Any nou, vida nova

Barcelona“Vivíem a Barcelona, al Barri Gòtic, però necessitàvem escapar-nos. Vam llogar un apartament a la Garrotxa, on pujàvem cada cap de setmana, fins que vam començar a passar-hi temporades més llargues. Sempre somiàvem en venir-hi a viure quan ens jubiléssim, però va ser l’Òscar, el meu home, que em va fer veure que no calia esperar i a la primavera ja farà 5 anys que vivim a Sant Feliu de Pallerols”. És la història de la Marta Pastor i l’Òscar Pérez, de 37 i 40 anys.

“Nosaltres vivíem a la Diagonal, entre el carrer Bruc i el carrer Girona. Els alts preus del lloguer a la ciutat i sobretot l’estrès a la feina ens van animar a buscar una casa fora de Barcelona i ens vam enamorar d’una al Pla del Penedès, en un entorn envoltat de vinyes que ens dona la pau que no trobàvem a la ciutat. El primer any anàvem i veníem per feina, però des de fa poc més d’un any portem un bar al poble”. És la història de l’Olga Oriosolo i la Montse Nadal, de 47 i 50 anys.

“En el nostre cas va ser una evolució. Després d’haver viscut a Sabadell, Castellar del Vallès i Sant Feliu del Racó, vam fer un cop de cap per venir a l’Empordà. La meva dona hi havia viscut de jove i tenia ganes d’estar més a prop del mar. Les nostres feines ens permetien fer el canvi sense massa complicació i ara ja fa 5 anys que vivim a Vila-robau, un veïnat de Ventalló”. És la història d’en Jaume Ibars i l’Anna Tello, tots dos de 40 anys.

També canvi de feina

En Jaume Ibars és músic, antic integrant del grup de rumba Rauxa, ara es dedica a fer actuacions de petit format i música infantil. Té una feina que el fa moure amunt i avall, però que li permet viure a qualsevol banda. L’Anna Tello, la seva dona, és mestra de secundària i, quan van decidir anar a viure a l’Empordà, va sol·licitar un canvi d’institut per seguir exercint de docent. “Tots dos hem millorat professionalment, però hem mantingut les nostres passions”, considera en Jaume. No és el cas, però, de les altres dues famílies, que també han fet un canvi professional.

La Marta Pastor feia 10 anys que es dedicava al cinema fent rodatges i coproduccions internacionals i l’Òscar Pérez, el seu home, era gestor cultural. Ara, tots dos gestionen una empresa familiar: el taller de joieria artesanal Fauna y Flora. “Va venir de manera natural, necessitava fer coses manuals i vaig recuperar l’afició d’adolescent de fer collarets”, explica la Marta. S’han fet un taller a casa i venen les seves creacions per internet. “No ho canviaríem per res del món, la qualitat de vida que tenim aquí és impossible d’assolir a Barcelona”, considera la Marta.

L’Olga Oriosolo es dedicava a la construcció. “Portava 4 obres alhora, treballava de 6 del matí a 9 del vespre i vaig decidir que no podia continuar així”, explica. L’agost del 2018 el bar del Centre del Pla es va quedar buit i amb la Montse es van engrescar a fer una proposta per portar-ne la gestió. Des de llavors porten el bar-restaurant i dinamitzen els projectes culturals que s’hi fan. “Hem perdut la desconnexió que teníem al principi, quan treballàvem a Barcelona i arribàvem al poble per desconnectar de tot, però hem guanyat comoditat perquè treballem a un minut de casa”, considera l’Olga. “És un canvi molt positiu, jo he recuperat al 200% la meva qualitat de vida i ja no m’he de prendre pastilles per dormir”, conclou.

La vida al camp

“Ara vivim en un poble de 1.200 habitants, però ho tenim tot sense haver de sortir-ne. Comprar de proximitat és molt fàcil, tenim escola, metge, tots els serveis bàsic coberts i, el més important, ho tenim en un entorn espectacular”, destaca la Marta, que també considera que tenen “una vida més saludable i més en contacte amb la natura”. “Jo vaig notar un canvi brutal. Quan arribava aquí i passejava per les vinyes era com si s’aturés el temps. Tenia silenci. A Barcelona és impossible estar en pau”, destaca l’Olga. Per contra, considera que és més difícil passar desapercebut: “Surts de casa i tothom et coneix, però també ens agrada formar part activa del poble”, reconeix. Econòmicament, hi ha diferents opinions.

La Marta i l’Olga consideren que la vida als pobles on viuen és més assequible, sobretot en termes de lloguer, però en Jaume no ha notat cap gran millora. “L’Empordà potser és un cas apart, és molt car. Hi ha moltes segones residències que encareixen el mercat immobiliari”, considera.

En general, les tres famílies no troben a faltar res de la seva vida anterior, excepte la gent. “Quan vam venir, pensàvem que trobaríem a faltar la ciutat, l’oci i la vida cultural, però al cap de poc temps ens vam adonar que no ho necessitàvem perquè el que teníem aquí ens omplia prou”, recorda la Marta, que diu que si necessiten anar a la ciutat per fer compres més específiques escullen Girona, Olot o Vic abans que Barcelona.

Millor per tenir fills?

Per a la Marta una altra de les motivacions per canviar la ciutat pel camp va ser la vida que volia donar als seus futurs fills. “Volíem donar-los una infància com la que ens hagués agradat tenir. Em vaig quedar embarassada al mes de venir a viure a la Garrotxa i estem molt contents amb la vida que li estem donant al nostre fill”, explica la Marta, que ara espera la segona filla. “Valorem molt el contacte amb la natura i sobretot la llibertat que tindran quan siguin més grans i puguin sortir amb la bici a la muntanya amb els amics sense els perills d’una ciutat”, afegeix. En Jaume i l’Anna ja tenien una filla quan van anar a viure a l’Empordà i no consideren que un lloc sigui millor o pitjor que l’altre per criar els fills. “Un no és feliç per on està, sinó per com se sent. Es pot educar o es pot viure igual de bé a Sabadell que a Ventalló”, considera en Jaume. En el cas de l’Olga, el seu fill té 13 anys i en comparteix la custòdia amb el seu pare, que segueix vivint a Barcelona. “Encara va a l’escola allà i un parell de cops a la setmana dorm a casa del seu pare. Ha trobat un equilibri amb la vida de ciutat i la del camp”.

Un canvi per sempre?

Només fa poc més de dos anys que va canviar de vida, però ja no té dubtes: “Tinc clar que no tornaré a Barcelona. Més aviat ens plantegem buscar una masia, lluny del centre urbà”, explica l’Olga. Igual de contundent és la Marta: “Jo ara seria incapaç de viure a Barcelona. Si fos per necessitat, salut o diners, ho faria, però si puc triar, vull viure a la Garrotxa tal com visc ara”. I afegeix: “Mentre vivíem al Gòtic no m’havia adonat que tenia tan mala qualitat de vida ni de l’estrès i la contaminació que patia ni tampoc dels pocs espais verds dels que disposava”. En Jaume reconeix que troba a faltar continuar involucrant-se en entitats socials, però també admet que “quan proves la tranquil·litat i un estil de vida més reposat i valores més això, tira més seguir amb la nova vida que tornar enrere”.