Els antics herois dels pedals

PalmaEl ciclisme fou el primer esport de la modernitat que donà grans herois. La bicicleta nasqué a França el 1861, dotze anys abans que aparegués el primer automòbil. Era un invent que cercava estalviar a l’home la penosa càrrega d’haver-se de desplaçar pertot a peu o, en els millors dels casos, a cavall o amb tren. A Mallorca, el primer a adquirir aquella revolucionària màquina fou el banquer Ernest Canut, el 1869. El moviment que generà aleshores queda ben reflectit en l’exposició 125 anys de ciclisme Illes Balears. Es pot veure a la Misericòrdia fins al 20 de maig. Un dels seus comissaris és l’historiador Manel García. “En un principi –diu– s’organitzaren curses ciclistes entre pobles. El mal estat de les carreteres, però, obligà a practicar aquell esport en espais tancats, en velòdroms. Llavors ningú duia casc, de manera que era una activitat molt perillosa, ja que les caigudes podien ser mortals”.

El primer velòdrom de l’illa s’inaugurà a Felanitx el 1892. Al cap d’un any s’hi sumaren Manacor i Palma (a Son Espanyolet). El 1903 Ciutat en tindria un altre, Tirador, prop de la residència militar Es Fortí. García també l’ha estudiat al llibre El velòdrom de Tirador. Una història de l’esport a Mallorca (Illa Edicions, 2018): “Tirador és el dotzè velòdrom més antic del món. Amb una aforament per a més de 3.000 persones, seria conegut com la ‘catedral del ciclisme’ d’Espanya. Acollí campionats nacionals i infinitat de proves amb corredors de categoria internacional. També altres esports com la boxa, el motociclisme, el tennis i l’atletisme hi feren les seves primeres passes”.

Simó Febrer

Aquelles infraestructures, que aviat proliferaren per tota la Part Forana amb el nom de voltadores (d’estructura més senzilla), se solien construir prop d’un camp de futbol. Eren impulsades per societats ciclistes locals, que a partir de 1899 s’aixoplugaren sota la Unió Velocipèdica Balear, rebatiada el 1932 com a Federació de Ciclisme de les Illes Balears. L’entitat es constituí al Club Velocipedista d’Inca, inaugurat el 1897 prop de l’actual plaça de Mallorca –avui l’edifici, d’estil premodernista, és una relíquia esportiva de primera magnitud.

La febre pels pedals feu que el 1898 nasqués la primera publicació esportiva: Palma Ciclista. El 1899 en sortí una altra, La Biclicleta. “A la resta d’illes –apunta García– no hi hagué tanta d’afició”. A partir de la dècada de 1910 la bicicleta es començà a comercialitzar a preus més assequibles per a les classes obreres. Fou llavors quan aparegueren els primers ciclistes una mica professionals. “Eren persones –assegura García– que tenien altres oficis. Les victòries que aconseguien els permetien només cobrir les despeses. Cap d’ells es feu multimilionari”.

El 1913 s’organitzà la primera Volta Ciclista a Mallorca. Participant-hi, a 18 anys, hi havia el felanitxer Simó Febrer Guixer (1895-1989), que arribaria a guanyar quatre campionats d’Espanya de fons. La segona edició de la competició illenca no se celebrà fins al 1932. S’emmirallava en el Tour de França, nascut el 1903 i que tingué altres imitadors: el Giro d’Itàlia (1909), la Volta a Tarragona (1909) o la Volta a Catalunya (1911). A partir de 1926, amb el pla estatal de Carreteres, els rodadors ja disposaren d’una xarxa viària en més bones condicions. “Llavors –afirma l’historiador– els ciclistes compaginaren la carretera amb els velòdroms”.

‘El canó de Llorito’

A principi del segle XX un altre ciclista a despuntar fou Josep Nicolau. Nascut el 1907 a Lloret de Vistalegre, seria conegut com el ‘canó de Llorito’. El març 1929, a 22 anys, debutà amb victòria a Tirador. Al juny ja disputava a Barcelona el Gran Premi Exposició, on passà per davant de molts corredors de primera categoria. “Va ser –assegura García– una figura excepcional. Fou dels primers que pogueren viure de la bicicleta perquè pràcticament tot el que corria ho guanyava”.

A Mallorca, fent ombra a Nicolau hi havia l’algaidí Rafel Pou, l’artanenc Bartomeu Vaquer o el llucmajorer Miquel Llompart. “Ells –afirma l’investigador– foren els primers ídols esportius, abans dels futbolistes. Cada poble volgué tenir el seu ciclista de referència per rivalitzar amb les localitats veïnes”. També hi hagué dones que s’animaren a competir dalt d’una bicicleta: “Tanmateix, com passava en altres manifestacions socials, elles foren una minoria. Eren vistes com un exotisme perquè no representaven la força que requeria l’esport. Hi hagué excepcions com la italiana Alfonsina Strada, que l’abril de 1925 va córrer a Tirador [el 1924, a 33 anys, s’havia convertit en la primera dona a participar en el Giro]”.

