PalmaDes de febrer l’Executiu popular de Marga Prohens té un informe amb una informació valuosa sobre la Guerra Civil, que fou encarregat pel govern progressista de Francina Armengol. Porta per títol Les Illes Balears i el Valle de los Caídos i encara no ha estat publicat. El seu autor és l’historiador català David Tormo. Forma part de l’equip tècnic que des del juny de 2023 treballa en les primeres tasques d’exhumació del monument franquista situat a 50 quilòmetres de Madrid. Després de vint anys de batalles judicials, s’ha pogut fer realitat la petició d’un grup de familiars de 128 víctimes, la majoria, del bàndol republicà. “Dels 33.847 cossos traslladats al Valle –apunta Tormo–, 107 estan vinculats amb les Illes, la majoria del bàndol rebel. Ja hi ha dues famílies de l’Arxipèlag que han tramitat la recuperació dels cossos dels seus parents”.
La primera exhumació de fosses comunes de la Guerra Civil es produí durant el franquisme. L’1 d’abril de 1940, un any després de la fi de la contesa, el dictador ordenà la construcció del Monumento Nacional del Valle los Caídos, que, arran de la nova Llei de memòria democràtica de 2022, es diu Valle de Cuelgamuros. Excavat a la serra de Guadarrama de l’Escorial, el recinte havia d’acollir “els herois i màrtirs de la Croada”. Eren els que havien mort “per Déu i per Espanya” quan el 18 de juliol de 1936 s’aixecaren contra el govern legítim del Front Popular de la Segona República.
El Valle de los Caídos pretenia superar en majestuositat el Real Monasterio de San Lorenzo del Escorial. Situat a prop de deu quilòmetres, era on descansaven els monarques espanyols d’ençà que el 1563 Felip II el feu construir. El Valle l’emulà amb una basílica i una abadia, que des de 1957 estaria en mans dels benedictins. El conjunt arquitectònic començà sent construït per presos republicans i d’altres tipus i fou acabat per treballadors lliures. Coronant el cim hi hauria una imponent creu, que avui, amb 152,4 metres, és la més gran del món.
El monument s’inaugurà l’1 d’abril de 1959 després de 19 anys d’obres. Un dels primers enterraments més simbòlics va ser el de José Antonio Primo de Rivera, el fundador el 1933 de Falange Española. El 20 de novembre de 1936, a 33 anys, havia estat processat i afusellat a Alacant per la República i el 1939 les seves restes havien estat traslladades a l’Escorial. A partir del 23 de novembre de 1975, tres dies després de morir a 82 anys, Franco també descansaria al Valle sense, però, que ho hagués estipulat al testament. Va ser el president del consell de ministres, Arias Navarro, qui en donà l’ordre per recomanació dels serveis d’intel·ligència de l’exèrcit. Fou així com el Valle acabà convertint-se en el mausoleu d’un dictador que estigué escortat pels seus vassalls.
Rentat d’imatge
El primer llistat de candidats a ser enterrats al Valle no es començà a elaborar fins al 1957, dos anys abans de la seva inauguració. Al cap d’un any arribava la sorpresa: per primera vegada s’especificava que els morts podien ser d’ambdós bàndols, “sense distinció del camp en què varen combatre”. “Al final dels anys 50 –explica Tormo– el franquisme havia començat a entrar a les institucions europees i mundials com l’ONU o l’OCDE. Llavors, de cara a la comunitat internacional, volgué fer un rentat d’imatge, incorporant al Valle víctimes republicanes. D’aquesta manera, es pogué presentar el monument com una manera de fer les paus amb els vençuts”.
L’octubre de 1958 ja es constituïa una comissió de trasllats, presidida per Carrero Blanco, subsecretari de la Presidència. Aleshores els governadors civils comminaren els ajuntaments a recaptar informació sobre les fosses dels seus termes municipals. “A les Balears –diu l’investigador– se’n ressenyaren tres: una a Palma i dues a Menorca, a Ciutadella i es Castell”. El 17 de març de 1959, a dues setmanes de la seva inauguració oficial, ingressaven a les criptes del Valle les primeres caixes amb les restes mortals de combatents i víctimes de la repressió franquista. En total, se n’enterrarien 33.847. “A Cuelgamuros –assegura Tormo– he pogut documentar 107 cossos de persones nascudes o residents a l’Arxipèlag. La xifra, amb tot, podria ser superior. D’aquests 107, només n’hi ha cinc que sortiren de les Illes, concretament de Mallorca. Fou el 10 de març de 1959 per via marítima cap a Barcelona. Arribaren a destinació el 23 de març”.
