"Als homes agressors no els pots ajudar, has de sortir corrents"

BarcelonaAdherència, despreniment i supervivència. Definides per María Jesús Cala, professora de la Universitat de Sevilla, són tres estratègies que les dones fan servir quan pateixen una situació de violència masclista per conservar i millorar una relació tòxica que les domina i aïlla. Els rols tradicionals de gènere, la idealització de l'amor romàntic, la creença del jo et canviaré, la justificació de comportaments abusius o el sentiment de culpa i vergonya d'aquestes dones s'alien fins que la víctima normalitza la situació o s'hi adapta. 

L'Ana María, que prefereix no donar els seus cognoms, ha passat per les tres tàctiques sense adonar-se'n. Té 65 anys i va créixer en una casa on regia la voluntat del pare, un home que parlava a crits amb la dona. "Estàvem recloses en el nostre cercle petit, però per a mi el meu pare era generós i sempre vaig pensar que era la relació normal d'un matrimoni", explica. Fins i tot quan el seu primer marit la controlava i la humiliava veia tantes similituds amb la seva infància que no li sabia posar el nom de maltractaments, centrada en la criança dels fills i a complaure un home que s'estimava.

Hi va haver un segon marit que també va resultar ser un assetjador i un "envejós" que li va fer la vida impossible i, fins i tot un de tercer, que la va arruïnar econòmicament. Durant anys va arrossegar depressions, ha passat per dos càncers i un ictus i pateix els dolors de la fibromiàlgia, mals que ella atribueix en bona part al seu dolor emocional. Davant de tants estímuls només es deia que potser era ella la que fallava i en cada relació nova es "deixava estimar" fins que tornava a sentir-se petita.

Quan va morir la seva mare, el pare la va substituir per l'Ana María com a diana dels maltractaments. Va ser llavors que va comprendre que els patrons de la violència s'hereten. Un terç de les dones que han patit o han vist maltractaments de nenes tendeixen a "buscar actituds similars" amb les seves parelles, apunta Pilar Balbi, metgessa de família i membre del grup de violència masclista de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC). "Finalment, vaig comprendre que a aquests homes no els pots ajudar, has de sortir corrents perquè són així, no canvien", afirma l'Ana María, que sí que diu, però, que els ha "perdonat" com una "manera d'alliberar-se". 

A la Nancy, tampoc vol aparèixer amb el cognom, la felicitat del matrimoni li va durar un o dos anys, després tot va ser un rosari de crits, males cares, menyspreus i humiliacions "com a ésser humà i com a dona". Nascuda al Perú, va arribar fa 30 anys i aquí es va casar amb un home que sentia "enveja i ràbia" perquè ella guanyava més que ell i era més sociable i emprenedora. Amb totes les seves forces va intentar tirar endavant el matrimoni, intentant canviar actituds per no incomodar-lo, creient que havia de ser per a tota la vida. La "vergonya" que sentia per tot plegat la va fer callar i aguantar, alhora que queia en un "pou". Després de dir prou li va seguir un any de convivència en mig d'un divorci "dur", en què tot el malestar físic i mental es va accentuar fins a fer-li perdre "el GPS intern". 

Amb tot tampoc no es va sentir mai víctima i no va ser fins que en una entrevista a Inserta, l'empresa d'inserció de la Fundació ONCE, li van preguntar si havia patit violència. Identificar-se com a víctima no és fàcil i moltes dones no s'hi veuen reflectides, en aquesta etiqueta, com tampoc els seus maltractadors en la d'agressors. Allò va ser un xoc, però "posar nom" a la violència és el primer pas de la senda de la recuperació, afirma una de les tècniques de l'entitat, Elizabeth García.

En aquest punt l'ajuda d'una amiga, un familiar o una treballadora social són essencials. Sovint aïllades socialment i amb l'autoestima trepitjada, diu l'Ana Maria que les víctimes "no poden pensar" perquè el cervell "es paralitza" i l'energia es concentra en sobreviure. Per això és tan important "una mà estesa", algú que acompanyi les dones, i sobretot que hi hagi més recursos i serveis públics que ofereixin atenció immediata, des d'un habitatge per refugiar-se a una consulta psicològica; en definitiva, una "atenció integral" que vagi des del suport emocional i terapèutic al jurídic (per als judicis penals o de custòdia dels fills) o el laboral, detalla Patrícia Ortuño, directora adjunta d'In Via, que subratlla les dificultats que tenen per "obrir-se emocionalment a teràpia i les dificultats per crear vincles". 

García indica que en aquest acompanyament les dones són les que "marquen el ritme" i fan les demandes del que necessiten en cada moment i, per tant, són itineraris personalitzats perquè siguin elles les que, ben assessorades, tinguin l'última paraula i evitin repetir "el control que exercia el maltractador" amb elles. "Hi ha dones que venen un dia, marxen i no tornen fins a setmanes o mesos després, quan estan preparades", assenyala.

Així que recuperar-se d'un maltractament no és fàcil, coincideixen a dir tant les dones que l'han patit com les expertes. "Però el missatge que vull transmetre és que te'n surts", subratlla l'Ana María, que afegeix: "És lent, però al final et cures". Les dades així ho corroboren: segons la macroenquesta del ministeri d'Igualtat del 2019, el 64% de les dones que han patit algun tipus de violència de la parella actual o de parelles passades no l'han patit en els últims 12 mesos. Sortir de l'espiral de la violència requereix passar per un "procés de reflexió" com passa amb altres "comportaments de dependència", apunta la doctora Babi, ja que "s'ha d'aprendre a desaprendre". Quant de temps cal? Fa de mal dir, però Ortuño apunta a "tres o quatre anys", tot i que insisteix que variarà en funció de molts factors.

El que sí que està clar és que la feina és essencial per a aquestes dones per agafar les regnes de la seva vida. Ortuño explica que moltes no han treballat mai o, a causa dels maltractaments, arrosseguen mesos de baixes laborals i han d'aprendre a fer currículums, reciclar-se i treballar l'autoestima per fer front a processos de selecció. A més, encara hi ha reticències de les empreses a contractar dones supervivents, perquè auguren que hi haurà un absentisme alt o problemes amb el maltractador, assenyala García, que matisa que encara és pitjor quan aquestes dones tenen alguna discapacitat. Inserta té des del 2020 el programa Mujeres en ON per a dones amb més d'un 33% de discapacitat, que en un 30% dels casos ha estat provocada per la violència i en un 60% n'ha agreujat una d'existent. És el cas de l'Ana María i de la Nancy, que han "ressorgit" i tornen a treballar: la primera en una recepció i la segona impulsant una agència de cuidadores de gent gran. "Tinc la cicatriu d'una ferida que ja no sagna ni supura", afirma la Nancy. La recuperació per a l'Ana Maria ha passat per una rehabilitació integral: "Ara m'estimo i torno a ser jo".