Els antics reis dels hotels
Als anys seixanta, els hotels de les Balears foren un autèntic planter de nombrosos grups d’orquestra, alguns dels quals, com Los Javaloyas o Los 5 del Este, feren el bot internacional
PalmaA mb la nova societat de consum nascuda després de la Segona Guerra Mundial, als anys seixanta les Balears ja s’havien convertit en la perifèria del plaer d’Europa. “Cada día es fiesta en Mallorca”, recordaven el 1964 Los Javaloyas en la seva mítica cançó The Paradise of Love. Aquest grup va ser dels primers a intuir les possibilitats econòmiques de la nostra gallina dels ous d’or. La seva història es pot resseguir a Los Javaloyas: àngels i dimonis de la música de ball (Documenta Balear), acabat de sortir d’impremta.
“La formació –diu Antoni Ceballos, l’autor del llibre– va néixer a València el 1952 de la mà de sis joves estudiants del Conservatori de Música. El nom ve del llinatge d’un d’ells. Aquell mateix estiu ja es traslladaren a Mallorca, atrets pel turisme”. A principi dels cinquanta, hotels de la costa italiana i francesa ja tenien les seves pròpies orquestres de ball. A casa nostra, però, la indústria de ‘sol i platja’ encara era incipient, de manera que aquells joves músics decidiren provar altres destinacions. Ho feren amb la incorporació d’un nou membre, el mallorquí Serafí Nebot, de vint anys. “Se n’anaren –apunta l’investigador– a tocar a Suïssa, que era on vivia la jet-set del moment. Allà feren molts de contactes i començaren a viatjar per Europa, Amèrica i Àsia”.
El 1959, després de set anys voltant per mig món, Los Javaloyas s’instal·laren definitivament a Mallorca. “Serafí –assegura Ceballos– és de Son Servera. Un parent seu era Joan Llinàs, propietari de l’hotel Sabina, un dels primers que hi havia a Cala Millor. Llinàs els animà a tocar al seu hotel”. El grup, però, només feu tres temporades a Cala Millor. Li sortí un bon contracte per actuar de manera fixa a les sales de festes de l’hotel Bahía Palace de Palma, del grup Melià. El 1965 la cadena els enviaria a inaugurar dos hotels a Màlaga, a la Costa del Sol.
Rivals dels picadors
Amb Los Javaloyas, Llinàs veié com de rendible era tenir música en directe. Els dies de ball el bar feia molt bona caixa amb les consumicions. En quedar-se, doncs, sense orquestra, el propietari de l’hotel Sabina demanà al pianista manacorí Joan Fons que formàs un conjunt que li permetés continuar fent doblers. Aquell nou conjunt començaria a rodar el 8 de desembre de 1962. Es digué Los 5 del Este en al·lusió a la situació geogràfica del municipi on començaren a tocar. Al cap de tres anys ja s’hi incorporava com a guitarrista Pep Alba, aleshores un jove palmesà autodidacta de vint anys. El 2017 plasmaria les seves memòries a Los 5 del Este. Història d’un grup i d’una època.
“Jo no som nostàlgic –assegura Alba–, però aquells anys són irrepetibles. Als hotels hi havia una alegria desbordant. Eren petits oasis de llibertat en ple franquisme. Hi havia la ‘secreta’, guàrdies civils vestits de paisà que es passejaven per controlar l’ambient. Tanmateix, feien els ulls grossos”. Los 5 del Este, ben engalanats, feien unes senyores festes: “Un dia vàrem arribar a congregar prop de mil persones. No descansàvem ni un sol dia. A part dels vespres, també hi havia hotels que ens contractaven per amenitzar els aperitius dels migdies. Eren els famosos matinals”. El grup seria un del més ben pagats del boom turístic: “Un dia un director d’hotel ens va retreure que cobràvem més que ell”.
Sense voler ser presumptuós, Alba reconeix que els músics d’orquestra causaven furor entre les turistes, conegudes amb el genèric de ‘sueques’: “Encara que fossis lleig, si duies una guitarra penjada del coll, ja tenies molts punts a favor. Jo mateix em vaig casar amb una al·lota anglesa, amb la qual fa cinquanta-dos anys que estic casat. No a tothom, però, li ha anat tan bé. Hi havia estrangeres que, quan un mallorquí els ensenyava un pal de fregar, partien corrents”. Els escenaris es convertien en un talaia privilegiada per seguir les envestides dels ansiosos picadors: “Quan aconseguien treure a ballar una al·lota, anaven ben alerta a fer voltes davant l’orquestra. Els músics érem els seus rivals”.
