Antoni Mas: “Què podem aprendre de les identitats quan ja no són la base del sobiranisme?”

PalmaAl llarg de més de dues dècades, ha investigat la història de les identitats que hi va haver a Mallorca des de l’edat mitjana fins a les portes de la contemporaneïtat. D’aquesta recerca, Antoni Mas i Forners (Santa Margalida, 1968), professor d’història medieval a la Universitat de les Illes Balears, en signa el llibre Llengua, terra, pàtria i nació (Edicions Documenta Balear). Són termes que remeten a un debat molt actual, tot i que, des del mateix subtítol d’aquest treball, L’evolució de la consciència lingüística i etnocultural entre els cristians de l’illa de Mallorca (segles XIV-XVII), queda clar que és tasca de l’historiador. Va ser guardonat amb el Premi Mallorca d’assaig 2019.

Llengua, terra, pàtria i nació són termes ben vius i sovint polèmics. Què preteneu cercant-ne la història?Llengua, terra, pàtria i nació

Quan l’historiador investiga un tema, sol ser perquè el preocupa en l’actualitat. Estudiar aquests termes m’ha servit per entendre millor quin és l’origen de la societat en què vivim, i no només la mallorquina. Fins a quin punt està condicionada per les qüestions identitàries? En parlar ara de pàtria o de nació, ho feim amb ulls del segle XXI, però el fet és que són termes que venen de l’antiguitat clàssica, que a l’edat mitjana i moderna se’n varen fer usos distints sempre de naturalesa identitària i que, encara ara, es fan servir en discursos ideològics. La idea de les identitats vinculades a l’estat nació és dels segles XIX i XX, fruit del nacionalisme d’estat i d’aquell anomenat “banal”. Entre el XIV i el XVII no era així.

Com definien la seva identitat els mallorquins d’aquells segles?

Hi havia més diversitat identitària i, segons l’època o les circumstàncies, la gent podia donar més importància a una identitat o una altra, però sempre suposava uns vincles culturals i socials. A l’edat mitjana, els cristians de Mallorca per sobre de tot se sentien part de la cristiandat. A més, aquests cristians es definien com a mallorquins, part del regne de Mallorca, però també com a catalans. Assumien que eren descendents dels catalans arribats a l’illa després de la conquesta i parlaven la mateixa llengua. La identitat era alhora política, territorial, etnocultural i lingüística.

Per què us referiu només als cristians?

Si estudii els cristians no és perquè no doni importància a la resta de la població, un 30% de la qual eren esclaus i jueus, sinó perquè eren el grup dominant que, amb el temps, va eliminant la resta. Per ells, dir-se catalans significa ser descendents de cristians arribats de Catalunya i això, si a més tenim en compte la confrontació ideològica que hi havia entre cristianitat i islamisme, els atorgava una superioritat social.

Com va anar evolucionant el sentiment identitari respecte del concepte de nació o d’unitat política?

Si en l’època medieval el grup culte de Mallorca se sentia part de la nació catalana, al segle XVII ja li diuen “nació mallorquina”. Això no vol dir que no fossin conscients del seu origen català, però ja no era la seva font d’identitat primària. Coincideix amb el procés de castellanització de la monarquia, l’augment del prestigi del castellà i amb realitats com que molts de mallorquins havien d’anar a lluitar en guerres espanyoles. Als segles XVI i XVII, els mallorquins ja no tenen tant de contacte amb Catalunya i València, el vincle s’estableix amb Madrid, amb la monarquia hispànica i amb l’exèrcit espanyol. I els sentiments identitaris que no es cultiven es van esvaint.

Llavors és quan de parlar català se’n diu mallorquí?

És al segle XVII quan es consolida l’ús de “mallorquí” i de vegades es fa servir, en llatí, “ lingua balearica ” o “ balearico ”. I sí, coincideix amb el procés d’espanyolització. En tot cas, hi havia consciència de la unitat lingüística. Com a exemple, el cas d’un sergent mallorquí que, al XVII, diu que no s’han d’enviar forces a Catalunya perquè, en parlar la mateixa llengua, serà fàcil que els soldats desertin i es confonguin entre la població catalana. D’altra banda, al mateix segle, trobam un document oficial en el qual es vol definir qui era mallorquí i s’hi manifesta que també ho són aquells que, sense haver nat a l’illa, “han esdevingut nous mallorquins perquè han après la llengua i la cultura mallorquines”. Uns arguments que semblen ben moderns!

Per aquest assaig, uns us qualifiquen de “gonella il·lustrat” i d’altres opinen que escriviu el discurs ideològic de MÉS. Què en pensau?

Són gent a qui no li interessa la història, sinó justificar el propi projecte polític. Jo he escrit un llibre sobre identitats en un moment en què el sobiranisme es planteja prescindir del tema identitari com a aglutinador d’aquest sobiranisme. N’hi ha que fins i tot s’hi refereixen com si fos quelcom totalitari. Jo em deman: Què podem aprendre de les identitats quan ja no són el fonament del sobiranisme? La identitat és un procés de construcció continuat i canviant, lligat als conceptes que estudii. La tasca de l’historiador és aportar coneixement per poder valorar el present.