Anatomia de la gana

Descobreixen que en ratolins una molècula clau connecta les neurones de l’intestí amb la medul·la, el cervell i els músculs de la mandíbula

La sensació de gana depèn de mecanismes complexos
22/07/2022
4 min

L’obesitat es considera una pandèmia que actualment afecta la majoria de països i té un impacte sanitari important, ja que augmenta el risc de malalties cardiovasculars, càncer i diabetis, entre altres patologies greus. Segons dades de l’OMS, l’obesitat mata prop de tres milions de persones cada any. Per perdre l’excés de quilos que posa en perill la salut, la solució és ingerir de manera regular menys calories de les que necessita el cos per funcionar. Però això és més fàcil de dir que de fer, perquè tan bon punt reduïm les quantitats del que mengem, s’activen els circuits de la gana, que ens empenyen instintivament a voler alimentar-nos. Aquest és un dels factors que sol fer fracassar més dietes. Per això entendre millor com funcionen aquests senyals ens hauria de permetre trobar maneres d’ajudar a rebaixar el pes als que ho necessiten. Un estudi publicat recentment a la revista Cell descriu precisament un complex entramat de senyals entre l’intestí, la medul·la espinal i l’hipotàlem que es coordinen per suprimir la gana, i que potser es podrien estimular amb l’ajut de fàrmacs específics.

La gana és un avís que l’organisme envia al cervell quan necessita calories. És la indicació que cal ingerir aliments perquè el cos continuï funcionant bé, i quan aquest objectiu s’ha acomplert, s’activa la sensació contrària, la de sacietat (el que col·loquialment se'n diu “estar tip”), que ens indica que ja no cal seguir menjant. Aquests sistemes d’alerta són molt importants per a la supervivència de tots els animals (potser menys per als humans en la majoria de societats desenvolupades, perquè no hi sol haver escassetat d’aliments), i per això estan ben regulats per una sèrie de molècules que actuen de manera coordinada. La gana és una funció fisiològica que s’ha de diferenciar de l’apetit, el desig d’obtenir menjar, que és un impuls eminentment psicològic. Normalment, la gana també dispara l’apetit, tot i que aquest pot aparèixer independentment, per exemple quan veiem algun aliment que ens agrada molt i en volem consumir, fins i tot si ja estem plens.

De la panxa al cervell

Els mecanismes bioquímics que determinen la gana són complexos i encara poc coneguts. Venen determinats per la comunicació entre el tub digestiu, que detecta la presència de nutrients, i el cervell, que envia l’ordre de deixar de menjar. Això se sap que es fa a través d’hormones com la grelina, que es produeix a l’estómac i estimula les ganes de menjar, la leptina, que la fabrica l’intestí prim i les suprimeix, o la mateixa insulina, que té uns efectes similars.

Un d’aquests senyals és el GLP-1, un pèptid que alliberen les cèl·lules endocrines de l’intestí quan detecten que hi ha prou nutrients. S’ha vist que la presència de GLP-1 al tub digestiu pot reduir de manera important la gana i, de fet, ja se n’han fabricat derivats sintètics que s’usen per tractar alguns casos d’obesitat. El GLP-1 contribueix a la sensació de sacietat i retarda la sortida del menjar de l’estómac, cosa que permet que s’absorbeixin millor els nutrients, però no se sap exactament com ho fa. Fins ara, es creia que el GLP-1 tenia una vida molt curta i només es trobava a l’intestí.

El grup de recerca dirigit pel doctor Ivan de Araujo, de la Icahn School of Medicine at Mount Sinai, a Nova York, ha demostrat en el seu nou treball que el GLP-1 també actua a distància i, per tant, juga un paper molt més complex del que se sabia en els circuits de la gana. Per arribar a aquesta conclusió, els investigadors van estudiar els efectes del GLP-1 en ratolins. Primer van confirmar que quan se secreta a l’intestí, provoca una pèrdua de gana i inhibeix els moviments de l’estómac. La sorpresa va ser que van veure que els efectes del GLP-1 no es quedaven aquí, sinó que també s’activaven unes neurones que hi ha a l’intestí, i que aquestes es comunicaven amb els ganglis celíacs de la part superior de l’abdomen. Des d’aquí, la informació es transmetia a neurones de l’estómac. Però el senyal no s’aturava, sinó que passava llavors a neurones de la medul·la espinal que, finalment, l’enviaven al cervell, concretament a l’hipocamp. Aquesta estructura ordena que rebutgem més aliments, fins i tot comunicant-se amb els músculs de la mandíbula perquè deixem de mastegar.

Es calcula que el 2016 hi havia gairebé dos mil milions d’adults amb sobrepès, 650 milions dels quals es consideraven obesos, és a dir, amb un índex de massa corporal per sobre de 30. A més, gairebé un 20% dels nens d’entre 5 i 18 anys tenen sobrepès. És important, doncs, trobar una manera de revertir aquestes xifres per millorar la salut global. Un medicament que fes desaparèixer la sensació de gana actuant en algun nivell d’aquesta llarga cadena de senyals podria ser molt útil en aquest sentit. Encara caldria, però, solucionar l’addicció psicològica al menjar que pot generar l’apetit. Però mentre no apareguin ajuts farmacològics, cal recordar que la millor manera de mantenir un pes saludable sempre serà tenir uns bons hàbits que incloguin una alimentació equilibrada i exercici físic.

Salvador Macip és catedràtic i investigador de la UOC i la Universitat de Leicester

stats