Antonio de Lacy: “El nou Clínic s’ha de fer en dos anys, no pot trigar-ne set”

PalmaAntonio de Lacy (Palma, 1957) és reconegut com un pioner mundial en cirurgia robòtica i laparoscòpica, així com en l’abordatge transabdominal i transanal robòtic simultani per a l’eliminació del càncer de recte. Cap del servei gastrointestinal i cap de cirurgia mínimament invasiva de l’Hospital Clínic, augura una revolució “radical i digital” de la medicina.

Com resumiria els canvis que veu en la medicina els pròxims anys?

Ja està canviant de manera extraordinària. El canvi serà radical i digital. Actuarem per processos perquè s’haurà acabat això del servei de cirurgia, de gastroenterologia, etc. Se seguirà tot el procés de la malaltia d’un pacient de manera transversal. Al Clínic sempre discuteixo perquè, com passa a la immensa majoria d’hospitals, l’estructura és vertical, quan jo apostaria per estructures transversals. És més interessant la col·laboració entre especialitats que no tenir un servei amb altres cirurgians només pel fet que tots operem. No ajuda el pacient. Al marge d’això, i més important, hi ha la revolució de la nova robòtica.

Què veurem fer als robots dins d’un quiròfan?

Estem a punt d’entrar en la nova etapa. El nou robot quirúrgic no serà com l’actual, que no és un robot real. Ara és un manipulador que es mou en funció del que tu fas amb les mans des d’una consola on tens la imatge en 3D. El nou robot parlarà amb el cirurgià, establirem un diàleg, i ens dirà “Alerta!” Ho podrà fer perquè tindrà incorporada l’experiència de milers de procediments que li haurem introduït i, treballant amb intel·ligència artificial i en temps real, processarà la informació, coneixent els encerts i els errors, i s’adonarà de si pot aprendre amb tu o de si el que ha de fer és ensenyar-te. És un futur al·lucinant. Em fa ràbia fer anys, perquè potser només viuré l’inici de la revolució, i m’agradaria viure l’eclosió de la cirurgia digital.

¿Els robots acabaran substituint els cirurgians?

Ens poden arribar a substituir en procediments que són molt estàndards, com el d’una pròtesi de genoll, que segurament podran arribar a fer sols, però amb un cirurgià present, esclar. Ho podran fer sols perquè identificaran quin és i com és l’os, el mesuraran, triaran la pròtesi ideal… Això és més difícil a la cirurgia gastrointestinal, perquè les varietats que hi ha al fetge, als budells, etc., són més grans.

¿I si el robot s’equivoca, l’error és del cirurgià?

El robot no se sol equivocar. Posar una pròtesi de maluc per a ell és semblant a muntar peces d’un cotxe en una cadena de muntatge. El robot no s’equivoca, s’equivoca l’ésser humà.

Va fer una operació durant el Mobile en la qual el pacient era al Clínic. ¿Podem confiar en un cirurgià que és a 2.000 km?

Treballem de valent en la cirurgia i la robòtica, però no amb aquest objectiu. Operar a 2000 quilòmetres del pacient és anecdòtic. De fet, el 2002 es va fer la primera cirurgia transoceànica entre Estrasburg i Nova York, i no s’ha repetit. En cert sentit, és una mica un xou. El que és important és poder donar un cop de mà a un cirurgià més novell des de lluny, pintar amb el dit en una tauleta i dir-li què faries en cada cas, connectat amb ell en temps real. Això és actualitat en cirurgia, ja ho fem. El següent pas, si en una situació concreta es vol operar algú des de la distància, es podrà fer, però hi insisteixo, crec que serà anecdòtic. El rellevant és poder col·laborar i fer que el procés d’aprenentatge dels professionals sigui més curt. És el que pretenem amb l’AIS Channel: que el temps per passar de la cirurgia tradicional a la digital es redueixi, i sobretot reduir la corba d’aprenentatge dels joves.

Més robots, menys humanitat?

És cert que s’ha perdut un pèl la humanitat, en coses aparentment tan insignificants com que el metge escrigui a l’ordinador i hagi de mirar el teclat i la pantalla en comptes del pacient. S’ha de tocar el malalt, tot i que ara el covid ens ho posa difícil. Quan el pacient s’adorm al quiròfan, necessita que li agafis la mà. Té por i ha de saber que som al seu costat. El robot pot ser amabilíssim, però no hem de perdre el contacte humà.

La pandèmia del covid-19 ha posat a prova la sanitat. Com valora la resposta dels hospitals?

Des del Clínic, tot d’una vaig veure que Catalunya necessitava mitjans de protecció per als sanitaris i vaig fer una crida per aconseguir recursos. Vaig aconseguir molts diners i ajudes, però després se’m va criticar. En tot cas, el nombre de contagis dels sanitaris a Espanya ha estat patètic. No parlo dels metges, o no només: el número u han estat les infermeres, i en segon lloc, aquells en els quals quasi ningú pensa, que és el personal de neteja, mal protegit netejant diarrees dels pobres malalts que es morien. No m’ha agradat gens l’aplaudiment de les vuit del vespre. Menys aplaudiments i més aposta per la sanitat.

