Les altres ‘Aurores Picornell’

PalmaLa dirigent comunista Aurora Picornell, la ‘Passionària de Mallorca’, s’ha convertit en un dels grans símbols de la repressió femenina durant la Guerra Civil a les Balears. Després d’estar cinc mesos empresonada a Can Sales (Palma), la nit de Reis de 1937 fou afusellada. Tenia 24 anys. L’acompanyaven una jove de Palència, Belarmina González, i les anomenades ‘Roges del Molinar’, les gabellines Catalina Flaquer i les seves filles Antònia i Maria (de les cinc fa un any es pogué identificar el cos de Picornell al cementeri de Son Coletes, a Manacor). A part d’elles, hi hagué més illenques amb el mateix tràgic destí. Una d’elles fou Pilar Sánchez Llabrés Revulla, que també destacà pel seu activisme polític. Com moltes altres, patí una doble repressió per ser dona: la violació i l’assassinat.

Veïna del barri palmesà de la Soledat, Sánchez, de 33 anys, era militant socialista. Es dedicava a vendre queviures en una paradeta de la plaça Major. L’11 març de 1936 exhibí la seva portentosa oratòria a la I Diada de la dona antifeixista, celebrada a la Casa del Poble de Ciutat. Feia pocs dies del triomf del Front Popular a les eleccions generals (a les Illes, la dreta havia tornat a guanyar amb rotunditat). El setmanari Obrero Balear es feu ressò de la seva vehemència: “Exhorta les dones perquè amb la seva futura conducta política netegin la taca que significa Mallorca en el mapa polític nacional. S’estén en encertades consideracions sobre la perniciosa influència de l’Església en la dona, i dels avantatges de l’organització política i sindical”.

Delatada

El 17 de juliol de 1936, quatre mesos després d’aquestes paraules, esclatà la Guerra Civil. Sánchez s’hagué d’amagar a casa de Joan Real, un amic de la Soledat. Al cap d’un dies un grup de falangistes es presentaren de nit a la seva casa i s’emportaren a declarar el marit i els quatre fills. Tots cinc foren apallissats perquè confessassin el parador de Sánchez. Caps d’ells, però, obrí boca. Unes hores més tard, el pare fou enviat a la presó, mentre que la prole pogué tornar amb la resta dels seus familiars.

Passat un temps, la filla petita de la socialista, de deu anys, anà a veure-la al seu amagatall. En una d’aquestes visites, una veïna la delatà. Quan els feixistes foren a cercar-la cap al tard, digué: “A mi em podeu fer el que vulgueu, però els meus fills no me’ls toqueu”. El que passà aquella nit del 18 de setembre de 1936 ho sabem gràcies a dos testimonis que als anys vuitanta recollí l’escriptor Llorenç Capellà, autor de Diccionari vermell (1989). El seu relat és el bessó del documental Totes les causes, l’assassinat d’una dona desconeguda (Quindrop Produccions, 2022).

Sánchez fou traslladada en cotxe fins als voltants del cementeri de Sencelles. Casualment allà hi havia un home de la Soledat vetlant un parent seu. En sentir renou, s’amagà rere una paret. Tot d’una se sorprengué en reconèixer la seva veïna i els quatre homes, també del mateix barri, que la tragueren del cotxe per torturar-la i violar-la. A continuació, li dispararen i fermaren el seu cadàver al parafang del cotxe per arrossegar-lo. Poc després, el deixaren abandonat a la finca de Son Palou. Un altre home que caçava conills presencià la terrible escena.

L’endemà un pastor alertà la Falange de la descoberta del cos de Sánchez, que no pogué ser reconegut a causa del seu estat de descomposició. Acabaria sent enterrat en una fossa comuna del cementeri de Sencelles. Per a la seva identificació, un jutge ordenà posar a les portes del recinte un edicte amb dos bocins de roba de la víctima. Estaven plens de sang i de fang. La filla petita, en ser avisada que la seva mare podria ser allà, hi anà i, en veure la roba, de seguida confirmà les seves pitjors sospites. Sempre guardaria aquells bocins com a record. Joan Real, el veí de la Soledat que encobrí Sánchez, també seria afusellat, però a Porreres.

El 2 d’octubre de 1936, quinze dies després d’aquell esgarrifós assassinat, una altra dona va ser trobada morta a Calvià, en un camí de la possessió de Ses Planes. Era Joana Vaño Morales, de 50 anys, membre de la UGT, també de Palma i del Partit Socialista. L’endemà fou enterrada, despullada, en una fossa comuna del cementeri de Calvià. Al cap de nou dies, el seu marit, Ramon Fuster, era executat a Son Pardo (Palma), i enterrat en una fossa comuna del cementeri de Ciutat. El 2018 Vaño va ser la primera dona que es trobà en una exhumació a les Balears.

