Els apòstols eivissencs del català

PalmaA principi del segle XX el despertar de la consciència lingüística es produí per boca d’homes de l’Església. Liderant aquella empresa hi havia un manacorí. El 1900 mossèn Antoni Maria Alcover, de 38 anys, donà el sus al futur Diccionari català-valencià-balear, que, per la seva ambició, seria una obra única dins la romanística. Ho feu amb la publicació de la Lletra de Convit a tots els amics de la llengua catalana. Des de 1921 el de Santacirga, conegut com l’“apòstol de la llengua”, tindria com a mà dreta el menorquí Francesc de Borja Moll. A 18 anys, en sortir del Seminari, el de Ciutadella s’havia instal·lat a viure a Palma a posta.

A Eivissa, l’home de confiança d’Alcover fou un altre capellà, Vicent Serra i Orvay (1869-1952). Ambdós es conegueren el 1902. El mallorquí s’havia traslladat a la pitiüsa major per fer una conferència sobre el seu projecte lexicogràfic. Insistí en la necessitat de “conservar, defensar i enaltir [la llengua] amb totes les forces. I la manera més eficaç i decisiva és fer el Diccionari, col·laborant cadascú allà on puga en aquesta obra magna”. Aquelles paraules captivaren Serra i Orvay, aleshores canonge i rector del Seminari d’Eivissa.

El 13 d’octubre de 1906 l’eivissenc ja participava en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, que, per iniciativa de mossèn Alcover, tingué lloc a Barcelona durant cinc dies. Davant més de 3.000 assistents presentà una comunicació titulada Apreci amb què és tinguda a Eivissa la llengua pròpia. Ullada dalt dalt a algunes qüestions de gramàtica eivissenca. El sociolingüista eivissenc Isidor Marí, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, destaca un punt important d’aquella intervenció: “A principi del segle XX, Serra i Orvay ja denunciava la castellanització que s’estava produint des del segle XIX sobretot a Eivissa ciutat, on el castellà s’estava posant de moda entre gent de bona classe social. Criticava que deixassin de saludar-se en català i que posassin als seus fills noms en castellà. Al camp, però, aquesta castellanització encara no havia arribat”. La gran aportació del clergue pitiús a la ‘calaixera’ d’Alcover feu que el manacorí el qualificàs de “col·laborador de poca son”.

Macabich

En total, d’acord amb el que s’ha pogut documentar, el de Santacirga visitaria Eivissa sis vegades per recollir materials lexicogràfics. En aquestes ‘eixides’, Serra i Orvay li feia de guia i li presentava informants de qui poder ‘prendre’ paraules. El 1908, amb motiu del 7è centenari del naixement del rei Jaume I, Alcover tingué la pensada d’organitzar el I Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, que s’havia de celebrar a Barcelona. Llavors tornà a demanar la col·laboració de Serra i Orvay. El canonge, però, ja tenia massa curolles en marxa, entre elles l’astronomia, la seva altra gran passió. S’estimà més recomanar-li un paisà seu, Isidor Macabich (1883-1973), llavors un jove prevere de 25 anys que, a l’illa, cridava l’atenció per tenir un llinatge d’origen eslau.

Alcover ja havia conegut Macabich el 1902 durant la seva primera ‘eixida’ a la pitiüsa major. El juny de 1908 l’eivissenc no volgué desplaçar-se fins a la ciutat comtal, però sí que hi envià la comunicació, que portava per títol Es feudalisme a Ivissa. “Tal com ja havia demanat abans a Serra i Orvay –apunta Marí–, mossèn Alcover insistí a Macabich que fes la comunicació mantenint tots els seus trets dialectals. Estava molt preocupat perquè al Principat es familiaritzassin amb la manera de parlar d’aquí”.

El 1908, dies abans de la celebració del congrés, ja s’havia organitzat una ruta marítima a les Balears per rememorar la gesta duta a terme pel Conqueridor set segles enrere: 110 expedicionaris partiren des de Salou rumb a Maó, després s’aturaren a Mallorca i finalment, el 9 de juny, atracaren al port d’Eivissa. La comitiva fou rebuda per una multitud entusiasta. Se sentiren visques i aclamacions unànimes a Eivissa i Catalunya. Aquell mateix dia el periodista Felip Curtoys publicava a Diario de Ibiza uns versos prou eloqüents: “Eivissa, petit bocí / de la terra catalana / que arrancà la tramuntana / i enmig de la mar florí”.

Serra i Orvay i Macabich estigueren ben pendents d’aquella expedició catalana. El 1912 també s’encarregaren de fer de cicerones d’un col·laborador d’Alcover, el fonetista català Pere Barnils. L’any següent els tocà rebre la visita de l’eclesiàstic català Antoni Griera i Gaja, que s’havia format en dialectologia a Suïssa i Alemanya. A Formentera, comptaren amb l’ajuda del sacerdot Rafel Juan Escandell. El 1913 Griera ja publicà al Butlletí del Diccionari de la Llengua Catalana un llarg article titulat El parlar d’Eivissa i Formentera. En vindrien d’altres. I el 1923 començà a publicar el primer atles lingüístic de la llengua catalana –també era el primer elaborat a la Península.

