Quan l’antiguitat romana segueix parlant

BarcelonaUna religió no és un vaixell atapeït de viatgers amb un trajecte estable i fix, amb la bandera hissada fàcilment identificable i una massa complaent que es deixa endur per l’embarcació. Potser aquesta sigui una de les imatges ideals que alguns es fan de la religió per identificar-s’hi o, al contrari, per injuriar-la. Tot és més fàcil quan podem acotar, resumir, simplificar. Però, en realitat, què és una religió? Com la definim? Com copsar-la per, després, alabar-la, criticar-la o, senzillament, ignorar-la?

Pensar sobre el fenomen religiós és pensar sobre la condició humana o, si més no, així ho entén el professor Jörg Rüpke, nascut a Alemanya el 1962 i un dels grans especialistes mundials en la qüestió de la religió al Mediterrani, en especial, durant l’antiguitat. Conscient de la dificultat de fixar una definició al sempre lliscós terme de “religió”, Rüpke se centra en la pràctica, en l’activitat, en allò viscut més que no pas en el que habitualment s’entén per religió, és a dir, un seguit d’institucions i dogmes d’un col·lectiu en concret. I si ho fa així és perquè durant molt de temps i a molts llocs del món la religió s’ha practicat, s’ha viscut, més enllà d’un sistema de creences fixes.

Qüestió de comunicació

Ara Rüpke publica en castellà Panteón. Una nueva historia de la religión romana (Akal) per explicar que l’activitat religiosa es fa present “allà on, en una situació concreta, almenys un individu humà inclou en les seves comunicacions actors (es descriguin com a divins o déus, dimonis o àngels, morts o immortals) que, en cert sentit, són superiors”. Aquesta comunicació pot ser “mitjançant una mera referència a aquests actors o dirigint-s’hi directament”. La presència i participació d’aquests actors “superiors”, puntualitza, no és un fet inqüestionable: “Altres humans que participin en la situació podrien considerar-los invisibles, silenciosos, inactius o senzillament absents, inclús inexistents”. Segons aquest professor, doncs, la religió consisteix principalment en la comunicació amb aquest àmbit no sempre evident i que pren una dimensió transcendent. Això no significa, com a vegades es pensa, que en el món antic tothom participés d’aquesta comunicació, però els vestigis arqueològics ens parlen dels qui sí que empraven aquesta comunicació.

“La qüestió –explica Rüpke– no és si el passat era més piadós. Milers de persones van portar petites ofrenes als temples romans per mostrar la seva gratitud o per emfatitzar les seves peticions, però va haver-n'hi milions que no ho van fer. Milions de persones van enterrar amb cura els seus fills o els seus pares morts; altres incomptables milions es van limitar a desfer-se dels cadàvers”. Les preguntes que ens proposa aquest professor, actualment vicedirector i investigador permanent d'estudis religiosos al Max Weber Center de la universitat alemanya d’Erfurt i professor convidat al Collège de France i a Princeton, interpel·len el present mirant el passat, tant la religió com l’entenem avui com la que s’entenia antigament.

“Escric el llibre –afirma– amb la convicció que un estudi de la història de la religió antiga que no adopti com a punt de partida els actors col·lectius, com Roma o els romans, sinó més aviat els actors individuals i com aquests vivien la religió, produirà no només una visió diferent de la religió, sinó, per sobre de tot, una nova consciència de la mutabilitat de les concepcions i les pràctiques religioses”.

No obstant això, com matisa Rüpke, mirar el passat des del punt de vista del present no és una tasca senzilla: “Hem de tenir ben oberts ulls i orelles. Una història religiosa del món mediterrani antic ha d’emprar enfocaments múltiples i consultar un ampli ventall de fonts. Desenterrar una antiga religió viscuda exigeix que ens fixem en les veus dels testimonis individuals, en les seves experiències i pràctiques, en les seves maneres d’apropiar-se de les tradicions, en la manera en què comuniquen i innoven”.

Una antiguitat actual

De fet, la innovació és indissociable de qualsevol pràctica religiosa, i el que documenta Rüpke al seu llibre és precisament la velocitat d’aquesta innovació. Les tradicions que es reinventen a elles mateixes, la fluïdesa de les creences a través de la pluralitat cultural, la importància de les migracions i la barreja desplegades durant un període històric llarg (des dels inicis de l’Edat de Ferro fins al segle IV dC) i en un context geogràfic concret: Roma. Un període clau per a la història d’Occident i útil per entendre com “un món en què la religió era una activitat es va convertir en un món en què era possible posseir coneixement religiós i pertànyer a una entre diverses religions”, tot i que “a mitjans del segle IV dC la majoria de la gent no era conscient d’aquesta transformació”, ni tampoc sabien que la gravetat de la religió a partir de llavors seria tan central que, “amb independència de com es configurés la comunicació religiosa d’un individu, en el futur la seva pertinença es limitaria a una única religió”.

Dir “antiguitat” no implica dir trencament: el patrimoni religiós romà ha configurat el Mediterrani i continua present d’una manera o altra, des del teatre i les festes al calendari o l’Església. Llegir Rüpke és deixar que tot aquest llegat continuï vigent per entendre, avui dia, com la comunicació religiosa, més enllà dels grups identitaris, continua d’una manera o altra bategant en molts individus i, alhora, com aquesta voluntat comunicativa engendra maneres de viure. Pensem, per exemple, en els cultes de sanació, antigament un aspecte central de la pràctica religiosa, i tota la indústria generada al voltant de noves i alhora llunyanes divinitats, com la del benestar o la saludable. Pensem en com la deessa Fortuna –o la seva forma anomenada Sort– continua invocada, no sempre de forma conscient. Pensem en els estadis com a epicentres de ritus esportius i musicals, on déus i semideus són implorats de manera habitual. Pensem en el vincle entre poder i institució, entre imperi i colònia, entre lliure i esclau. Pensem, en definitiva, en una antiguitat actual.