Ania Endzelm: "Abans no sabia que el català existia, i ara amb el nivell C som professora del Conservatori"

Arribar a conèixer una llengua és un procés llarg i complex, no només perquè és difícil dominar-la, també perquè implica la transformació de la pròpia identitat. El nou parlant necessita un entorn propici i obtenir algun tipus de recompensa. Hem parlat amb tres testimonis que van decidir adoptar el català. 

Ania Endzelm (Varsòvia, 1983) és contrabaixista i organitzadora d’esdeveniments i noces. A 20 anys el seu professor de música a Varsòvia li va parlar de la possibilitat d’estudiar en el Conservatori Superior de les Illes Balears. “Ell coneixia un contrabaixista de la Simfònica i em va dir que aquí rebria una formació molt bona. Jo estava en un punt en el qual necessitava decidir on continuava els meus estudis. A Polònia, el més normal és anar-te’n a Alemanya, però vaig considerar que estava molt a prop del meu país; així que vaig mirar en el mapa on era Mallorca i vaig pensar que per què no. Aniré a veure què hi ha. Jo no parlava ni castellà ni català. De fet, no sabia ni que el català existia com a llengua”, relata.

En el Conservatori es va trobar que “tothom” parlava català. “Llavors, va ser una necessitat. Ho vaig aprendre copiant apunts dels meus companys de classe, memoritzant-los sense saber ni què volien dir, com fèiem amb els poemes de petits”, recorda. El darrer curs de superior de música es va apuntar a unes classes per aprendre’n, però “no funcionava de cap manera” i va començar a estudiar tota sola. “En poc temps, em vaig treure el certificat B i, uns mesos més tard, el C”, que certifica un nivell de competència completa.

En un principi, els companys no illencs qüestionaven obertament que estudiàs català en lloc de castellà. “Amb el nivell C, vaig començar a treballar com a professora en el Conservatori. A alguns no els semblava bé que hagués après català tan aviat. Jo sempre els deia que era una qüestió de ganes i que, si no el xerrava, era perquè no volien. Jo sí que volia expressar-me en la llengua d’aquesta terra i no va ser un problema per a mi”, confessa.

Per a Ania, el català és “història i tradició”. “Quan vaig arribar aquí per primera vegada, em va encantar tot. Des de l’aire que respirava a la gastronomia, els balls, la música. Tot. I vaig entendre que, si no parlava la llengua, no podria participar cent per cent en la vida mallorquina, que m’encantava. Vaig començar amb les classes de ball de bot i em vestia de pagesa a les festes de la Beata de Valldemossa”, confessa i reivindica els avantatges d’integrar-se plenament en el lloc d’acolliment. “No entenc la gent que viu aquí fa un munt d’anys i no parla la llengua. Això et crea una barrera invisible. Tenint en compte tota la història per la qual han passat Mallorca i Catalunya lluitant per parlar aquest idioma, és normal que vulguin preservar-lo, que es mantingui viu”, conclou.