Amfitrió d’estudiants alemanys

Arran dels seus contactes amb universitats estrangeres, a principi dels anys trenta, Griera aconseguí atreure fins a Eivissa dos joves estudiants alemanys interessats en lingüística i etnologia: Walter Spelbrink i Hans Jakob Noeggerath. Macabich es preocupà en persona de fer-los d’amfitrió i d’orientar-los en les seves investigacions. A Barcelona, Spelbrink havia conegut Pompeu Fabra i Joan Coromines. El 1930 arribà a Eivissa ja amb un bon nivell de català. La seva tesi doctoral es titulà, en alemany, Les illes mediterrànies Eivissa i Formentera. Una descripció cultural i lingüística. Fou el primer estudi complet sobre el lèxic de les Pitiüses.

Noeggerath, l’altre filòleg alemany, desembarcà a Eivissa el 1932. El seu objecte de treball fou la tradició oral al món rural pitiús. S’instal·là a l’illa en companyia del seu pare, que era amic de Walter Benjamin (1892-1940), a qui convidà l’abril d’aquell mateix any. Aleshores l’influent pensador alemany, d’origen jueu, tenia greus problemes econòmics i vivia precàriament al Berlín prenazi. En temps de la Segona República espanyola, la pitiüsa major es presentava com un lloc molt barat per viure i oferia la pau ideal per escriure. Benjamin s’hi estaria tres mesos. Hi tornaria al cap d’un any per fer una estada més llarga, de sis mesos.

De la mà de Macabich, Noeggerath s’ocupà de recopilar cançons, contes, llegendes, refranys i gloses. Feu una immersió total en la vida eivissenca. Vestia com un pagès i arribà a parlar perfectament català. El conegueren com “es pagès alemany”. Al cap de dos anys i mig moria a la seva illa d’adopció, víctima del tifus. Part de les seves anotacions serien publicades a l’exili mexicà, gràcies a un amic català, amb el títol Contes d’Eivissa.

Col·laborador del franquisme

Isidor Marí és el fillol de Macabich. “Duc –diu– el seu nom. Va ser el meu padrí de bateig. Era molt amic del meu pare”. Marí insisteix a contextualitzar el posicionament que tingué el canonge durant el franquisme: “Com bona part de l’Església catòlica, ja havia fet costat a la dictadura de Primo de Rivera. Després, en temps de la Segona República, estigué vinculat amb la dreta. Aleshores fou nomenat cronista de la ciutat d’Eivissa, càrrec que compaginà amb la seva tasca de canonge arxiver de la Catedral. Per qüestions d’enemistats personals, els franquistes el sotmetrien a dos consells de guerra. L’acusaren d’haver col·laborat amb els primers milicians republicans que arribaren a l’illa. Finalment, però, en sortí absolt. Des de llavors s’identificaria d’una manera entusiasta amb el franquisme”.

Durant la dictadura, Macabich es mantingué infatigable. El seu activisme cultural es pot resseguir en un treball que acaba de publicar el filòleg eivissenc Joan Gomila Pere: L’obra folklòrica d’Isidor Macabich (Miquel Costa Editor). Gomila en destaca el seu Romancer tradicional eivissenc (1954) i el quart volum de la seva Historia de Ibiza (1966-1967). Foren uns temps, tanmateix, marcats per la diglòssia. “Tot i això –remarca Gomila–, Macabich escrigué bastant en català amb relació a altres autors”.

El 1949 Macabich fou un dels impulsors de l’Institut d’Estudis Eivissencs (IEE), juntament amb altres persones compromeses amb la terra com el poeta Marià Villangómez (1913-2002). El canonge pitiús morí el 1973 a 89 anys en un centre hospitalari de Barcelona. Seria enterrat a la seva terra natal. Des de 1980 una estàtua amb la seva figura presideix el carrer de la Carrossa, a Dalt Vila, prop d’on vivia.

En una illa que, arran del turisme, ha quintuplicat la població els darrers setanta anys (ja té prop de 150.000 habitants censats), Gomila lamenta que persones com Macabich no estiguin prou valorades. “A Eivissa no tenim molt clar qui som històricament. Basta veure la diada que acabam de celebrar (8 d’agost). És una celebració que no es viu tan intensament com la Diada de Mallorca el 31 de desembre. Tot s’ha difuminat enmig de l’amalgama de nacionalitats que tenim. De població original ja som ben pocs. Manca una major tasca reivindicativa”. El camí el marcà el 1948 Marià Villangómez: “Voler l’impossible ens cal, / i no que mori el desig”.