'Els altres mallorquins' de Felanitx

PalmaEl 1964 el periodista Francesc Candel (1925-2007) publicà el llibre Els altres catalans. Era la primera vegada que algú parlava obertament sobre la situació de la població immigrant, majoritàriament andalusa, concentrada als barris marginals de Barcelona. De Torre Baró era el conductor d’autobusos Manuel Vital, protagonista de la recentment premiada pel·lícula El 47. Els fills d’aquells nouvinguts amb catalans serien coneguts despectivament com a xarnegos. El terme s’encunyà al segle XVI davant la forta immigració francesa a Catalunya, sobretot occitana. S’originà a partir del mot castellà nocharniego (‘nocturn’), que inicialment s’aplicava a cans de caça nocturna i que després adoptà el sentit de mestís.

A les Balears encara ningú no ha escrit una obra semblant a la de Candel per analitzar el xoc de cultures que suposà el boom turístic. Entre els anys 1960 i 1970 l’Arxipèlag (Menorca, la que menys) rebé més de 130.000 treballadors procedents de les zones rurals més pobres de la Península. A Mallorca foren coneguts com a forasters i a Eivissa, murcians. La majoria s’instal·laren a Palma per ser la zona on la construcció i els hotels donaven més feina. A l’illa gran, però, als anys quaranta ja en començaren a venir per excavar les mines de lignit que, des del segle XIX, s’explotaven a Lloseta, Alaró, Selva, Sineu i Felanitx.

De petit, l’investigador felanitxer Joan Mestre, Puput, de 76 anys, fou testimoni d’aquella primera onada de peninsulars arribats durant els coneguts anys de la fam de la postguerra. “Eren de Mazarrón, un poble de Múrcia que mantenia contacte comercial amb Portocolom. Aleshores les mines d’allà estaven exhaurides i alguns dels seus treballadors s’assabentaren que les d’aquí encara funcionaven. El boca-orella faria que, de famílies, en vinguessin una quarantena”. La societat felanitxera d’aquells anys era pràcticament monolingüe en català. “Els botiguers gairebé no sabien parlar castellà. Hi hagué el cas puntual d’un mazarronero que se’n tornà perquè deia que aquí ‘hablan raro’. La majoria, però, acabaren aprenent la nostra llengua. El mateix feren als anys cinquanta altres miners vinguts de Villapalacio [de la província d’Albacete]”.

“Murcià, mort de fam!”

Llorenç Valverde és fill d’un dels primers murcians de Felanitx. Té 71 anys i és catedràtic de Ciències de la computació i intel·ligència artificial de la UIB. “Mon pare –diu– va arribar a 17 anys amb una mà davant i una altra al darrere. Després d’haver fet feines diverses per diferents pobles, va recalar a les mines d’aquí. Al cap de vuit anys es casà amb ma mare, que era filla i germana de dos companys seus de feina, igualment de Mazarrón. Altres dues germanes de mon pare també s’establirien aquí”.

Els records d’infància de Valverde estan marcats per un insult: “Murcià, mort de fam!”. “Me la deien sense malícia, per punyir una mica. A mi, però, em feia enfadar, primer perquè de petit estava grassonet i, per tant, no passava gens de fam; i segon, perquè jo em sentia felanitxer perquè havia nascut aquí”. La immersió lingüística es produí a 7 anys. “Va ser quan al nostre barri, on tots eren murcians, arribà a viure una família mallorquina amb un nin de la meva edat, amb qui vaig començar a jugar. En ple franquisme, a l’escola el català estava prohibit”.

D’aquells anys Valverde guarda una altra imatge: “De nit, després d’una llarguíssima i dura jornada de feina, mon pare es posava a ensenyar a llegir i escriure a ma mare, que havia viscut el final de la Guerra Civil amb l’amargura de veure son pare i un germà a la presó per haver-se mantinguts lleials a les seves idees republicanes”. A principi dels seixanta les mines de Felanitx tancaren i, amb el boom turístic, el pare del catedràtic es posà a fer feina de picapedrer en una de les primeres urbanitzacions de la costa del Llevant, la de Cala Murada. Després, amb la crisi internacional del petroli de 1973, hagué de cercar-se noves ocupacions fins a arribar a la jubilació.

