Antoni Torrandell, el músic mallorquí que conquerí París
Un cop va haver retornat a l’illa el 1933, el 1963 morí, a 81 anys, l’insigne pianista inquer, que a principi del segle XX s’havia convertit en tota una referència a França
PalmaEl 1932 a la catedral de Sainte Croix d’Orleans (França) s’interpretà la missa Pro Pace. El bisbe quedà tan meravellat amb la peça que, en acabar, anà a saludar el seu autor, Antoni Torrandell Jaume, de 51 anys. L’abraçà i li digué: “Mestre, vós no morireu!”. Aquell prodigiós compositor havia nascut a Inca el 17 d’agost de 1881. Fou l’únic fill d’un matrimoni de classe benestant. S’inicià al món de la música de la mà del seu pare, organista de l’església parroquial de Santa Maria la Major. A 12 anys, es traslladà a Palma per rebre classes del pianista inquer Josep Balaguer (1869-1951), nebot del cantant Uetam i propietari del casal ara conegut com a Can Balaguer.
A 17 anys, Torrandell ja ingressava al Real Conservatorio de Madrid, on estudià piano amb José Tragó, deixeble de Georges Mathias, que alhora havia estat alumne de Chopin. Fou l’inici d’una meteòrica carrera recollida en el llibre Antoni Torrandell (1881-1963): harmonies franceses a la Mallorca del segle XX, de Ramón Sobrino Sánchez (Ajuntament d’Inca, 2015). El 1905, després d’haver aconseguit els seus primers premis, el jove inquer decidí continuar la seva formació a París, aleshores l’epicentre mundial de l’art. En aquella aventura tingué dos mestres de primer nivell: el pianista lleidetà Ricard Viñes i l’organista francès Charles Tournemire.
El 1906, a 25 anys, Torrandell feu una escapada a Mallorca per casar-se amb Maria Beltran Suau, la benjamina d’una modesta família pagesa d’Inca. El matrimoni s’instal·laria a la capital francesa. Al cap d’un any el músic del Raiguer ja publicava a l’estranger les seves primeres obres per a piano. Aviat seria sol·licitat com a pianista professional per oferir recitals a les més prestigioses sales parisenques, punt de trobada de l’alta societat francesa. Entre el seu públic hi hagué Marcel Proust, l’autor d’A la recerca del temps perdut (1913-1927).
L’estiu de 1914, quan ja començava a assaborir l’èxit, l’esclat de la Primera Guerra Mundial obligà Torrandell a tornar a la seva illa natal. S’establí en una finca de la seva dona, Es Resquell, al peu del puig de Santa Magdalena d’Inca. Mentre continuava component no perdia l’oportunitat de fer concerts en diferents pobles no només de Mallorca, sinó també de Menorca. El novembre de 1914 assistí a la inauguració del teatre Principal del seu poble. I el 1915, amb motiu del sisè centenari de Ramon Llull, rebé l’encàrrec de compondre un himne al beat, amb text del campaneter Llorenç Riber.
“Místic i apassionat”
El 1918, amb la fi de la guerra, el matrimoni Torrandell tornà a fer les maletes cap a París. Cada dimecres, al domicili familiar de Rue Chaptal, número 17, Maria Beltran organitzava recepcions per donar a conèixer la figura i l’obra del seu marit. Hi solien acudir molts intel·lectuals i artistes de l’època, però també illencs de visita a la ‘ciutat de la llum’. En destacaren l’empresari melòman inquer Marc Ferragut (l’artífex el 1969 de l’Auditòrium de Palma), Miquela Rovira i el seu espòs Emili Darder (darrer batle de Palma durant la República), Antoni Mulet (president i confundador del Foment del Turisme de Mallorca) i el pintor Antoni Gelabert.
De nou a París, el d’Inca, de 37 anys, va reprendre la seva doble activitat com a compositor i concertista a les sales més prestigioses. Ben aviat pogué reviure l’èxit de la primera etapa, oferint concerts també a Bèlgica, Holanda i Iugoslàvia. Aquells anys, amb el pseudònim d’Antonio del Ranto, també va escriure nombroses obres de música lleugera per a orquestres dels restaurants. El 1920 arribà el primer fill, Joan, i el 1921 i el 1924, Bernat i Joan (rebé el mateix nom que el primogènit, que morí gairebé un any abans).