Trasllats sense autorització
Dos d’aquells cinc cossos corresponien a Juan Donate Franco i el seu fill Juan Ignacio, ambdós militars i nascuts fora de les Illes. El tercer era de José Luis Aguiar Muiños, un mariner gallec que el 5 de març de 1938 morí en l’enfonsament del creuer franquista Baleares a mans de la marina republicana, davant de Cartagena. Els dos restants eren nascuts a les Balears. Es tractava de Maties Salvà Burguera, un mallorquí mort a Eivissa, i Pau Serra Torrens, també mallorquí, que va ser exhumat al Mercadal. “Sobta –destaca l’historiador– que no s’enduguessin cap a Madrid Ramón Franco, que està enterrat al cementeri de Palma”. El germà petit del dictador morí el 28 d’octubre de 1938, a 42 anys, en un accident d’avió prop de Formentor quan es dirigia a bombardejar els molls de València. S’especulà que havia estat víctima d’un sabotatge ordit pel seu propi germà, que no s’acabava de fiar d’ell arran del seu passat republicà.
Els 102 cossos restants relacionats amb les Balears foren traslladats al Valle des de diferents punts de la Península. El 40% ho foren des de cementeris militars vinculats a la batalla de l’Ebre, a Tarragona, que era d’on procedien la majoria dels enterrats al monument franquista. “Tots els identificats –ressenya Tormo– són homes i un 79% corresponen a militars pertanyents a alguna unitat de l’exèrcit rebel. Sobre la resta, no ha estat possible establir la seva condició de civils o militars. La majoria procedeixen de Mallorca”. Una dada crida l’atenció: dels 107 identificats, la meitat disposaven d’autorització dels seus familiars per ser traslladats fins al Valle; de l’altra meitat, aquest punt no s’ha pogut acreditar. “A partir de 1960 –assegura l’investigador– ja deixà de ser obligatori el vistiplau de les famílies en cas que els cadàvers estiguessin identificats. D’aquesta manera, avui hi pot haver gent que no sàpiga que els seus parents són a Madrid”.
Segons Tormo, les famílies tenien dos motius a l’hora d’autoritzar el trasllat dels seus difunts: “N’hi havia que ho feien per afinitat ideològica. Moltes, però, eren de classe treballadora i ho feien per un tema econòmic. Els era molt costós recuperar el cossos dels seus éssers estimats que hi havia escampats per diferents punts del país. La dictadura, en canvi, els ho oferia de franc a canvi de dur-los al seu fastuós monument”.
Paracuellos
El franquisme tingué molt d’interès a tenir al Valle les víctimes de Paracuellos de Jarama i de Torrejón de Ardoz, uns municipis dels afores de Madrid. Era on el novembre de 1936 la rereguarda republicana havia afusellat prop de 2.400 presoners del bàndol ‘nacional’. Aparegué, però, una oposició inesperada. Ho explica la professora de la Universitat de Barcelona Queralt Solé, gran estudiosa de les fosses comunes: “A Paracuellos, els familiars dels morts ja hi tenien un cementeri especial i es negaren a moure’ls”.
El traslladat dels cossos al Valle deixà molt a desitjar. “Franco –apunta la historiadora– no va cuidar ni els seus. No s’utilitzaren fèretres, sinó caixes de fusta, que, un cop al monument, foren amuntegades dins criptes, de manera que els difunts perdien tota individualitat. Tot i que els monjos feien una fitxa de cadascuna, amb el pas del temps moltes caixes, a causa de la humitat, s’han acabat desfent i les restes, mesclant-se. Això fa que avui, dels 33.847 cadàvers, només se n’hagin pogut identificar 12.410”.
El moviment de caixes fins al Valle no s’acabà amb les primeres eleccions democràtiques del juny de 1977. El darrer ingrés oficial es registrà el 3 de juny de 1983. “Arran del cop d’estat del 23 de febrer de 1981 –diu Solé–, hi hagué moltes peticions de trasllat per part familiars de víctimes del bàndol ‘nacional’. Fou com una espècie de reacció ideològica al fracàs de l’aixecament militar. No sabem si aleshores l’Estat es feu càrrec de les despeses. Això és un tema pendent d’estudiar”.