Venjança a Manacor

Els feixistes també s’acarnissaren amb la manacorina Gabriela Grimalt Sitjar, una vídua de 59 anys, mare de tres fills. És una de les protagonistes del llibre ‘Víctimes invisibles’ (Tria Assaig, 2011), de l’historiador Antoni Tugores. Grimalt morí l’1 de setembre de 1936 en mans de Joan Llull Andreu, de 30 anys. Ambdós eren veïns a foravila. Dos mesos abans, quan encara no havia esclatat la Guerra Civil, Grimalt havia denunciat Llull per pasturar el seu bestiar per terres de la seva propietat. Sempre ho havia intentat arreglar a les bones, però no hi havia hagut manera. Llull fou sancionat amb una multa de 15 pessetes. Amb el cop militar, no dubtaria a donar suport als falangistes manacorins del Capità Jaume. Sabia que tenia el camí aplanat per a la venjança.

Aquell fatídic 1 de setembre Llull es creuà amb Grimalt, que es dirigia a la seva finca amb una cosina i una filla petita d’aquesta. Les aturà tot d’una i, mentre convidà a marxar les dues acompanyants, amb una arma a la mà, obligà la veïna a dirigir-se cap a una caseta propera. Llavors ningú s’atreví a denunciar Llull. Era, però, un personatge amb molt mala fama entre els seus col·legues. S’havia casat tres vegades i les tres dones havien mort en estranyes circumstàncies. Havia estat denunciat per enverinar una d’elles i també per matar altres veïns que li impedien pasturar tranquil·lament el seu bestiar. Per això, fou empresonat, però ben aviat, per falta de proves, quedà en llibertat.

El novembre de 1953, aprofitant aquells litigis, un dels fills de Grimalt s’animà a denunciar la desaparició de la seva mare produïda desset anys abans. Aleshores Llull fou detingut com a presumpte assassí, juntament amb tres homes més, considerats encobridors. Aquests darrers confessaren que l’1 de setembre de 1936 el manacorí, havent-los encanonat amb la seva escopeta, els havia obligat a cavar un clot per enterrar-hi una dona morta. Finament, Llull fou considerat únic culpable del crim. Un jutge, però, n’ordenà l’absolució perquè el delicte havia prescrit. El botxí de Grimalt morí el 1987, a 81 anys, en una clínica de Palma. El cos d’ella, un cop descobert, fou traslladat a Son Coletes.

Deutes eliminats

Una altra dona que morí fruit d’un ajustament de comptes fou Margalida Jaume Vanrell, de 41 anys, mare de dues nines. Natural de Llubí, amb el seu marit Antoni Alomar Mas s’havia establert a Manacor per obrir-hi una rellotgeria. Ell fou acusat de tenir una ràdio amb la qual suposadament es comunicava amb les forces republicanes catalanes del capità Bayo, arribades el 16 d’agost de 1936. A final de mes el matrimoni fou assassinat. Amb la seva mort, hi hagué gent que es pogué oblidar dels deutes contrets en un negoci que oferia la novetat de pagar a terminis.

De Manacor també era Magdalena Bassa Galmés, de 28 anys. Tenia dues filles amb Jaume Carrió Bauçà, zelador municipal de Son Carrió. El 4 de setembre de 1936, quan es produí el reembarcament de l’expedició catalana, els falangistes anaren a cercar el seu marit. El consideraven sospitós de col·laborar amb les tropes de Bayo. Com que no el trobaren, detingueren la seva dona perquè confessàs on estava amagat. Ella, però, no afluixà. Com a represàlia, fou violada i tancada a l’Escola Graduada de Manacor juntament amb les cinc milicianes catalanes que no havien pogut reembarcar cap a Catalunya. Com les seves companyes, la manacorina també seria executada a Son Coletes. Dues setmanes enrere, al mateix lloc, després de passar per la presó, ja hi havien trobat la mort la manacorina Francesca Llull Font, de 59 anys, i la seva filla Francesca Salas Llull, de 35, afiliades a Esquerra Republicana. Idèntic destí havia tingut pocs dies abans el marit, Llorenç Salas Domenge.

A les resta d’illes, igualment hi hagué dones víctimes de la bogeria feixista. A les Pitiüses, el periodista José Miguel Romero n’ha documentades dues al llibre Els morts (Editorial Mediterrània-Eivissa, 2006). Són Bàrbara Garcia Doreto i Eulària Marí Torres, de 29 i 28 anys, respectivament. Foren afusellades el 2 d’octubre de 1936 al cementeri vell d’Eivissa al costat del polític Diego Ponce de León. La mort de Garcia podria haver estat un error (se l’acusà d’haver robat la vestimenta de la marededeu de l’església de sant Miquel). La de Marí, en canvi, era un escarment al seu activisme polític durant la Segona República. Des de 2021 totes aquestes dones tenen la seva pròpia ‘pedra de la memòria’ (Stolpersteine). Han hagut de passar més de 40 anys de democràcia perquè deixassin de ser invisibles.