L’abril de 1925 Ràdio Tour Eiffel va emetre un programa dedicat únicament a obres del músic mallorquí. La seva figura també fou portada d’una important revista musical francesa. La crítica deia d’ell: “És un espanyol místic i apassionat, que passa de la melancolia profunda a l’exaltada alegria, i és tan sensible a la violenta bellesa dels espectacles exteriors com a l’encantament de les harmonies misterioses de l’ànima i del pensament”. L’estiu de 1925, durant unes vacances a Mallorca, Torrandell va compondre l’Himne de l’Orfeó L’Harpa d’Inca, entitat fundada el 1920 per Miquel Duran i Saurina.
Repudiat pel Conservatori
El gener de 1933 l’inquer, de 51 anys, hagué de tornar a Mallorca. El seu pare, octogenari i malalt, reclamà la seva companyia després d’haver enviudat. La família s’establí a Palma en una casa prop de la carretera de Sóller. A la seva illa natal, Torrandell es retrobaria amb el compositor gadità Manuel de Falla (1876-1946), amb qui havia coincidit a París. El febrer de 1933 Falla començà a passar una temporada en un xalet del barri de Gènova, convidat pel músic palmesà Joan Maria Thomàs (1896-1966). No es perdria les recepcions setmanals que Maria Beltran continuà organitzant a la nova casa de Ciutat.
El febrer de 1935, en morir el seu pare, Torrandell es plantejà tornar a París. Abans, es volgué assegurar un sou a la SACEM (Societat Francesa d’Autors). L’entitat, però, només admetia com a membres definitius, amb dret a pensió, compositors francesos o exiliats de guerra. La solució, per tant, passava per tramitar la nacionalitat francesa. L’inquer, tanmateix, anà ajornant la decisió a l’espera de saber si tenia opcions d’entrar com a professor en el Conservatori de Música de Palma, que s’inaugurà l’octubre de 1935. La decepció fou majúscula en saber que el seu director, Nicolau Brondo Roten (membre fundador de Falange Balears), no comptava amb ell. El lament fou compartit per carta amb els seus amics Falla i Thomàs, que tampoc entengueren la decisió –Thomàs sí que fou contractat pel Conservatori.
Enmig d’aquell disgust, a Torrandell li sorgí la possibilitat de fer un concert al Palau de la Música Catalana de Barcelona amb la banda municipal de la ciutat comtal. El seus plans de retornar a França es truncaren el juliol de 1936 amb l’esclat de la Guerra Civil. Llavors optà per impartir classes particulars i fer de professor en alguns col·legis religiosos. Anà ben alerta a significar-se políticament. Així ho assegurava el seu fill Bernat en una entrevista que li feu la periodista Margalida Capellà i que quedà recollida en el llibre Veus republicanes (Lleonard Muntaner, 2014): “Mon pare no tenia idees polítiques, vivia per a la música”. El nom de Torrandell no apareix en la Resposta als catalans, que el juny de 1936 signaren 153 intel·lectuals mallorquins, alguns dels quals després foren represaliats. Va ser el cas de Joan Maria Thomàs, que seria apartat de la seva càtedra en el Conservatori i de la direcció de la Capella Clàssica.
Encantador i humil
Durant el franquisme, Torrandell intentà fer vida normal. En paraules del seu fill, quan s’assabentava de la detenció o assassinat d’algun amic, solia dir “això són salvatjades”. Ell mateix viuria l’horror de ben a prop a través de dos habituals de les cites musicals a la seva casa de Palma: Ernst i Irene Heinemann, un matrimoni de jueus residents al barri del Terreno des de 1933. El 21 de juliol 1940 ambdós se suïcidaren després de rebre una carta de les autoritats franquistes que els informava que tenien deu dies per sortir del país.
Enmig d’aquella grisor, l’inquer tingué la satisfacció de veure valorada la seva obra. El coreà Eaktai Ahn, el primer director de l’Orquestra Simfònica de Mallorca (1947-1959), va interpretar alguna de les seves peces. El mestre també fou molt sol·licitat pels joves més talentosos. Una d’elles va ser la inquera Beatriu Aguiló –ara té 83 anys. De família de músics, a 13 anys l’enviaren, dos pics per setmana, a fer classes amb Torrandell a la seva casa de Palma. “Era –diu– una persona encantadora, molt humil. M’ajudà a preparar-me bé per treure’m la carrera de pianista al Conservatori. Després, quan em vaig dedicar jo a fer classes particulars, vaig poder cobrar bé pel prestigi que suposava haver estat alumna d’ell”.
