Allò que Espanya ens deu

PalmaHa estat parlar d’una fiscalitat singular per a Catalunya i destapar-se la caixa dels trons: tothom ha posat el crit al cel amb aquest “Espanya es trenca” que ja és tot un clàssic. Ningú no ha dit res en el cas de les províncies basques i Navarra, que la tenen des del 1876 –Biscaia i Guipúscoa amb el parèntesi del franquisme, per haver estat fidels a la República. Deu ser que Espanya només es trenca si demanen coses des de la Mediterrània. Ara bé, si existeix un territori que ha estat objecte d’un espoli fiscal sistemàtic al llarg de més de tres segles, aquest ha estat el de les Illes Balears. Ho va ser des dels decrets de Nova Planta de començament del segle XVIII, va continuar amb l’estat liberal i amb el franquisme, i ho ha estat a l’etapa democràtica fins als nostres dies.

Quan va començar aquest espoli? Si hem de fer cas de l’erudit Josep Maria Quadrado, hauria estat ja al segle XIV amb la reincorporació de les Illes a la Corona d’Aragó, després d’un breu període de relativa independència. El seu diagnòstic és demolidor: les Balears es convertiren en una colònia. És cert que, a partir d’aquell moment, haguérem d’aportar recursos a les guerres interminables dels monarques de la casa de Barcelona. Però la clau de la caixa, com diríem ara, la tenien les institucions pròpies. Eren elles que administraven el que s’obtenia dels imposts i aportaven a la Corona allò que els pertocava. Com podeu veure, amb això del ‘finançament singular’ tampoc no hem inventat la pólvora.

Com a la resta de territoris de la Corona d’Aragó, fou la supressió d’aquestes institucions, amb els decrets de Nova Planta, la que es carregà l’autonomia fiscal amb la qual havíem funcionat. Els imposts, fins aleshores de les entitats illenques, ho passaren a ser de la Corona. I, ja que hi eren, se n’hi establiren de nous. Era una nova etapa en què l’Arxipèlag va passar a ser “sucat com una llimona”, en expressió, molt gràfica, de l’investigador Josep Segura.

L’estat centralista liberal del segle XIX va persistir, així, en aquella política. Era un sistema de ‘paga i calla’, perquè els doblers sortien de les Illes, però pràcticament no hi tornaven. Com comenta la historiadora Isabel Peñarrubia, el govern estatal “exigia fortes contribucions a les Illes sense donar cap compensació en serveis, perquè no feia ferrocarrils, ni escoles, ni beneficència, ni carreteres, ni n’ajudava en el manteniment”. Si volíem ensenyament, infraestructures i atenció social, ho havíem de sufragar de les nostres butxaques. Així que ho pagàvem dues vegades: la part que ens hagués tocat del que lliuràvem a l’Estat, i la despesa efectiva, perquè l’Estat no se’n feia càrrec. A on anaven els nostres doblers i quines escoles o carreteres es feien amb ells? Ves a saber.

Un deute fiscal astronòmic

És el que va passar, el 1835, amb la creació de l’Institut Balear. Com recull l’historiador del dret Román Piña, era estatal, però no rebia ni un cèntim de l’Estat. S’havia de finançar amb el pagament de matrícules per part dels alumnes, així que només hi podien accedir els que les podien abonar, i el dèficit –un altre més– l’assumia la Diputació. El súmmum fou quan, el 1874, aquesta li va regalar al govern estatal la fabulosa quantitat de 20.000 duros, en una arrancada patriòtica per contribuir a la guerra contra els carlins; doblers que es varen haver de llevar –eren faves comptades– de l’ensenyament i prestacions socials.

Allò que l’Estat s’enduia de les Balears venia, sobretot, de dues grans fonts de finançament: la contribució, segons la riquesa del tributari –com l’actual IRPF–, i el consum –una cosa així com l’IVA, però molt pitjor, perquè gravava els articles de primera necessitat, així que era especialment odiat pels més humils, que eren la majoria. La injustícia era tan manifesta que se’n feien gloses i codolades, denunciant-ho: “Si és el pobre conrador, / més fermat es troba encara / perquè l’Estat no repara / en torce’l ni empobrir-lo”. Les revoltes contra els imposts i contra els recaptadors, sovint violentes, foren una constant a les Illes al llarg del segle XIX.

Pel que fa a les contribucions, la desorientació de l’Estat sobre l’aportació que li corresponia a les Balears era espectacular: el 1869, el govern estatal havia calculat que ens tocava pagar 8.000 rals. Però les Corts degueren pensar que allò era poca cosa, així que ho apujaren fins als 11.000. Els illencs posaren el crit al cel, i per això es va encarregar a un funcionari exemplar, Casimiro Urech, que redactàs un informe, que efectivament va concloure que “la província es va haver de sotmetre a un extraordinari recàrrec”. Informe que els successius ministres d’Hisenda sembla que no s’hagin llegit.