Censura encoberta
El repertori de Los 5 del Este, com el d’altres grups de l’època, s’inspirava en el pop-rock britànic. “A Anglaterra teníem gent que ens enviava ‘cassettes’ amb els darrers èxits. Igualment, però, tocàvem peces de la cançó francesa i italiana per acontentar els turistes”. Foren molt celebrades les versions en castellà que el grup feu de Yesterday i Yellow Submarine dels Beatles o de Satisfaccion dels Rolling Stones. L’èxit, però, també els arribaria amb cançons pròpies com Noche de verano (1965), Pepe será papá (1965) o Pepita y Juanita (1970). Per a la lletra d’altres hits com Cala Millor (1964) tindrien l’ajuda de l’escriptor manacorí Miquel Àngel Riera.
Ben aviat, per mediació del locutor musical Miguel Soler, Los 5 del Este signaren un contracte amb la representant a Espanya de la companyia anglesa dels Beatles. El grup arribà a vendre tants de discs com Los Javaloyas. Aleshores els discs es venien a les botigues d’electrodomèstics, però també a les recepcions dels hotels, on els grups tocaven cada nit. Els turistes els compraven com a souvenir d’unes vacances inoblidables.
Los 5 del Este també es passejaren pels estudis de TVE a Barcelona i a Madrid. “Nosaltres –assegura Alba– ja havíem provat d’enregistrar alguna cançó en català com Sa ximbomba. Un promotor, però, ens va dir que era millor apostar pel castellà. Allò va ser una censura encoberta”. L’hivern del 1967 el grup assaborí la glòria immortal en viatjar a Anglaterra, el temple del pop-rock mundial del moment. “Anàrem –recorda– a la zona de Birmingham a través de viatges Barceló. A canvi, els ajudàrem a fer promoció. Després també viatjaríem a Alemanya”.
Del 1974 al 1979, un dels membres de Los 5 del Este seria Bartomeu Nicolau, més conegut com a Tomeu Penya. Aquell grup era, sens dubte, tot un referent per a molts músics que també intentaven fer-se un lloc en el món dels hotels. “Alguns d’ells –apunta el seu antic guitarrista–, quan exigien a un director una tarifa concreta rebien per resposta: Això només ho cobren Los 5 del Este. Nosaltres, a diferència de la majoria, no necessitàvem una altra feina per sobreviure. Tinguérem la sort de poder-nos dedicar professionalment a la música. Tocàrem fins al 1987”.
Mal de consciència
El brou musical que es cuinà al Llevant de Mallorca amb Los 5 del Este com a protagonistes ha estat estudiat per Tomeu Matamalas. En el seu llibre Paradise of Love (Món de Llibres, 2012) ha inventariat una quarantena de conjunts manacorins durant els anys seixanta i setanta. “Tanmateix –assegura–, a Palma, a l’Arenal, l’epicentre del boom turístic, n’hi hagué molt més”. El 1967, a quinze anys, Matamalas entrà a tocar al grup Los Lagartos com a bateria, al costat de Joan Bibiloni i Miquel Àngel Álvarez. “Vaig quedar astorat –rememora– de la bonança econòmica que hi havia als hotels. Nosaltres ens pensàvem que tots els turistes eren rics. El que passava és que, quan canviaven les seves monedes a pessetes, tot els sortia molt barat”.
Malgrat guanyar molts de doblers, aquest manacorí assegura que en aquells temps gloriosos els músics eren vistos com uns vividors: “El banc quedava de pedra en veure els nostres ingressos, però, si volíem un crèdit, necessitàvem la signatura dels pares”. Matamalas dona fe del mite de latin lover dels músics d’hotel, però contextualitza: “Les turistes venien aquí alliberades amb la píndola anticonceptiva. Les mallorquines, en canvi, estaven reprimides per la moral nacionalcatolicista. Nosaltres vàrem aprofitar el temps tot el que vàrem poder”.
