El negacionisme climàtic qüestiona l’origen antropogènic del canvi climàtic. En la seva versió més radical, arriba a afirmar que el canvi climàtic no és una veritat científica, sinó una teoria pendent de demostració. Suposa un desafiament al consens científic assolit entorn de l’alteració humana del clima. El negacionisme climàtic sorgeix de l’aliança entre grups econòmics, líders polítics i laboratoris d’idees o think tanks ultraliberals i neoconservadors. Representa, en realitat, una estratègia d’ocultació i minimització de la crisi climàtica, i un moviment finançat per la indústria fòssil i de l’automòbil, per impedir una transició energètica cap a fonts d’energia renovable, que debilitaria el seu poder, basat en el control sobre l’energia. El negacionisme pretén crear un clima de confusió en l’opinió pública que obstaculitzi la presa de decisions polítiques per combatre el canvi climàtic. Insisteix, sovint, en la idea conspiranoica que la ciència climàtica oculta informació rellevant, amb la intenció de debilitar l’economia de determinats països. Es tracta d’un fenomen que té molt força als Estats Units, on s’ha configurat en un moviment organitzat que té poderosos aliats, com el mateix president Donald Trump. El col·lectiu negacionista està format per líders polítics, acadèmics mercenaris, aficionats sense formació, representants del món de la ciència i la cultura, etc. Alguns dels llibres que han contribuït a divulgar el pensament negacionista són Planeta azul (no verde) (Gota a gota, 2008) de Vácklav Klaus, El ecologista escéptico (Espasa Calpe, 2003) de Bjorn Lomborg, Estat de por (Edicions 62, 2004) de Michael Crichton, Las mentiras del cambio climático (Libros Libres, 2007) de Jorge Alcalde i El clima (Orbis, 1993) de Manuel Toharia. Destacam finalment el documental La gran estafa del calentamiento global, digirit per Martin Dunkin, que nasqué per combatre la pel·lícula d’Al Gore, Una veritat incòmoda.
Antonio Turiel: “Estam vivint un conjunt de crisis que ens porten cap a l’abisme”
Científic i divulgador
Antonio Turiel (Lleó, 1970) és científic titular de l’Institut de Ciències de la Mar del CSIC, llicenciat en Ciències Físiques i Matemàtiques i doctor en Física Teòrica per la Universitat Autònoma de Madrid. Turiel és conegut públicament per la seva feina com a divulgador del peak oil i de la crisi energètica. Desenvolupa la seva tasca de divulgació ambiental a través dels mitjans de comunicació i especialment mitjançant el bloc The oil crash, en què tracta temes relacionats amb la crisi energètica, com el peak oil, l’esgotament dels combustibles fòssils i el canvi climàtic. A l’entrevista parlam de la crisi energètica associada al zenit del petroli i al canvi climàtic i dels escenaris de futur, especialment de les conseqüències per al turisme.
Com arriba un físic teòric i matemàtic a interessar-se per les conseqüències pràctiques del deteriorament ecològic i social, associat al creixement econòmic i al desenvolupament de la civilització industrial?
Jo vaig arribar a estudiar el tema energètic poc després que es publicàs l’any 1998 un article que va ser molt inspirador, La fi del petroli barat, de Colin Campbell i Jean Laherrère. Em va semblar de sentit comú que la producció del petroli, com la de qualsevol altra matèria primera, seguís una corba d’evolució segons una sèrie de principis físics, de manera que al començament és molt abundant i fàcil d’obtenir, però que a mesura que se n’incrementa l’explotació, s’arriba a un màxim, a partir del qual declina, perquè les reserves són més i més difícils d’extreure. El 2008, quan el preu del petroli es dispara i arriba a màxims històrics, tot coincidint amb la crisi econòmica, observ que ningú relaciona la crisi energètica amb la crisi econòmica, aleshores començ a investigar i trob dades que em permeten afirmar que s’estan donant diverses crisis interrelacionades, que no és només el problema del petroli, d’una banda, i la crisi econòmica, d’una altra, sinó que estam vivint un conjunt de crisis que ens porten cap a l’abisme i que ens duen a estavellar-nos contra els murs i els límits que imposa el planeta. El fet és que estam immersos en una crisi de civilització causada per la preeminència d’un model econòmic, de societat i ideològic i que hi ha una voluntat d’encobriment, que es manifesta en l’actitud d’anorrear i menysprear qualsevol idea que contradiu el sistema econòmic. El descobriment de tot plegat em va dur el 2010 a obrir un bloc per combatre les mentides sobre la crisi i el deteriorament ecològic.