Per descomptat que, tot i la nostra fama acomodatícia, sorgiren veus contràries a aquell espoli sistemàtic. “Aquí només pagam els plats trencats de la voracitat de Madrid”, deia la revista La Roqueta el 1901. “Madrid no és per a nosaltres sinó un ventrell devorador. De Madrid, sols ens interessa veure de quina manera se’ns menjarà menys i ens deixarà viure més”, afegia.

Cap al 1931, la República feia les primeres passes. Però aquí continuàvem més o manco igual d’explotats. Aleshores, com apunta l’escriptor Josep Maria Quintana, el deute fiscal amb el govern estatal, la diferència entre l’aportat i el rebut, es calculava en uns vuit o nou milions de pessetes. Com que aleshores el pressupost de l’Estat pujava als 3.690 milions, això serien ara, aproximadament, uns 926 milions d’euros dels nostres dies: més o menys el 12% de tot el que es gastarà el Govern de les Illes Balears al llarg d’enguany.

La mariscada i la sopa d’all

Si tot això va passar al llarg de tant de temps a un territori més aviat pobre, que era terra d’emigració, imaginau-vos quan vàrem descobrir que el turisme era un gran invent, i això va començar a donar molts de doblers. Era el 1964, segons relata l’historiador Joan Mas, quan un grup d’empresaris visitaven Franco: el ministre secretari general del Moviment va pronunciar un breu discurs en què assegurava que “Mallorca és la primera vaca, no una de tantes, que alimenta de divises Espanya”. Ara bé: devers aquells anys, quan es va sol·licitar una franquícia per a les Balears per compensar la insularitat, el govern s’hi va negar, perquè “suposaria un tracte de favor o d’excepció per a aquesta província, en contra dels principis d’unitat que inspiren l’estat espanyol”. Es veu que la vaca no s’havia de posar a règim –especial. La dictadura s’avançava, així, amb el mantra “Espanya es trenca” dels nostres dies. Que Àlaba i Navarra, aleshores, sí que tinguessin concert econòmic –i la fama de gaudir de les millors carreteres de l’Estat–, sembla que això no atemptava contra la unitat.

La posada en marxa de l’autonomia, i d’això ja fa més de 40 anys, no va suposar, malauradament, la fi del desequilibri entre el que aportam a l’Estat i el que en rebem. Els successius sistemes de repartiment del ‘pastís’ comú –i ara ens n’espera un altre– han propiciat que, sistemàticament, les Illes ocupassin el darrer lloc, des del 1977 fins al 2007, en finançament autonòmic per habitant, mentre que la seva aportació a les arques de l’Estat se situava en un percentatge descomunal, el 14% del nostre Producte Interior Brut (PIB), és a dir, de tot el que produïm. Per fer-nos una idea, la contribució de Baviera a la caixa federal alemanya rondava el 4%, deu punts menys, que ja són punts.

El llavors senador Pere Sampol va fer un símil ben expressiu: un dinar imaginari amb tots els consellers d’economia del sistema comú, en el qual pagarien en funció de la seva aportació i menjarien segons els doblers que rebien. D’acord amb això, el conseller de les Illes havia d’abonar 1.400 euros, per aquell 14% del PIB; el de Catalunya, 900; el valencià, 600, i així successivament. Ara bé: mentre els representants de les comunitats més afavorides gaudien d’una mariscada, el valencià havia de conformar-se amb un bistec; el català, amb una minestra de verdures; i el nostre, amb una sopa d’all. I si un d’aquests consellers hagués gosat dir que ell també volia marisc, aleshores li haurien caigut damunt els retrets d’“insolidari”.

Ja que se suposava que les Balears eren una comunitat rica –la ‘vaca’ del ministre de Franco–, ho havia de ser, solidària. Tant és així, que va quedar exclosa del Fons de Compensació Interterritorial, fet que havia de beneficiar aquelles autonomies en pitjor situació. Però quan les circumstàncies deixaren de ser tan favorables, vàrem haver de contribuir com si encara ho fossin: ni el creixement desbordat de la població, ni el retrocés en la bonança econòmica modificaren de manera substancial allò que les Illes aportaven a l’Estat.

Calcular, a aquestes alçades, allò que ens deu Espanya, per la diferència entre el que les Illes han enviat a Madrid al llarg de tres segles i el que hem rebut, aniria per llarg. Per descomptat que s’ha de ser solidari, però també és ben cert que la insularitat sempre ens ha suposat una complicació afegida, sense que ens fos compensada fins a temps molt recents. Sampol calculava que, només en els trenta anys que dúiem de sistema autonòmic, cada illenc havia arribat a percebre 1.500 euros menys, cada any, que la resta de ciutadans de l’Estat. Així que agafau la calculadora i endavant.