L’antic integrant de Los Lagartos també destaca els aires de llibertat i de modernitat que dugué el turisme: “Ens feu més cosmopolites. Això ho vaig notar quan vaig anar a fer la mili a Almeria. Semblava que jo venia de l’estranger. Tenia una manera de pensar diferent de la resta”. El 1970 Matamalas passà a ser el bateria d’Amigos. Deixà de tocar als hotels el 1985 per dedicar-se a la seva professió de delineant: “Els directors ja preferiren contractar discjòqueis, que eren més barats que els grups d’orquestra”. Aleshores, però, el manacorí obrí els ulls a una altra realitat més dolorosa: “Als anys seixanta no teníem consciència d’estar destrossant Mallorca. Ningú pensava en termes ecològics. Tothom veia el turisme com una benedicció, com una possibilitat de sortir de la poca feina que hi havia aquí”.
Avui Pep Alba i Tomeu Matamalas continuen sent un referent per als pocs músics d’hotel que encara queden. Un d’ells és Tomeu Barceló, de 51 anys. “Ja no som –diu– els reis dels hotels. Ara, per reduir despeses, els directors només volen un solista per fer passar la vetlada. No els interessa la qualitat musical”. Aquest porrerenc insisteix a destacar la pèrdua de glamur de l’ofici: “Jo ara cant i toc la trompeta acompanyat de les cançons de karaoke que duc en un IPad. A més, ja hem deixat de ser l’objecte de desig de les turistes”.
Molts de músics d’hotels del boom turístic també es dedicaren a tocar a les revetles d’estiu, conegudes popularment en castellà com a verbenas. Un d’ells va ser Tomeu Matamalas, antic bateria de Los Lagartos y Amigos. El músic manacorí recorda una Mallorca encara regida pel silenci polític imposat pels vencedors de la Guerra Civil i per la moral catòlica: “Era una societat masclista i fortament reprimida. Les al·lotes acudien a les revetles amb un grup de parents que anomenàvem la ‘comitiva’. Solia ser una tia o una germana gran casada que exercien de geloses guardianes davant qualsevol temptativa de flirteig”.
Aleshores l’Església tenia una paper omnímode. “El capellans de cada poble –assegura Matamalas– ho controlaven tot. Feien un rentat de cervell a les al·lotes, ja fos a través de l’assignatura de religió o a l’hora de confessar. A més, moltes solien tenir un director espiritual, que no aturava de fiscalitzar-les. Així, no és d’estranyar que gairebé totes arribassin verges al matrimoni”.
Durant el primer franquisme el jovent ja s’hagué de sotmetre a les Normas de decencia cristiana (1958). La número 62 deia el següent: “[La parella] ha de procurar fugir, en el seu tracte, de la soledat i de l’obscuritat. No fer-ho sol ser pecat mortal, perquè constitueix un perill tan pròxim que és quasi segura la caiguda, i fàcilment serveix d’escàndol als que el coneixen”. A principi dels seixanta l’eclesiàstic Juan Rey fins i tot animava els enamorats a evitar la intimitat deixant la porta de la seva habitació sempre oberta. A més, hi afegia: “Ells mateixos havien d’alegrar-se que les visites inesperades fossin freqüents, ja que el perill de ser sorpresos els ajudaria a mantenir-se amb dignitat”.
Els únics llocs que es mantenien al marge de la vigilància de les sotanes eren els hotels de la costa. Els illencs que tenien una Lambretta o un Seat 600 s’hi escapaven per desplegar les seves arts de picadors amb les famoses ‘sueques’, que, alliberades de qualsevol tabú, tenien un comportament sexual més desinhibit. Un dels seus màxims representants va ser el músic Johnny Valentino, nom artístic de Joan Gràcia Rabassa, mort l’any passat. En una entrevista a Última Hora, Valentino relatava com consumava les seves conquestes: “Quan lligàvem ens havíem de cercar la vida: una pensió, el cotxe, la platja o un descampat eren el més habitual”.
El franquisme, tanmateix, acabaria fent els ulls grossos davant aquella temuda cultura del plaer. Va ser el sacrifici que hagué s’assumir per continuar gaudint de les suculentes divises que li generava la indústria turística. Alhora, una relaxació de la moral conservadora li permetia vendre a l’exterior una imatge moderna de la dictadura.