Valverde rebutja el terme ‘integració’. “Els meus pares eren uns ciutadans més de Felanitx. Acabaren interactuant amb tothom. Ell arribà a parlar català; ella, en canvi, no, però l’entenia. En un moment donat hi hagué un intent de retornar a Múrcia. Descartaren, però, la idea en veure que les possibilitats formatives per als meus dos germans i jo eren millors aquí que allà”. A 15 anys el jove felanitxer se n’anà a viure a Catalunya per estudiar Batxillerat. Tornà a Mallorca a la quarantena. “Fou un gran motiu d’orgull per als meus pares que un fill de dos pobres immigrants, gairebé analfabets i incultes, acabàs obtenint la llicenciatura en Matemàtiques per la Universitat de Barcelona”. Valverde es casà amb una felanitxera. “Per part de la família de la meva dona mai no vaig notar cap reticència per ser fill de murcians. Jo, però, era un cas especial a causa del meu estatus acadèmic, que feia que em mirassin amb uns altres ulls. Llavors estudiar era una forma de progressar socialment”.

Bombolles castellanoparlants

Felipe Martín, de 74 anys, forma part de la primera generació d’extremenys que arribà a Felanitx a partir de 1965 atrets pel boom turístic –el degoteig s’allargaria fins a l’any 2000. Molts com ell eren d’Orellana, municipi de la província de Badajoz. “El 1970 jo tenia 19 anys i era fuster, però a Extremadura no hi havia feina. Vaig venir aquí animat per un oncle. Record la mirada de mon pare quan s’acomiadà de mi. Era com de fracàs per no poder-me donar un futur a ca seva. Al cap d’un temps, però, ell i la mare també s’instal·larien a Felanitx amb les meves dues germanes”.

Martín es posà a fer de mosset en una fusteria de Felanitx. A 26 anys es casà amb una filla de mazarroneros. I a 28 ja muntà una fusteria amb un company del club de futbol del poble, també de pares murcians. “Al principi no entenia el català, però, a còpia de relacionar-me amb mallorquins, em vaig animar a parlar-lo, tot i que lament no fer-ho millor. Els meus tres fills, però, el parlen perfectament i se senten molt felanitxers”. Al voltant l’exemple era diferent. “Tenc amics que, 50 anys després, encara no el parlen. És gent que, a la feina, s’ha mogut en un ambient totalment castellanoparlant, sense interactuar gairebé amb ningú d’aquí”. L’extremeny, tanmateix, insisteix que l’edat i el nivell cultural pot condicionar la integració lingüística. “Jo vaig arribar a Mallorca de jove. Hi ha persones, però, que ho feren ja de grans i que, com que estaven tot el dia fent feina, no tenien temps per interessar-se per la realitat d’aquí. A més, durant el seu poc temps lliure es reunien amb altres peninsulars. Record fer de traductor a companys als primers mítings polítics dels anys vuitanta”. A partir de 2003, Martín seria regidor del PP a l’Ajuntament.

Casos d’hostilitat lingüística

També hi hauria peninsulars que, a més de no parlar el català, hi mostrarien una actitud hostil. “En una reunió de pares de l’institut, una dona va demanar si les explicacions podien ser en castellà. El cap d’estudis li digué que, en acabar la reunió, li resoldria els possibles dubtes en persona. A ella això no li agradà gens i se n’anà. Era una dona del món de l’hostaleria que no s’arribà a integrar a Felanitx i partí a viure a Palma”. Per als pares d’aquest extremeny l’adaptació tampoc no fou fàcil. “S’alegraven de veure que els fills estaven bé aquí, però només volien partir. Tenien més de 45 anys i havien deixat molts d’amics a Orellana. Record veure plorar més d’una vegada ma mare”.

El 1989 Martín fou el primer president de la Casa de Extremadura a Mallorca, amb seu a Felanitx. “Llavors férem un cens de la població dels nostres conciutadans a l’illa. Dels 2.800 que n'hi havia, uns 1.700 provenien d’Orellana, que tenia 7.300 habitants, i s’havien establert principalment a Felanitx, però també a Son Servera, Capdepera i el Coll de Rabassa. Des de l’entitat ideàrem activitats per a la seva integració a la societat illenca. Una d’elles fou la creació d’un pas durant Setmana Santa. Mai no sentírem cap mostra de rebuig cap a nosaltres”.

A la dècada dels noranta el rector d’Orellana es traslladà a Felanitx per oficiar una missa per als seus paisans. El 2005 ja s’inicià l’agermanament entre ambdós municipis. Aquell any va ser també quan Encarnación Pastor, secretària de la Casa d’Extremadura, fou nomenada consellera d’Immigració i Cooperació pel popular Jaume Matas. Martín assegura que ara, a causa de la globalització, és més difícil la integració d’immigrants a Mallorca. “Tothom, tant d’un bàndol com de l’altre, viu aïllat amb el seu mòbil o dins casa mirant una plataforma de televisió. Abans no hi havia tanta d’oferta d’oci individual i la gent estava obligada a sortir al carrer i a relacionar-se”.