Per què no percebem les conseqüències econòmiques de la fi del petroli barat de manera més continuada en el temps?
Tot seria més senzill d’entendre i d’explicar si els processos estiguessin associats a un únic factor, però això no és així. Què va passar el 2008? Va haver-hi un moment de molta desesperació perquè la producció de petroli ja no era capaç de satisfer el creixent ritme de consum. La indústria va reaccionar cercant desesperadament substituts del petroli cru convencional. Convé recordar que el màxim en la producció d’aquest tipus de petroli ja s’havia assolit el 2005. Els primers substituts del petroli varen ser els biocombustibles. Però ràpidament es va observar que amb els biocombustibles no es guanyava energia, sinó que se’n perdia, que era un mal substitut del petroli convencional. També es varen explotar els petrolis extrapesants del Canadà i Veneçuela. Però no són més que intents de posar pedaços per continuar amb el mateix model energètic insostenible. Actualment, s’ha assolit una certa estabilitat gràcies a l’increment de la producció de petroli de fracking provinent dels Estats Units. Però el petroli de fracking presenta molts d’inconvenients: a més de l’impacte ambiental que provoca, els jaciments s’esgoten ràpidament i no són gaire rendibles econòmicament. De fet, és habitual que les empreses que s’hi dediquen s’arruïnin. El fracking és un negoci ruïnós, però que continua gràcies a les subvencions públiques i a la necessitat dels Estats Units de mantenir-se com a primera potència mundial. Hi ha països de l’Orient Mitjà, com el Iemen, Síria i Egipte, que ja han començat el seu propi camí cap al col·lapse, a causa de la caiguda dels seus ingressos per venda de petroli. La crisi energètica també afecta Algèria, Nigèria i Veneçuela.
S’estan assolint progressivament també els zenits del carbó, l’urani i el gas natural?
Sí, a més del zenit del petroli, estam assolint el del carbó, l’urani i el gas natural. L’assoliment del zenit del carbó no es deu tant a un problema d’impossibilitat geològica, sinó a la impossibilitat física de consumir-ne més. La Xina està arribant al màxim d’extracció de carbó de les seves mines i pateix una contaminació que ja no és acceptable per a la seva població. Hem de tenir en compte que el petroli, el carbó, l’urani i el gas natural representen el 91% de tota l’energia consumida al món. Hem de recordar també que el problema d’assolir el zenit d’explotació d’aquests materials no és que la producció de petroli o gas natural s’aturi de cop, sinó que a partir del moment en què s’assoleix aquest punt de màxima extracció, les reserves d’aquests materials comencen a minvar. Amb la disponibilitat d’energia passa el mateix que amb una persona a qui li van retallant el sou: continuarà treballant i guanyant doblers, però cada any en guanyarà menys i li costarà més arribar a final de mes. Patirem successives retallades del nostre sou energètic, de la nostra capacitat de fer coses amb l’energia i ens haurem d’acostumar a viure i treballar amb menys energia. L’escenari d’escassetat energètica pot provocar l’aparició d’enfrontaments violents pel control de l’energia.
Què pensau del combat ideològic que manté la comunitat científica i els ecologistes amb els negacionistes del canvi climàtic i que impedeix avançar més ràpidament en la lluita contra el canvi climàtic?
Afortunadament, a hores d’ara, s’està imposant l’evidència científica enfront de les motivacions polítiques. La balança està més decantada del costat de la raó, s’està imposant la veritat de l’existència d’un canvi global en el clima, perquè disposa de l’aval i el consens de la comunitat científica, del 99% dels científics del clima. Les poques veus dissonants se centren en qüestions de matís, i els científics que neguen el canvi climàtic més rotundament moltes vegades no són especialistes en l’estudi del clima. El moviment negacionista encara té molta força als EUA, però en el cas d’Espanya, on els signes del canvi climàtic ja es comencen a percebre amb més intensitat, afortunadament no se’ls dona gaire credibilitat. El fet que a Espanya ja es percebin de manera molt severa els efectes del canvi climàtic, amb l’augment de la sequera i la desertització, afavoreix el consens entorn d’aquest problema.
Considerau que l’eficiència i l’estalvi energètic són insuficients per retornar l’economia i el capitalisme als límits biofísics?
