Una altra Transició fou possible

PalmaAra ja no se’n recorda ningú, però la Transició podria haver estat molt diferent. Des de poc abans de la mort de Franco, fins a les mateixes portes de les eleccions del 1977, les forces de l’oposició al franquisme plantejaren una alternativa, la ‘ruptura democràtica’, amb iniciatives com la formació d’un govern provisional o un referèndum sobre monarquia o república. Ho recordam quan es compleix mig segle de la formació, a les Illes Balears, de la Junta Democràtica, un intent d’agrupar aquelles formacions, per descomptat encara il·legals, en un organisme comú.

No era la primera vegada que es provava alguna cosa semblant. L’historiador David Ginard assenyala com ja el 1946, just després de la II Guerra Mundial, es va formar a les Illes el Comitè Provincial de l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques (ANFD), que reunia socialistes, comunistes, anarquistes i republicans diversos. El 1956, des de l’exili, el Partit Comunista d’Espanya (PCE) feia una crida a totes les forces opositores, a col·laborar en una ‘reconciliació nacional’, per restablir la democràcia.

No és estrany que fos justament el PCE qui encapçalàs aquesta mena d’iniciatives. Al llarg de tot el franquisme, va ser també a les Balears ‘el Partit’ clandestí per excel·lència, el millor organitzat i amb més presència en els àmbits més diversos, des dels intel·lectuals als obrers. D’altra banda, el PCE no podia anar tot sol enlloc: li pesava massa, no tan sols la demonització de què havia estat objecte pel franquisme, sinó també el seu passat estalinista. “Necessita desesperadament els organismes unitaris”, com diagnosticava el periodista Andreu Ferret.

Una altra formació que va jugar un paper significatiu en aquells intents de cooperació antifranquista fou el Partit Carlí. Els carlins havien format part del bàndol revoltat el 1936, però se’n varen allunyar progressivament. Els darrers anys del franquisme, amb un nou pretendent, Carles Hug de Borbó-Parma, s’acostaren a posicions socialistes i es posicionaren clarament en contra de la dictadura. Segons els periodistes Francisca Vidal i Bartomeu Canyelles, els carlins ja proposaren el 1968 la formació d’un Front Revolucionari de les Illes, juntament amb el PCE, Comissions Obreres (CCOO) i l’organització Dones Democràtiques, però no arribà a consolidar-se.

Un referèndum sobre la monarquia

Només quatre anys més tard, el 1972, aquestes mateixes entitats crearen una nova plataforma unitària. Era la ‘Taula Democràtica de Mallorca’, encara que ‘Mesa’ seria el nom correcte en català. A aquesta ‘taula’ o ‘mesa’ s’hi afegiren Justícia Democràtica, una associació clandestina de jutges, fiscals i secretaris de jutjat, partidària de les llibertats; i Advocats Joves, el mateix però en missers. Tampoc és que fos un prodigi de pluralisme, ja que Comissions, Dones Democràtiques i Justícia Democràtica eren organitzacions clarament vinculades al PCE.

No era fàcil la col·laboració entre les forces opositores. Els moderats desconfiaven dels comunistes. Els partits situats a l’esquerra del PCE se’n referien, despectivament, com a ‘carrillistes’, i no els consideraven comunistes de debò. La qüestió nacional i lingüística tampoc no la tenien clara les forces d’àmbit estatal: per una part de l’esquerra, això del nacionalisme era cosa de burgesos, la qual cosa generava la lògica incomoditat en el nacionalisme d’esquerres.

I, a més, hi havia el fet insular. Com observa Ginard, els vincles entre els grups d’oposició a les diferents Illes no eren gaire forts, a diferència dels que sí que existien amb Catalunya. Per una part de l’esquerra, el model no era tant el PCE de Carrillo com la seva organització al Principat, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), que ja des del mateix nom marcava diferències. I en matèria de col·laboració, el model era l’Assemblea de Catalunya, que s’havia creat ja el 1971, i que sí que fou capaç d’aglutinar, en el si, la pràctica totalitat de les forces que s’oposaven a la dictadura.

