"Ni el meu pare ni la meva mare van estudiar i els costa molt llegir. Ens demanaven ajuda als meus germans i a mi i ens deien: «Heu d'estudiar perquè no us passi com a nosaltres». Però no els vaig fer gaire cas". La relació del Hamid amb els estudis no ha sigut mai fàcil, ni quan vivia al Marroc treia bones notes ni tampoc quan va arribar a Catalunya tenia gaires ganes d'estudiar. Quan va arribar, amb 15 anys, va fer 4t d'ESO però no va acabar, va fer un PFI de manteniment i va apuntar-se a un grau mitjà d'electromecànica, que tampoc va acabar.
La història del Hamid exemplifica molt bé les xifres que s'han difós avui en tres estudis elaborats per l’Observatori Social de la Fundació La Caixa, que han identificat factors de risc i de protecció del fracàs escolar en nou països d'Europa, a través del projecte Reducing Early School Leaving in the EU. La taxa d'abandonament escolar a Espanya (i també a Catalunya) és del 18% i és la mes alta de la Unió Europea, però encara és especialment més greu entre el col·lectiu immigrant, perquè arriba al 35%, el doble que entre la població autòctona. Això vol dir que un de cada tres joves d'entre 18 i 24 anys d'origen estranger deixa d'estudiar després d'acabar l'ESO o fins i tot abans d'acabar-la, segons han constatat aquests estudis, una xifra que està estancada des de fa més d'una dècada i que queda lluny de l'objectiu de la UE per a Espanya (15%).
"L’abandonament prematur de l’educació i la formació fa que aquests joves siguin més vulnerables a la desocupació i corrin més risc d’exclusió social que no pas els seus companys autòctons", afirma l'estudi, que ha tingut en compte l'opinió de gairebé 4.000 estudiants de 4t d'ESO, batxillerat, cicles formatius i programes de formació ocupacional a l'Estat. Una de les seves autores, Sílvia Carrasco, ha alertat que aquestes enormes diferències poden provocar una "estratificació ètnico-social de la joventut". El Hamid n'és conscient perquè ho ha viscut en primera persona. "Al principi jo volia estudiar, però em costava i també m'havia de buscar la vida... i no vaig poder acabar el grau mitjà", relata. Ell va arribar a un petit poble d'Almeria el 2010, sol i després d'un llarg viatge "als baixos d'un camió". Va demanar diners als veïns per pagar-se un bitllet d'autobús i va posar rumb a Barcelona, una ciutat que només havia vist per la televisió "gràcies al futbol" i on no coneixia ningú. Va acabar en un centre de menors i en un institut on no podia seguir les classes perquè no sabia ni una paraula de català i amb prou feines entenia el castellà.
El Hamid explica que es portava bé a classe –"Quan no entens l'idioma és difícil liar-la", afirma–, però no té un bon record del seu pas per l'institut. "Alguns profes m'intentaven ajudar... però els costava molt perquè no ens enteníem", diu. L'estudi revela que la percepció del suport per part del professorat és el factor de prevenció més important davant l'abandonament escolar, malgrat que els docents no sempre són conscients de la "gran influència i la capacitat d'intervenció" que tenen. Així, els alumnes que abandonen afirmen que els seus professors tenien molt baixes expectatives educatives (per sota de les de les seves famílies i molt per sota de les seves pròpies), i les diferències són més àmplies, de nou, en el cas dels alumnes d'origen estranger. En concret, tres de cada 10 alumnes d'ESO nascuts fora de la UE tenen la sensació que els seus professors creuen que no acabaran els estudis, mentre que entre els alumnes de nacionalitat espanyola ho pensa un de cada deu.
Cargando
No hay anuncios
El professorat és el principal factor de protecció
Però ni l'únic problema són els professors ni la solució està només a les seves mans. "Els tutors no tenen capacitat per gestionar tanta diversitat a l'aula, ni el temps, ni tampoc la formació", expressa Marta Fusté, coordinadora de projectes de la Fundació Èxit, una entitat que acompanya joves vulnerables, com el Hamid, amb projectes d'orientació i inserció al món laboral. En contacte directe amb els instituts, Fusté ha constatat que al darrere d'un noi o una noia que deixa d'estudiar hi pot haver molts motius: una mala orientació, unes competències bàsiques molt fluixes, l'adaptació al país, la dificultat per entendre l'idioma, complicacions econòmiques, la desconnexió entre el món educatiu i l'empresa...
