L'hora dels 'ningú'

BarcelonaJa són quatre les nits de protestes contra l’empresonament de Pablo Hasél, un raper només conegut en cercles minoritaris fins que la Fiscalia el va acusar d’enaltiment del terrorisme i el seu nom es va associar a la llibertat d’expressió. Són manifestacions convocades a través de canals de Telegram i altres xarxes socials, cosa que dona una pista que els assistents són majoritàriament joves. “Molt joves”, insisteixen fonts dels Mossos d’Esquadra, que expliquen que n’hi ha alguns que tenien controlats i d’altres de nous en aquests escenaris.

Que siguin tan joves no és cap novetat en els recents moviments socials, perquè ja a les protestes posteriors a la sentència del Procés, l’octubre del 2019, es va notar “el rejoveniment” dels mobilitzats amb l’aparició en escena d’un bon nombre de postadolescents, assenyala Jordi Mir Garcia, professor d'humanisme de la UPF.

Jofre Padullés és membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà i co-coordinador de La danza de los Nadie (Bellaterra), una anàlisi de les manifestacions. El títol fa referència a una cançó de finals dels 90 de la banda de Vallecas Hechos contra el Decoro, i l'afegit del Ningú remet als que se sumen a moviments socials, conscients del valor de la força del carrer. I als carrers s’estan trobant aquests dies una suma d’individus que venen des de l’esquerra independentista fins als simplement antifeixistes, per a qui “l’efecte Hasél” és una mostra més d'"un Estat repressiu", afirma Mir. Hi afegeix, a més, el grup que s'ha sentit apel·lat per la "resistència" del cantant en el sentit de "ni lliurar-se ni anar a l’exili”, a diferència d’altres represaliats, i ara “no el volen deixar sol”. I encara cal sumar-hi els joves que s’estrenen en política i els que s'han sentit decebuts per les expectatives creades pel Procés.

Però amb una societat convulsionada i amb una pandèmia en curs, són també diverses les motivacions dels manifestants. Mir Garcia n’apunta algunes: “Malestar, frustració, ràbia, falta d’expectatives” que sobretot les generacions més joves tenen davant d’una crisi política, social i econòmica de proporcions gegants. A tot aquest còctel cal sumar-hi els efectes de les restriccions contra la pandèmia i l’afartament de tenir tancats gairebé tots els espais tradicionals de socialització. 

“Els que tenen 20 anys han viscut sempre sentint la paraula crisi”, explica, i creu que el cas del raper està actuant com a “desencadenant”, de la mateixa manera que abans ho va ser la condemna al Govern, que posa al descobert una insatisfacció generalitzada. El malestar hi és, està soterrat, i “quan la gent surt al carrer ja és tard”, apunta l’antropòleg. 

Sense lideratges

És cert que no hi ha organitzacions polítiques al darrere que convoquin oficialment, però això no resta una certa politització, apunten els experts. “Seria un error considerar que són quatre gats”, assenyala Padullés, per a qui les manifestacions són la resposta a un “espasme social” que fa que individus que no es coneixien surtin al carrer i actuïn “amb una raó social”. I, en aquest sentit, indica que fins i tot els episodis de violència són selectius: actuen contra objectius que “representen el capitalisme i els poders fàctics”, els mateixos que, segons diuen, els barren el pas cap a un futur amb una vida digna. “El fet que retirin les motos de particulars abans de fer una barricada o ataquin sucursals bancàries són missatges, l’exemple que darrere de les accions hi ha una consigna”, sosté l’antropòleg.

En aquest punt, el professor Mir incideix que l’ús de la violència “no acostuma a ser inclusiva” i de vegades “allunya fins i tot els que comparteixen la reivindicació”. En les concentracions del 15-M de fa una dècada –que van suposar una nova etapa política i de mobilització social–, en les assemblees, per exemple, es va decidir apostar per la desobediència pacífica, igual que fa la PAH. Amb tot, l’antropòleg i l’humanista coincideixen que reduir les mobilitzacions –passades i presents– a enumeracions d’actes de violència és equivocar-se en el focus de la qüestió. Per la seva banda, l’anàlisi que fan els Mossos és que la falta de lideratges i d'organitzadors visibles obliga els manifestants a improvisar i fa que les actuacions policials es compliquin.

Sí que ha canviat la percepció de la violència policial. “L’1-O va suposar un canvi de relat i molta gent prèn consciència que la policia pot fer mal quan vol”, afirma Padullés, i aquest paradigma ha quallat en capes i referents mediàtics