Les mesures d’estalvi i eficiència afavoreixen que una part de l’energia produïda es deixi de consumir. Però, en un sistema com el nostre, orientat a la maximització del benefici del capital, aquesta energia disponible és usada per altres agents econòmics per guanyar diners en el mercat. En un sistema productivista, l’estalvi i l’eficiència per si mateixos no solucionen el problema energètic. S’hauria d’establir un màxim de consum global d’energia i regular l’ús de les fonts d’energia contaminants. S’han de fer canvis molt radicals que contradiuen el creixement sense límits que està en la base del capitalisme. El creixement pel creixement és la filosofia d’un càncer. No podem sortir de la situació d’emergència en la qual ens trobam perquè el capitalisme és la situació. Sé que dir aquestes coses queda una mica malament, però les crítiques que jo faig són de caràcter lògic i no ideològic. No estic postulant cap altre sistema polític alternatiu al capitalisme. El que dic és que el capitalisme no funciona i que arribarà a uns límits que no podrà superar.
Pot existir prosperitat sense creixement, més enllà del capitalisme?
Crec que sí, que pot existir prosperitat sense creixement. El benestar del qual hem gaudit durant els darrers 30 anys s’ha acabat. El benestar s’ha transformat en malestar i pobresa. Créixer de manera permanent no és el més natural, de fet, créixer és només una etapa en la vida dels éssers vius. No és desitjable créixer a partir d’un cert moment. Tenc clar que no podem continuar creixent perquè el planeta no accepta més residus ni tampoc disposam dels recursos suficients per continuar amb la via del creixement. El creixement s’aturarà i haurem d’explorar nous camins de prosperitat. Existeixen models teòrics que no estan basats en el creixement. Encara que no s’ha experimentat mai una economia estacionària a gran escala, no ens quedarà més remei que orientar l’economia cap a aquesta direcció.
Aleshores, decréixer econòmicament és imprescindible per aturar el deteriorament ecològic?
Molt probablement sí. Amb la tecnologia que tenim en aquests moments i la situació de la qual partim, és inevitable un segle de decreixement i, no només per raons conservacionistes, sinó també per necessitat, a causa dels recursos limitats. L’única tria que podem fer és si volem gestionar el decreixement o si deixam que ens arrossegui i ens facem mal pel camí.
Quines mesures polítiques urgents hauria d’aplicar un govern amb voluntat d’avançar cap a un canvi de model productiu i de consum?
Un dels punts clau és deslligar l’ocupació del creixement. Com es pot generar ocupació sense que entri en contradicció amb els principis del capitalisme? Jo pens que no és possible fer-ho, que cal sortir del capitalisme primer i acceptar que s’han de crear economies i circuits de consum alternatius, seguint l’exemple de les Transition towns. S’hauria de facilitar a la gent que no es pot inserir en el sistema econòmic convencional que ho faci en un sistema econòmic alternatiu, permetent la lliure circulació de monedes socials. S’haurien d’aplicar altres mesures urgents per fer front als problemes d’abastament energètic que aniran apareixent i que tenen a veure amb qüestions tan essencials com la mobilitat, perquè estarà molt compromesa pels canvis en la disponibilitat de petroli. S’hauria de fomentar un transport públic de qualitat, invertir en vies fèrries, canviar els models d’urbanisme i fer una bona gestió de l’aigua.
Quines prediccions feis sobre les tendències ambientals i socials per a aquest any 2018?
Pronostic l’aparició d’una crisi econòmica forta, a causa de diversos factors, com la desinversió de les companyies petrolíferes i l’existència d’una davallada en la producció de petroli, associada a un pic de preus, talment va succeir l’any 2008. Pens, sobretot, que s’agreujarà el problema climàtic, particularment amb l’increment de la sequera.
La fi del petroli barat suposarà la fi del turisme de masses i la seva transformació en una activitat elitista, com en els seus orígens?
Quan l’energia deixi de ser barata no es podrà mantenir un transport massiu de passatgers. L’encariment del petroli durà també a un encariment de la vida i a la reducció de la renda de les classes mitjanes, que es veuran obligades a prescindir d’anar-se’n de vacances. La fi del petroli barat condemnarà en les properes dècades a la pràctica desaparició del turisme de masses. No serà un fet d’avui per demà, però l’escenari d’aquí a 30 anys és que el turisme es reduirà a les Balears fins al 5% del turisme actual. D’aquesta manera, el turisme tornarà a ser una activitat només a l’abast de les classes benestants. El problema serà també que la població sàpiga adaptar-se de manera pacífica i organitzada a la nova realitat decreixentista.