El 24 d’octubre de 2019 les restes de Franco sortiren del Valle de los Caídos per ser conduïdes al cementeri municipal de Mingorrubio - El Pardo, al costat de les de la seva dona Carme Polo, morta el 1988. La mesura arribava després de 42 anys de democràcia a instàncies del govern socialista de Pedro Sánchez. El 24 d’abril de 2023 tocà l’exhumació del líder de Falange José Antonio Primo de Rivera, que fou reubicat al cementeri de San Isidro. Amb la nova Llei de memòria democràtica, aprovada l’octubre de 2022, el rebatiat Valle de Cuelgamuros s’ha obert a un procés de ressignificació. “El recinte –diu Solé– hauria de servir per explicar els prop de 40 anys de dictadura, sense, però, la seva amenaçadora creu ni els monjos”.
Navarra, la pionera
El 1979, dos anys després de les primeres eleccions democràtiques, Navarra tramità la primera petició popular per exhumar víctimes de la Guerra Civil al Valle de los Caídos. Davant el Govern d’UCD d’Adolfo Suárez, el batle socialista del poble de San Adrián, José Antonio Ruiz Amatria, liderà una comissió de familiars per recuperar les restes de 133 paisans republicans afusellats el juliol de 1936. El seu principal contacte fou l’historiador Javier Tusell, aleshores director general de Patrimoni Artístic. L’objectiu s’aconseguí al cap d’un any després d’intenses negociacions i d’haver recaptat donatius.
“El Govern d’UCD -diu la historiadora Queralt Solé- no volgué fer bandera d’aquella exhumació, que quedà com una cosa local. En cap moment es va vendre com un acte de restitució dels vençuts. Els mitjans estatals ni es feren ressò de la notícia”. A partir de 1977, dos anys després de la mort del dictador, ja hi havia hagut altres ciutadans que, amb pics i càvecs, s’animaren a desenterrar els seus motu propio. Això passà sobretot a Andalusia, Extremadura i La Rioja. La revista Interviú feu un seguiment exhaustiu d’unes valentes accions col·lectives que s’erigien en el contrapunt a la llei d’amnistia de 1977, que donà impunitat als botxins encara vius de la Guerra Civil. A La Barraca (La Rioja), l’1 de maig de 1979 s’inaugurà el primer memorial d’Espanya de víctimes del franquisme. Fou gràcies a la insistència de les conegudes ‘mujeres de negro’, les dones, mares i filles de 407 persones assassinades que, en acabar la guerra el 1939, s’encarregaren de custodiar-ne les fosses -la repressió en aquesta comunitat deixà prop de 2.000 morts.
Quan realment s’incrementaren les peticions d’exhumacions de fosses comunes va ser a partir d’octubre de 1998 amb l’arrest domiciliari del dictador xilè Augusto Pinochet durant una visita a Londres. L’ordre la dictà el jutge andalús Baltasar Garzón, que en demanà l’extradició per poder-lo jutjar a Espanya. Al cap de dos anys Pinochet, de 85 anys, seria alliberat per raons humanitàries. “Llavors -assegura Solé- entitats de represaliats del franquisme retragueren a Garzón que no jutjàs també els crims comesos aquí. Ja hi havia hagut molta indignació quan a final dels anys 90 es començaren a recuperar les restes dels soldats franquistes de la División Azul a Rússia”.
L’octubre de l’any 2000 es realitzà a Priaranza del Bierzo (León) la primera exhumació d’una fossa comuna a càrrec d’una associació memorialística. El 2007 el govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero aprovà la primera Llei de memòria històrica. Al cap d’un any Garzón ja admetia a tràmit les denúncies de 22 associacions, la qual cosa li permeté posar-se a investigar les desaparicions del franquisme. Aquella acció, però, provocà les ires dels sectors més conservadors. La persecució contra el jutge s’incrementà el 2009 quan destapà el cas Gürtel, la trama de corrupció del PP. Acusat d’haver prevaricat en la instrucció d’aquest cas, el 2012 Garzón fou inhabilitat pel Tribunal Suprem.