d’un dels prodigis del nostre temps: l’anàlisi genètica. Això evidencia, doncs, un fet sorprenent: el món de les algues és tan divers que "el concepte 'alga' no existeix", assegura Enric Ballesteros, investigador del Centre d’Estudis Avançats de Blanes del CSIC. Ballesteros es refereix, evidentment, al fet que no hi ha cap definició científica que sigui capaç d’abastar els tres tipus de grans algues que es coneixen: les verdes, les brunes i les vermelles. Només des del punt de vista de la cultura popular es pot definir una alga com un ésser viu aquàtic que no fa flors i que utilitza la llum solar per fer fotosíntesi i generar la pròpia matèria orgànica a partir dels nutrients de l’entorn.

La importància d’anomenar-se alga

Aquest tipus d’alga que encaixa en l’imaginari popular s’anomena macroalga i és poc rellevant a escala planetària. Com que necessiten llum i la majoria estan fixades en un substrat, només sobreviuen a poca fondària en zones costaneres. Tan sols al mar dels Sargassos, que té la fama immerescuda de ser un cementiri d’antics galions, hi ha macroalgues que suren i viuen lluny de la costa. Les algues que viuen a tot el gruix dels oceans i que, per tant, tenen més influència a escala global són les microalgues o algues microscòpiques, també conegudes com a fitoplàncton, uns organismes que poden fer unes quantes mil·lèsimes de mil·límetre. A part de ser la base de la cadena alimentària dels oceans, el conjunt d’aquests éssers vius és un dels pulmons de la Terra: produeix la meitat de l’oxigen alliberat a l’atmosfera.

Tot i el seu paper modest en l’ecologia planetària, és innegable que les macroalgues tenen una certa rellevància cultural. A més d’haver construït la imatge platònica d’alga, a molts llocs del món constitueixen un aliment diari. Al Mediterrani n’hi ha vora 1.000 espècies, un 5% de totes les que hi ha al món, però no hi ha tradició de menjar-ne. A països asiàtics com les Filipines, en canvi, se’n consumeixen habitualment més de 60 espècies. En els últims anys la globalització de la cuina asiàtica, i especialment de la japonesa, ha fet que les algues es comencin a consumir a Europa. Cal anar-hi amb compte, però. Moltes espècies contenen quantitats elevades de iode i això fa que, per a un europeu, un consum continuat pugui generar en alguns casos problemes a la glàndula tiroides. Els asiàtics, en canvi, fa milers d’anys que han evolucionat mentre s’alimentaven d’algues, de manera que els bacteris dels seus budells estan perfectament adaptats a processar l’excés de iode sense que tingui conseqüències negatives per al cos.

A banda d’aquesta utilitat alimentària, les algues també són una font d’espessidors que s’utilitzen en diverses indústries. Més enllà de l’agar-agar, que es fa servir en l’alta cuina per preparar gelatines calentes, hi ha una sèrie de compostos procedents de les algues que confereixen a les cremes i gels la seva textura. En algunes cremes per a la pell, aquestes substàncies arriben a significar fins al 90% de la composició.

Microalgues de cine

A més de ser uns dels pulmons del planeta, les algues microscòpiques també han tingut secretament els seus minuts de glòria en la història del cel·luloide. L’agost del 1961 un gran estol de baldrigues grises va envair la població californiana de Santa Cruz. La majoria es van precipitar contra les cases i van morir a conseqüència dels impactes. N’hi va haver algunes que fins i tot van picotejar alguns veïns, que van haver de ser atesos a l’hospital. Al cap d’unes hores, els carrers van quedar plens d’ocells morts i seitons regurgitats. Aquest succés va ser seguit amb molta atenció per Alfred Hitchcock, que vivia a la zona, i que casualment treballava en l’adaptació cinematogràfica d’un conte en què uns ocells atacaven un llogaret costaner. De tot allò en va sortir 'The birds', una de les pel·lícules més aterridores del genial director. El més curiós del cas és que no va ser fins el 1991, quan hi va haver un episodi semblant, que es va saber que els ocells havien patit una intoxicació per àcid domoic, una toxina que produeixen algunes algues microscòpiques i que afecta el sistema nerviós. Aquesta toxina es pot acumular progressivament en mol·luscos que s’alimenten de plàncton, com els musclos, en peixos que s’alimenten de mol·luscos i en ocells que s’alimenten de peixos, com les baldrigues grises que van atemorir Santa Cruz en aquella escena de pel·lícula.

Armes químiques

Les proliferacions de microalgues tòxiques també són habituals a les costes gallegues durant l’estiu i la tardor. De fet, tal com indica un refrany popular gallec, "Dende San Bartolomeu (24 d’agost) a San Simón (28 d’octubre) non probelo mexillón". Durant una d’aquestes proliferacions la tardor del 1976, més de 300 persones de Suïssa, França, Itàlia i Espanya van sentir com després de menjar musclos gallecs se’ls entumien els llavis i els dits mentre tenien vòmits, diarrea i els pujava la febre. Desenes dels afectats van haver d’ingressar en un hospital. Les aigües es van fer analitzar a Barcelona, i l’oceanògrafa Marta Estrada hi va descobrir la presència de microalgues que sintetitzaven una substància tòxica coneguda com a saxitoxina, un verí que té efectes paralitzants i que havia sigut estudiat per la CIA com a arma química als anys 60. Des de llavors, es van començar a establir protocols per controlar la qualitat de les aigües i el marisc amb l’objectiu de poder-lo consumir amb la seguretat actual.

"Avui, però, tenim un altre problema, l’alga del gènere 'Ostreopsis', que pot proliferar recobrint les algues dels fons costaners de roca", explica Magda Vila, investigadora de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC. El 2005 a Gènova més de 200 persones que no eren a l’aigua van mostrar símptomes de rinitis, una inflamació de la mucosa nasal que provoca picor i mucositat. S’està investigant si la causa podria ser alguna variant de la palitoxina, una substància tòxica present a l’alga que d’alguna manera s’incorporaria a la brisa marina. Com que una situació semblant s’ha produït algunes vegades a la costa de Llavaneres, Vila confirma que "s’està treballant per detectar i controlar la presència d’aquesta alga a la costa catalana". I és que les algues, siguin macroscòpiques o microscòpiques, no deixen mai de sorprendre’ns, la qual cosa indica que encara són unes grans desconegudes.