El juliol del 1974, la decadència física de Franco era tan patent que es va veure obligat a cedir la prefectura de l’Estat, amb caràcter provisional, al seu hereu i futur rei, el príncep Joan Carles. És el moment que va aprofitar el llavors secretari general del PCE, Santiago Carrillo, per anunciar, a París, la constitució de la Junta Democràtica d’Espanya, que pretenia aglutinar tota l’oposició al franquisme. Apostava per un Govern provisional, que substituís l’encapçalat per Carlos Arias Navarro; una amnistia total per als delictes de caire polític i l’alliberament de tots els empresonats per aquestes causes; la legalització de partits i sindicats; l’establiment de les llibertats democràtiques; “el reconeixement, sota la unitat de l’estat espanyol, de la personalitat política dels pobles català, basc i gallec, i de les comunitats regionals que ho decideixen democràticament”; la realització d’un referèndum, “entre els dotze i els devuit mesos comptats” des de la recuperació de la democràcia, sobre la forma d’Estat –monarquia o república–; i la integració d’Espanya en les comunitats europees. Tot això –llevat del plebiscit– es va dur, en uns pocs anys, a la pràctica. Però, aleshores, era somiar truites. Franco encara era viu, el govern no anava més enllà d’un tímid reformisme i el que plantejava la Junta era un trencament –d’aquí, la ‘ruptura democràtica’– amb la dictadura.

A Mallorca, la Junta Democràtica es va crear el 31 de juliol del 1974, només dos dies després que Carrillo fes pública la iniciativa. L’escriptor Antoni Serra, que ja no militava al PCE, recordava com el convidaren a una reunió en el laboratori d’anàlisi, al carrer de Caro de Palma, de Climent Garau, president de l’Obra Cultural Balear (OCB). Hi eren els carlins Josep M. Bearnès i Felip Villalonga i el metge Manuel Mora, del Partit Socialista Popular (PSP) de Tierno Galván. El misser Antonio García Trevijano hi havia vingut expressament, com a representant de la Junta estatal, per animar-los a formar la de les Illes Balears.

‘Roigs’ amb bates blanques

Climent rememorava que, a la reunió amb García Trevijano, hi eren també Antoni Tarabini, més tard fundador del Partit Socialista de les Illes (PSI), equivalent a l’actual MÉS per Mallorca, i els comunistes Francesca Bosch i Josep Valero. A manera de camuflatge, per si la policia es presentava d’imprevist, es repartiren bates blanques a tots els assistents: si ho demanaven, allò era una reunió preparatòria per a un congrés de Medicina. Degué ser un espectacle digne de veure’s, aquella cimera de l’oposició esquerrana, tota vestida de blanc impol·lut.

A Antoni Serra –deia–, aquella iniciativa no li va fer el pes. Li va semblar “un cavall de Troia”, “una maniobra política del centralisme, més o manco d’esquerra, però centralista al capdavall”. De fet, els nacionalistes d’esquerres, com ell, es referirien al nou organisme com ‘la Kunta’. Quan va demanar a Trevijano quina era la posició de l’Assemblea de Catalunya, i aquest li va assegurar que s’hi havia adherit, aleshores ja ho va tenir clar, perquè el després senador Josep Benet ho havia desmentit, només unes hores abans.

A la Junta Democràtica s’hi afegiren, a més dels que ja eren a la ‘Taula’, l’Organització Comunista d’Espanya-Bandera Roja, el Partit Socialista Popular, el Partit del Treball d’Espanya (PTE) i qualque personalitat independent, com Josep Maria Llompart. Però era una iniciativa del PCE i, per això mateix, ja feia aixecar les celles a la resta dels opositors. El llavors militant comunista Miquel Rosselló reconeix que “fou un error trasplantar de manera mimètica i seguint una consigna vertical un organisme calcat del model estatal”. Potser a les Illes no era viable una assemblea a la catalana, però sí “alguna fórmula que ens singularitzàs de la resta de l’Estat”. El PSOE i la Democràcia Cristiana no hi volgueren participar i crearen, al conjunt de l’Estat, la seva pròpia Plataforma Democràtica.

La persona que es va fer càrrec de servir d’enllaç, amb les direccions de Madrid –clandestina– i de París, fou Manuel Mora. Havia estat militant d’Esquerra Republicana en la seva joventut i ara fou l’impulsor del PSP a les Illes. El 1977 seria elegit senador per Mallorca, en aquest cas pel PSOE. Fou el candidat alternatiu a Jeroni Albertí per presidir l’Assemblea de Parlamentaris i va ‘sonar’ com a possible conseller de Sanitat a la preautonomia, però avui és un dels nostres polítics de la Transició sobre el qual ha caigut un injust oblit.

El març del 1976, els dos organismes unitaris de l’oposició a escala estatal, Junta i Plataforma, decidiren aparcar les seves diferències –que tampoc no eren tantes– i unir-se. Allò fou conegut com a ‘Platajunta’, i a cadascuna de les Illes es va crear un nou organisme, l’assemblea democràtica, per adaptar-se a la nova situació. Però, aquell juliol, l’ara rei emèrit Joan Carles designava un nou president del Govern: Adolfo Suárez. Seria ell qui pilotaria la Transició, i aquesta seria ben diferent –‘reforma’, i no ‘ruptura’– de com aquells opositors al franquisme l’havien somniada.