Nicolau anava alternant el calendari de competicions illenques amb les peninsulars. L’agost de 1933 es convertí en el primer emigrant del ciclisme balear. Ho feu pedalant al Campionat del Món de Ciclisme en ruta de França, a Montlhéry. El juliol de 1934 li tocaria córrer el Criterium du Midi, a Tolossa. Al cap de quatre mesos, el 18 de novembre, el ‘canó de Llorito’, de 27 anys, trobaria la mort al velòdrom de Tirador, l’escenari que l’havia vist debutar cinc anys enrere. Durant la setmana havia estat plovent i la pista estava molt humida. A la volta 43, mentre disputava el campionat d’Espanya de Mig Fons, la seva bicicleta llenegà i el llorità quedà estès a terra amb una forta commoció cerebral. Els metges no pogueren fer res per salvar-li la vida. Dos anys després Tirador viuria una altra tragèdia: l’algaidí Rafel Pou, de 26 anys, també patí una caiguda mortal mentre entrenava darrere una moto –el 1935 havia estat el primer mallorquí a participar a la Volta a Espanya.

Francesc Alomar

La mort de Nicolau i Pou deixà un buit enorme en el ciclisme illenc. L’esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936 no impedí que es continuassin disputant competicions. Amb el franquisme aparegueren noves figures. Una de les més destacades fou la de Francesc Alomar. Nascut a Sineu el 1928, seria conegut com el caminante solitario. El 1954, havent quedat tercer al Campionat d’Espanya, li arribà l’oportunitat de córrer al Tour. Acabà la carrera en el lloc número 31 i fou el tercer dels nou espanyols que arribaren a París.

Alomar seria un altre mite del ciclisme balear que també morí jove, a 26 anys. El 8 d’agost de 1955 fou atropellat per un cotxe en una carretera d’Ourense mentre entrenava per a la volta ciclista a Galícia. Curiosament, un mes després s’estrenà la pel·lícula Muerte de un ciclista, de Juan Antonio Bardem. Tot i que el rodatge s’havia iniciat molt abans, la trama estava en sintonia amb els rumors que envoltaren l’atropellament del mallorquí. S’apuntà que els integrants del cotxe podrien haver estat el marquès de Villaverde, gendre de Franco, i Carmen Sevilla. Bardem construí una història amb una mirada social crítica, ressaltant la lluita de classes i la falta d’escrúpols de la classe benestant protegida per la dictadura.

El 1955, l’any de la mort d’Alomar, va ser també quan el ciclista felanitxer Guillem Timoner, de 29 anys, es proclamà a Milà campió del món per primera vegada –ho seria cinc vegades més. El 25 de gener de 1966 el ciclisme balear tornà a estar de dol. El palmesà Miquel Bover, de 38 anys, fou envestit per un camió a Son Ferriol mentre conduïa el seu cotxe. ‘Es sardiner’, tal com era conegut, havia estat l’únic mallorquí vencedor d’etapa al Tour de 1956. A més, fou cinc vegades campió d’Espanya en pista darrere moto. Competí amb llegendes com Federico Martín Bahamontes, el águila de Toledo. Un altre ídol dels pedals de l’època fou l’algaidí Andreu Trobat (1925-2011). Entre 1948 i 1960 fou l’illenc que més vegades participà en competicions ciclistes de primer nivell (sis voltes a Espanya, quatre tours i tres giros). Avui el Pavelló Municipal d’Algaida du el seu nom.

Decadència

La societat de consum dels anys seixanta imposaria altres modalitats de lleure. El futbol s’acabaria convertint en el nou esport rei. Així, a poc a poc la majoria de voltadores foren abandonades. A partir de 1996, però, el porrerenc Joan Llaneras tornaria a reivindicar el passat gloriós del ciclisme illenc. Guanyaria set mundials en pista. Es retirà el 2009. El seu testimoni seria recollit per l’artanenc Enric Mas.

De la quarantena de voltadores que aparegueren al llarg del segle XX, ja només n’hi ha una en actiu, la de Sineu, datada de 1952. Tirador tancà el 1973. El 1965 havia deixat de ser la ‘catedral del ciclisme’ amb la inauguració del velòdrom d’Anoeta a Sant Sebastià. Des de 2015 és de titularitat municipal i ara està pendent de ser rehabilitat per formar part de la Falca Verda, el gran pulmó del centre de Palma. “La nostra illa –conclou García– fou una de les regions del món amb més concentració de voltadores per metre quadrat. A més, malgrat el seu abandó, tenim els tres velòdroms més antics d’Espanya: Tirador (1903), Sa Pista (Campos, 1935) i Ca n’Andria (Santa Maria, 1936). De creació més recent són els de ses Salines (2002) i Manacor (2005) i el Palma Arena (2007)”.