Com es tradueix, a la pràctica, l’aposta per la sanitat?

Cal tenir en compte que la infermeria del país cobra una misèria i el seu nivell mai no podrà ser elevat. I així i tot, el sistema sanitari ha respost bé en el moment més agut. Per a mi, l’error és no haver tingut una certa prevenció. Teníem precedents i no vam ser capaços de reconèixer el perill i preparar-nos. Ara, després del que hem viscut, hem d’estar ben preparats perquè és clar que el virus romandrà. Què passarà quan faci més fred i estiguem en llocs tancats? Hem d’utilitzar les apps per controlar tots els infectats, hem de tenir tots els mitjans disponibles, hem d’educar la població, i això som els metges i el personal sanitari que ho hem de fer. La gent ha de ser conscient del que ha passat, i en general no crec que ho sigui.

Què han après els metges d’aquesta crisi?

La part positiva és que els metges també hem fet teletreball. El covid ens ha ensenyat que la presencialitat no és necessària per a moltes consultes: pots telefonar, pots fer un Zoom, veus com estan i els atens millor.

I com valora la resposta política?

Crec que centralitzar-ho tot en un ministeri, el de Sanitat, que feia dues dècades que ho tenia tot transferit, ha estat un error. De fet, ara, en la desescalada, s’ha donat molt marge de decisió a les autonomies. El ministeri només hauria d’haver exercit una certa coordinació. Crec en les ciutats, i no gaire en els estats.

Sovint reclama una sanitat pública més eficient. En quin sentit?

Fem massa hores de feina, això vol dir que som poc eficients. La sanitat ens costa molt més cara per això. Es demanen moltes proves per simple protocol, i es podrien evitar. A més, i sobretot, la sanitat d’aquest país té un problema molt greu d’organització. Si estiguéssim més ben organitzats, hi hauria un estalvi econòmic molt important, que hauria de repercutir en la millora del sistema sanitari. Potser aquest sistema sanitari que diem que és tan meravellós no és tan eficient perquè hem perdut molta gent darrere un virus.

Parlem del Clínic. ¿La crisi ha evidenciat la necessitat d’un nou hospital?

He dedicat la meva vida a l’Hospital Clínic, per això crec que puc veure’n la part positiva i fins i tot la part negativa i criticar-la. El que li passa al Clínic jo ho comparo amb el que li passa a una planta dins d’un test: si la planta creix i no la canvies a un de més gran, la planta es mor. És un dels millors hospitals d’Espanya. Però el Clínic es va fer fa més de 100 anys, està obsolet, no hi ha espai. Jo estic en un espai que van habilitar provisionalment per a dos anys, i crec que en portem 15 i que caurà, ens caurà al damunt. Estem constantment en obres. Ha arribat el moment de crear el nou Clínic. El president Torra va venir a Mallorca i al Club Nàutic de Pollença, amb el director general de l’hospital, Josep Maria Campistol, vam signar el nou Clínic en un full de diari.

Però això és simbòlic, no té validesa oficial.

Va ser una realitat. El contracte de Messi en un tovalló tampoc va ser oficial. Nosaltres tenim la firma del president Torra. I, de fet, després d’això s’ha mogut, sembla que ja hi ha seu, que serà l’Escola Industrial.

Què es necessita per al nou hospital?

A més d’un lloc, necessitem diners, es calcula que uns mil i escaig milions. Però bé, he de dir que al món hi ha diners i hi ha empreses disposades a invertir-hi. Si tu crees un hospital 5G, i això ho conec, hi ha empreses vinculades que et donaran suport i diners. Els aconseguirem. I hi ha una cosa molt important, que, no ho oblidin, la societat catalana té una mitjana d’edat alta i són persones molt sensibles a la sanitat. El que és important també és el canvi de mentalitat del sanitari. El nou hospital s’ha de centrar en pacients aguts, el 70% dels ingressos seran per un procés agut, que vol dir cirurgia. Aquest nou projecte, que crec que és fantàstic, ha de ser transversal. I això que diré em crearà problemes polítics, però no me’n vull estar: tal com ho han plantejat comença amb un error molt greu. No pot ser que s’assumeixi que és un projecte a set anys. S’ha de poder fer en dos anys. Ha d’involucrar totes les administracions -Ajuntament, Generalitat, Diputació-, i no puc creure que per a cada tràmit passin sis mesos, perquè és una urgència i el covid ho ha evidenciat. S’han de posar d’acord en benefici de tota la societat catalana. Que ho facin com a projecte especial i d’urgència, perquè ho és, i que no ens expliquin històries. Antoni Castells, el director mèdic, va confessar públicament que l’hospital va estar a punt de col·lapsar-se.