De fet, més enllà dels factors escolars, els estudis de l'Observatori Social també han aprofundit en els factors individuals i familiars que protegeixen els joves que volen deixar els estudis. Un dels més importants són les seves aspiracions personals. A Espanya, més d'un 90% dels alumnes expressen el desig d'estudiar més enllà del nivell obligatori, un percentatge que cau al 80% entre els alumnes immigrants. És el cas del Hamid, que diu convençut: "Jo si puc tornar a estudiar, estudiaré. Si la vida em dona aquesta oportunitat, l'aprofitaré, perquè m'agradaria estudiar alguna cosa d'esports, per ser entrenador". Ara té un contracte de 20 hores setmanals en una gasolinera i, encara que n'està agraït, admet que amb 15 anys pensava que la seva vida a Catalunya seria molt diferent. "Jo m'imaginava arribar aquí, treballar, fer diners, perquè molta gent tornava als estius al poble amb cotxes i deien que estalviaven. Però quan vaig arribar, ja vaig veure que seria d'una altra manera. Ara els diria a tots els nois joves que volen venir aquí que ho aprofitin i estudiïn i s'esforcin tant com puguin".
Les xifres
18%
La taxa d'abandonament escolar prematur a Espanya va passar del 30,8% el 2007 al 18% deu anys més tard, coincidint amb la reducció d'oportunitats laborals al mercat laboral a causa de la crisi econòmica. Entre els joves d'origen immigrant, la taxa es dispara fins el 35%.
28,2%
Gairebé tres de cada deu alumnes d’ESO nascuts fora de la Unió Europea creuen que els seus professors no tenen expectatives respecte a la continuïtat dels seus estudis, mentre que els alumnes de nacionalitat espanyola que perceben baixes expectatives per part dels seus professors són el 13,7%.
40%
Més inversió pública, una de les solucions
Per resoldre un problema d'aquesta magnitud no hi ha receptes màgiques, sinó intervencions concretes. Segons els autors de l'estudi, el primer que cal fer és crear "itineraris inclusius" cap a l'educació superior i acompanyar els alumnes amb una "orientació personalitzada" en tots els centres educatius quan passen de l'ESO a la postobligatòria. A més, recomanen polítiques específiques que, juntament amb l'entorn familiar, centrin l'atenció en els col·lectius més vulnerables.
Cargando
No hay anuncios
Fusté afegeix més idees: calen tutors "menys tècnics i amb un perfil més orientat a la pedagogia", sobretot als primers cursos de graus mitjans, on hi ha un "gran abandonament" dels estudis, i si s'ha demostrat que els professors són "la palanca clau" perquè estan amb els nois i noies cada dia, una de les mesures pot ser "donar-los més recursos, més temps i més incentius" perquè evitin que els nois abandonin l'institut abans d'hora.
I, com sempre quan es parla de resoldre problemes al sector educatiu, els investigadors demanen més inversió pública al sistema, almenys per arribar al 6% del PIB com marca la llei –a Catalunya, la inversió amb prou feines supera el 3,5% del PIB–. "Els partits polítics s'han de prendre seriosament el retorn social de l'educació. És necessari invertir en educació pública perquè és l'única opció que tenen moltes famílies i perquè és un dels instruments més potents per contenir les desigualtats socials", ha afirmat la professora de la UB i investigadora associada de l’IAE-CSIC Lídia Farré. En els debats electorals que hi ha hagut fins ara, els candidats no han parlat d'educació.
Els centres públics escolaritzen el doble d'alumnat immigrant que els centres privats
L'estudi "Immigració, integració i sostenibilitat del sistema educatiu" constata que entre el 2000 i el 2008 el percentatge d'alumnat estranger va passar del 2% al 10%, una xifra que s'ha mantingut força estable des d'aleshores. Ara bé, aquests nous alumnes no van entrar de manera homogènia al sistema educatiu. "Els immigrants es van concentrar majoritàriament a les aules dels centres públics", diu l'informe, que aporta les següents dades: l'any 2008, un 14% de l'alumnat als centres públics era d'origen estranger, mentre que als centres privats i concertats eren menys de la meitat, un 6,45%, unes diferències que es mantenen en l'actualitat. A més, els investigadors diuen que en paral·lel a aquesta onada migratòria hi va haver una certa fugida de famílies autòctones cap a l'escola privada "amb la intenció d'accedir a centres amb menys concentració d'immigrants". El resultat: un sistema educatiu segregat a nivell socioeconòmic i una "reducció del suport a la inversió en educació pública i, en conseqüència, la seva qualitat". Ara bé, això podria revertir-se: els autors prediuen que la crisi econòmica a causa de la pandèmia podria portar més famílies a portar els seus fills a l'escola pública. Si bé és veritat que això podria generar "congestió" a curt termini, podria fer augmentar el suport social i la inversió a llarg termini.