El 1959 Torrandell guanyà el premi Ciutat de Palma amb la seva obra mestra, el ‘Rèquiem’, concebuda a París el 1923 arran de la pèrdua del seu primogènit. La mort li arribaria el gener de 1963, a 81 anys. Seria enterrat en un mausoleu del cementeri d’Inca. Foren nombrosos els homenatges pòstums que el compositor rebé no només a la seva illa natal, sinó també a França. El 1983 fou declarat Fill Il·lustre del seu poble. Un any després es faria realitat un dels seus majors somnis: s’estrenà a l’Auditòrium de Palma el seu Rèquiem a càrrec de l’Orquesta Nacional de España. Els encarregats de mantenir viu el seu prolífic llegat foren el seu fill Bernat i la seva nora i exalumna, la pianista Colette Truyol. El 1994 s’inaugurà a Inca l’escola municipal de música Antoni Torrandell, avui convertida en conservatori. I el 1998 el Govern balear ja rebia en donació tota l’obra simfònica del concertista mallorquí que conquerí París.
Antoni Torrandell arribà al piano a través de l’orgue. Ja de ben petit conegué aquest instrument gràcies al seu pare Joan, que era professor i organista de l’església parroquial de Santa Maria la Major d’Inca. Mallorca és precisament un dels territoris d’Europa amb més orgues per metre quadrat, prop de 124. Així ho han inventariat els investigadors Antoni Mulet i Arnau Reynés al llibre Orgues de Mallorca (Olañeta Editor, 2018). Joan Company, exdirector de la coral de la UIB, n’explica els motius: “Conservam tants d’orgues perquè som una illa que al llarg dels segles, en temps de guerra, no ha estat exposada a tants de bombardejos. A Menorca i a les Pitiüses n’hi ha menys perquè no tenen tantes esglésies”.
Els primers orgues de Mallorca estan documentats poc després de la conquesta catalana al segle XIII. Llavors es desfermà una cursa entre les parròquies dels pobles per tenir el millor. L’instrument, que servia per donar solemnitat als cant corals i a les celebracions litúrgiques, s’acabà convertint en tot un signe d’identitat. “Els encarregats del seu manteniment –diu Company– eren els manxadors. En no haver-hi electricitat, s’ocupaven d’omplir d’aire les manxes de l’orgue”.
A partir del segle XVI, durant el Renaixement, fou quan es produí l’eclosió d’orgues per tot Europa. La seva consagració definitiva arribà al segle XVII amb el compositor alemany Johann Sebastian Bach. Avui a Mallorca n’hi ha una vintena declarats Bé d’Interès Cultural (BIC), com el de Santanyí, el de la Seu i el de Sant Francesc de Palma. El càrrec d’organista de la Seu era precisament un dels més cobejats. Qui el pogué ocupar va ser Julià Samper, germà del cèlebre compositor Baltasar Samper –en esclatar la Guerra Civil, s’hagué d’exiliar primer a França i després a Mèxic, on morí el 1966 a 78 anys.
Fruit d’aquesta tradició organística aparegué a principi del segle XVIII el piano. El seu inventor fou l’italià Bartolomeo Cristofori. Inicialment l’instrument es deia ‘pianoforte’, perquè era una espècie de clavicordi que permetia tocar suau (‘piano’) i fort. La transformació dels pianistes com a figures de culte arribà amb l’hongarès Franz Liszt (1811-1886). Amb ell s’‘utilitzà per primera vegada la paraula ‘celebritat’, en aquest cas només, però, per designar un virtuós de la música. Els seus concerts aixecaven passions entre les dones, sobretot quan agitava la cabellera en inclinar-se sobre el teclat. Algunes llançaven joies als seus peus i intentaven robar-li el seus guants i mocador. Fins i tot, quan trencava una corda del piano, se la disputaven per poder-se fer una polsera amb ella.
Avui, a Mallorca, un dels grans recuperadors de la música antiga és l’organista i clavecinista caimarienc Tomeu Seguí Campins, que es dedica a tocar per mig món. El 2006 posà en marxa el Festival Internacional de Música Antiga de Caimari. Altres projectes que ha ideat són els cicles de concerts Stylus Phantasticus i l’Acadèmia internacional d’orgue de Mallorca.